Lectura Obligatòria

Final

2007-09-12T00:39:00.000+02:00

Bachi: Doncs sí, això és el final del millor blog de la història, que perdurarà generacions i generacions... Bueno, potser no hi ha per tant. Simplement ho deixo perquè no tenia ni suficient temps ni idees per continuar fent algo decent. Aquest blog intentava fer quelcom (s’ha de ser repulsivament correcte per dir “quelcom”) als altres, intentava parlar sobre qualsevol tema amb humor i, la veritat, és que els temes s’acaben. No volia continuar fent el que tothom fa, és a dir, comentar l’actualitat i les notícies segons el seu punt de vista, perquè no m’agrada Això ja ho fa molta altra gent i, segurament, molt millor que jo. Però qui sap si algun dia tornaré!

Tanmateix, agraeixo tots els comentaris, les visites i el suport que hem rebut. No em posaré a agrair un per un perquè segur que m’oblidaria d’algú i això fa molta ràbia. Gràcies. Sempre he desitjat dir això al Camp Nou havent guanyat la Champions amb un gol meu a l’últim minut, però m’hauré de conformar dient-ho aquí: Visca el Barça i Visca Catalunya!

_____________

Itf: No ens ha sortit malament aquest blog! Hi ha hagut articles fluixos, això és inevitable, i hi ha altres dels quals n’estic molt orgullós. Pleguem amb 87 articles que són moltes hores. Sembla mentida però mantenir un blog, els que en teniu un ho sabreu, dona molta feina. Una feina que a vegades he fet molt de gust i altres perquè “tocava” publicar.

En primer lloc, vull agrair als comentaristes del blog, que són els que t’animen a escriure. Gràcies als visitants que llegeixen i no diuen res. Gràcies a la gent que ens ha fet publicitat. Agraeixo també els que a través de Google entren buscant coses que no troben aquí (són visites igual). I finalment, a la família i als amics als quals els hi he robat moltes bromes i idees que han aparegut publicades amb la meva firma. Espero que les vacances m’hagin servit per descansar perquè jo segueixo a http://jahoveuen.blogspot.com Espero que m’acompanyeu tots. Gràcies i fins aviat!!

San Fermín

2007-07-09T14:29:00.000+02:00

El San Fermín és una d’aquelles tradicions curioses: centenars de persones corrent davant i darrere de una manada de braus. Trobo que és una festa divertida pel qui la mira per la tele, però estar allà deu ser un infern. Es veu que la població de Pamplona durant les festes de San Fermín passa de les 190.000 persones a més de 1.500.000. Allò deu estar col·lapsat de guiris i americans borratxos que vomiten per les cantonades. San Fermín deuria ser un tio molt enrotllat i juerguista per haver-li montat unes festes com aquestes. Dubto que fos tan “sant”.

Els “encierros” només duren un parell de minuts, però jo em faig un fart de riure. Jo sempre vaig a favor dels toros i aplaudeixo quan veig que atropellen a un borratxo que jo crec que no sap ni on és. Als espectacles on surten toros, jo sempre vaig a favor d’ells. Només em quedo a veure les notícies de la Feria de San Isidro i aquestes coses, quan veig que el brau s’ha emportat per davant a un torero. També al Grand Prix anava amb les “vaquillas”, però aquí hi havia trampa perquè els hi tallaven les banyes. També és molt espectacular quan agafen la corba aquella que tots els toros i les persones rellisquen i es fa una muntanya de gent al costat de les barreres de protecció.

En definitiva, a mi m’agraden els Sanfermins, però no m’hi veureu mai corrent al costat dels toros, quines ganes de jugar-se la vida i, sobretot, quines ganes de cansar-se.

Els musicals

2007-07-05T21:59:00.000+02:00

Jo crec que l’univers es divideix en la gent que li agraden els musicals i els que els odien. Sovint tinc malsons i em veig dins d’un musical. Vaig pel carrer i, de sobte, em poso a cantar: “Vaig a la UAAAAB, en FGC...” Tot s’atura, la gent em segueix i fan els coros de la cançó; “En FGC, en FGC, en FGC...”. Tothom és feliç. Les caixeres del Caprabo passen els productes al ritme de la música, els de BCNeta ballen amb l’escombra... És horrorós! Com tot bon musical, un cop acabo la cançó allargant la última vocal i aixecant els braços com un predicador, la gent segueix amb la seva vida. Després del xim-pom! final de la cançó tothom fa com si no hagués passat res. Però si cantava tot el barri! Per què dissimulen?

Tornem a la vida real. Reconec que em costa molt acceptar que a algú li agraden els musicals. Poden ser bellísimes persones però tenen un defecte que eclipsa tots els bons actes que hagin fet. Tinc una amiga, molt malalta la pobre, que ha anat a veure Grease al teatre Victoria 6 vegades i vol convèncer-me perquè l’acompanyi a la setena. No entén que jo no hi aniria ni que em pagués l’entrada. El pitjor és quan, per fer-me canviar d’opinió, em canta les cançons: “Sí, home! Si canten aquella tan bona de Yuguona nawán, na-na na-na-nà-na... uh uh uh!” i aleshores jo replico “Si està en anglès no ho entendré” i ella em diu que les han traduït.

Això si que no ho tolero. Prohibides les cançons angleses traduïdes al castellà o al català. Les gales aquestes que fan a TV3 de tan en tan (estil cantamania) ja se les poden confitar! Allò no s’aguanta per enlloc. Tampoc s’aguanten per enlloc algunes pel·lícules portades a musical a Broadway. Recentment vaig llegir que s’està preparant un musical de Spiderman amb cançons dels U2. Ens estem tornant boijos? Jo crec que sí.

He penjat un vídeo al canal YouTube amb un exemple de musical, molt similar al meu somni.

Viatjar en avió

2007-07-04T21:40:00.000+02:00

Quan miro les notícies i començo a veure aquelles cues interminables al Prat i a tots els aeroports m’agafa un mal de ventre… Realment anar en avió s’està convertint en una tortura, al final serà més ràpid anar a peu a Madrid que en avió.

Ja et fan arribar un parell d’hores abans per facturar, cosa que no entenc perquè es factura en 10 minuts i la resta de temps te’l passes a la merda cadires de la sala d’espera. Un cop has facturat, toca la part més desagradable de totes: l’arc detector de metalls. A vegades et fan treure sabates, cinturons, monedes, etc. i altres vegades el detector no pita encara que portis una pistola a sobre, allò fa el que vol. Jo crec que hi ha algú que el fa pitar quan veu alguna persona sospitosa (o alguna tia bona) per poder registrar-la. També et fan passar la motxilla i els bolsos pels raigs X i tothom intenta mirar al monitor la seva bossa. Tothom mira menys qui l’ha de mirar, és a dir, el poli, que sempre està parlant amb un altre i no presta atenció a res. Allà podria passar una bomba atòmica i ell tan tranquil. Un cop t’has mort de fàstic una hora i mitja a la sala d’espera, embarques, això si tens la sort de que no hi ha retards. Un cop a dins de l’avió, et mors de fàstic mitja hora més fins que allò es mou per començar a agafar pista. Després de vint minuts buscant-la sembla que la troben i comença a accelerar i cap a amunt.

No sé perquè però a mi sempre em toca a sobre de l’ala i veig lo feta pols que està, cosa que et dóna molta seguretat. Veus una espècie de parxes fets amb trossos de llauna de conserves i penses: “Almenys sortiré a les notícies”. A més, a sobre de l’ala a vegades hi ha escrit: “no pisar ésta zona”, frase que fa molta gràcia quan estàs a nosequants metres d’altura, no crec que ningú surti de l’avió i es foti a sobre l’ala. També comences a sentir sorolls estranys i mires a les hostesses per veure la seva reacció: si s’asseuen i es posen el cinturó, mal símptoma.

Un cop has aterrat ve un altre moment fatídic, la espera fins que surt la teva maleta. A més, no sé perquè però la teva maleta sempre és de les últimes en sortir i sempre pateixes pensant que se l’han deixat a Barcelona. Vaja, que això d’anar en avió és una odissea. Cada vegada és més lent i s’està convertint en un mitjà de transport odiat per tothom.

Gustos Musicals

2007-07-02T10:57:00.000+02:00

La Betty en el seu Calaix de Sastre ens nomina per seguir una 'cadena' de blogs sobre els gustos musicals. Em decidit acceptar el repte (amb no gaire risc) i us animem a fer el mateix. Comencem.

_____________________________

Quantitat de música a l'ordinador: segons iTunes 823, encara que a la carpeta Incoming de l'eMule (això es pot dir?) en tinc unes quantes més. Jo diria que al voltant de 900 cançons.

Últim CD que he comprat: va ser fa una setmana també a través de iTunes. Em sembla que encara l'he de pagar perquè no tenia saldo a la targeta. És The loving sounds of static de Mobius Band, uns paios semi-desconeguts de Nova York. Bon cd.

5 cançons que escolto molt i que per mi són especials: he decidit no fer trampa i posaré les 5 cançons que a iTunes em surten com a més escoltades (això sembla una publicitat contínua de iTunes, no?)

In Transit - Albert Hammond Jr.: quin gran error no anar-lo a veure en concert quan va venir a Barcelona! Vaig comprar el seu CD ara farà tres o quatre mesos i m'agraden quasi totes les cançons. Al principi era el guitarrista dels Strokes però ara ja es val per si sol.

Red Light - The Strokes: suposo que aquesta és la meva cançó preferida de totes totes. No sé ben bé per què, però m'agrada.

Sofa song - The Kooks: si, collons, els de l'anunci de Digital +. Que se'n vagin a la merda, home! M'han fet avorrir la cançó. Aquesta és una altre, eh? No és la de l'anunci. Més aviat rock.

Styrofoam Plates - Death Cab For Cutie: el meu grup preferit juntament amb els Strokes. Aviso: l'estil de música no té res a veure. Cançó tranquil·la que cap al final arrenca i amb bona lletra.

Morning Yearning - Ben Harper: del seu últim album, que em van regalar pel meu aniversari. Cançó adequada per la tornada de l'autònoma amb el ferrocarril, allò que mig t'adorms...

Doncs bé. Ja he acabat el meu repàs. A veure si algú coincideix amb mi... Trobeu a faltar cançons en castellà o en català? Normal, no n'escolto cap. L'idioma de la música és l'anglès.

_____________________________

Quantitat de música a l'ordinador: Quasi 600 cançons, absolutament totes baixades de l'eMule, ja que jo no em passo els cd's que tinc a l'ordinador.

Últim CD que he comprat: Em sembla que és: "Yo, minoria absoluta" de Extremoduro, però ja fa temps perquè no compro gaire, normalment me'ls regalen; l'últim que m'han regalat és "The both sides of the gun" de Ben Harper (a mi me'l van regalar per Sant Jordi)

5 cançons que escolto molt i que per mi són especials: Això és molt difícil perquè us podria dir desenes de cançons. Depèn del moment, el lloc, l'estat d'ànim... però en general serien aquestes:

One - Metallica: Una cançó que ho té tot, començament lent i melòdic i final al més pur estil Metallica. Una lletra impressionant que tracta sobre la peli "Johny got his gun". És el meu grup preferit i, per cert, els vaig veure divendres a Bilbao, en el BBK Live Festival! Impressionant, 50.000 persones cantant-la.

Smells like teen spirit - Nirvana: Què cal dir sobre aquests? Cançó mítica i molt coneguda, però no per això deixa de ser bona.

Suzie Blue - Ben Harper: Aquest home és tot un crack. Recomano qualsevol cançó d'ell. Aquesta cançó és una barreja estranya entre jazz i folk, no ho sabria definir bé. És perfecte per quan vas passejant pel carrer.

Jesucristo García - Extremoduro: La cançó més clàssica d'aquesta gent, l'únic grup de rock espanyol que escolto.

Clandestino - Manu Chao: També perfecta per caminar tranquil·lament pel centre de Barcelona. Aviem si treu ja el nou disc que ja fa molt que no fa res el tio aquest!

Com veieu, els meus gustos musicals són molt diversos, ja que crec que no es bo enquadrar-se en un sol estil (fins i tot tinc música clàssica a l'ordinador!)

_____________________________

Nosaltres nominem per que segueixin aquesta cadena:

Al Robert, de A temps de res
A l'Albert, del Racó DC
Al Jordi Pujadas, de La Cullerada
Al Mikel, de Doncs no ho entenc
A tots els comentaristes d'aquest blog

Vacances fins dilluns

2007-06-28T18:20:00.001+02:00

Si us plau...

La revetlla

2007-06-25T12:42:00.000+02:00

Per fi ha pasta el dia més estúpid de l’any: Sant Joan. No sé vosaltres, però jo no el puc suportar. Tot està ple de gent: a les platges, al carrer, als bars i, sobretot, està ple de niñatos de 15 anys i niñatos de 35 anys tirant petards. Els de 15 encara ho entenc, però els de 35... comencen a tirar els petards aquells que et destrossen el timpà i riuen: “wala, que fuerte ha sonao ese”. Quina diversió! Els únics petards que m’agraden són els que fan colors i aquestes coses, però jo no li trobo la gràcia per enlloc a llençar un petard i que només foti soroll. És una tradició de bàrbars. A sobre, vas caminant pel carrer com si tinguessis singlot perquè cada dos passes fots un bot per culpa d’un Super Gato o com es diguin aquestes coses. Per no parlar dels nens que comencen a tirar petardos a la gent... els pobres senyors de 60 anys han d’esquivar-los com si els estiguessin tirotejant a la guerra.

I els únics petards inofensius i que tots recordem de quan érem petits, ara els volen prohibir pels menors de 12 anys. Quines xorrades que foten. A veure si es preocupen més pels petards grans que cada any acaben amb uns quants dits volant i milers de euros en desperfectes en el mobiliari urbà i no tan per les bombetes. Em sembla que no he vist mai a ningú destrossant una cabina a base de bombetes i bengales, ni ningú que hagi perdut dos dits per una bombeta.

Jo, com que sóc un cabrón, a partir de l’any que ve portaré a terme un pla que he ideat aquests dies. Com que a mi no em deixen dormir fins les 4 o les 5 de la matinada perquè tiren petards a la porta de casa meva, el que faré serà que jo no els deixaré dormir a partir de les 5 de la matinada. Començaré a tirar petards per tot el barri i si puc tirar-los als balcons encara millor. Aviem si els hi agrada que amb la ressaca els hi fotin el son.

Pronòstics temporada 06-07

2007-06-20T16:58:00.000+02:00

El Mag Fèlix no va encertar que el Sevilla guanyaria la Lliga, veiem si els pronòstics que vaig fer jo el 17 d’agost del 2006 per aquesta temporada.

Encerts (20%):
- El València queda quart i el Villarreal cinquè
- El Manchester guanya la Premier League
- La Juve puja a la Serie A un altre cop

Mig encerts (6,66%):
- Joan Laporta guanya les eleccions amb la pitjor participació de la història del Barça.

Encara pot passar (13,33%):
- Saviola marxa al Reial Madrid amb la carta de llibertat
- El Real Madrid escull nou president.

Errors (60%):
- El Barça guanya la Lliga, el Madrid queda segon, el Zaragoza tercer i el Nàstic sisé
- L’Arsenal queda segon, el Chelsea tercer, el Liverpool quart i l’Aston Villa i el Manchester City van a la UEFA
- La final de Champions és Chelsea – Barça i guanya aquest últim amb un gol decisiu de Saviola
- Van Nistelrooy es lesiona per sis mesos a la segona jornada
- Eto'o és pilota d'or, per davant de Ronaldinho i Cannavaro, i bota d'or, per davant de Shevchenko i Henry.
- L'Espanyol es juga la primera divisió a l'última jornada però, a diferència d'altres anys, perd la categoria.
- Jose Mourinho es despedit del Chelsea per falta de resultats i fitxa pel Real Madrid.
- Cristiano Ronaldo es xiulat a tots els camps d’Anglaterra i acaba fitxant pel Real Madrid.
- Capello torna a la Juve.

Això per que veieu que sóc legal i que, tot i haver fallat més de la meitat de pronòstics, faig un repàs tal i com havia promès.

Crónica de una muerte anuncida

2007-06-18T14:33:00.000+02:00

Al final no es va complir el leif motive (paraula que aquestes últimes setmanes he escoltat mil vegades) de Paco Flores, un home que morirà amb les seves ulleres comprades a principis de l'any 1942. El Barça va guanyar i jo estic content, feliç, eufòric per golejada. Proposo renovar a tots els jugadors fins al 2027 i assegurar-nos partits com el d'ahir, començant per Ezquerro que va jugar uns 9 minuts estel·lars que em van recordar a Maradona al Mundial de Mèxic. Què importen ara els partits del Sevilla, Werder Bremen, Chelsea, Liverpool, València, Madrid, Betis i Espanyol on el Barça va fer el ridícul? Són partits anecdòtics i intranscendents. S'ha de viure el present i animar l'equip el dimecres contra el Mamelodi Sundowns a Sud-àfrica.

Hem de reformar el vestidor. Sobretot la part del gimnàs. S'ha de tapiar. I si és possible amb Ronaldinho dins. Minut 68, després del gol de Reyes (era l'empat), el bar on estàvem va canviar de canal i va posar el Plus per veure els últims minuts del Madrid contra el Mallorca. Les claus del partit van ser dues: que Maxi Lopez entrés i demostrés que, com popularment es diu, és un torpón i la segona i més important, que els aficionats del Barça que es reunien al Sandwich Bar fessin olé-olé als passes del Mallorca a falta de 25 minuts pel final i amb un 1-1. Això sempre t'acaba passant factura.

Déu ni do la merengada que hi ha al barri. La pena de celebrar el final de Lliga una setmana abans de Sant Joan és que els madridistes tenen temps per reunir un bon arsenal de petards i cabrejar la barriada. També es va gastar molt telèfon; a la mitja part per organitzar la festa i al final per aplaçar-la sense dia concret. Això és com els olé-olé, organitzar la festa abans d'hora mai surt bé. El post-partit va ser especialment cruel. Entre tots vam completar una llista de jugadors que han de marxar, en vam dir 13 (12 + 1). En un moment del post-partit, que es va allargar fins altes hores de la matinada, vaig dir "podríem anar igualment a Canaletes i celebrar la Lliga com si l'haguessim guanyat". Vaig obtenir el silenci per resposta. A les 2:30 de la matinada a un amic i a mi ens va semblar veure a Henry amb un Wolksvagen Touareg per Travessera de Les Corts, camí del Camp Nou. Fins a on arriba la desesperació blaugrana!

El guanyador

2007-06-14T10:47:00.000+02:00

Quina setmana no? Han aparegut espanyolistes per tot arreu. Han sortit de l’armari. Portaven amagats molt de temps i s’han confessat per tocar una mica els collons. Per sort tinc memòria i l’any que ve, si baixen a segona, els aniré a molestar jo.

Aquest oportunisme em recorda a un amic meu, no diré el nom, que és un autèntic guanyador. Quina enveja em fa! És feliç perquè l’equip que segueix sempre guanya. Clar que aquest equip canvia contínuament. Sí, estic parlant d’aquells que s’apunten a tot allò que té èxit. L’any passat, després de la final de la Champions, vaig descobrir que era del Barça. Jo fins al moment desconeixia que li agradés el futbol però em va dir “de tota la vida, tio! Al Pro evolution sempre l’agafo!!”. És d’aquells que sap de futbol a través de la Playstation i pensa que Adriano forada les porteries igual que al joc. Aquest any s’ha oblidat del Barça, però en canvi si que està content pel Milan, que sempre ha estat el seu equip preferit d’Itàlia. Quina sort!

El passat estiu, es va aficionar al bàsquet després del gran mundial de la selecció espanyola. Quins bots d’alegria feia el molt cabró! Si potser no havia vist cap partit de bàsquet en s’ha vida. No, mentida, havia vist la final de l’Eurolliga del Barça i va ser d’aquells que al dia següent deia que havia seguit el Barça de bàsquet “des del principi”.

També li agrada la F1. Al principi era fan de Schumacher, després d’Alonso i ara de Hamilton. Li agrada el tennis, sobretot el Nadal però també el Federer. I les motos! Ui, aquí sí que té molts favorits: el Rossi és el que més, però també el Pedrosa, el Stoner, el Lorenzo... segons qui guanyi cada setmana. Ell sempre està content. Això està molt bé. El pitjor és quan intenta establir una conversa i parla com si fos un expert i tu has d’aguantar la situació perquè no pots dir-li “calla la boca idiota, que no tens ni idea!!!”. Aturem aquesta espècie!

(Foto: aspecte que presentarà el meu amic dilluns segons com vagin les coses diumenge per la nit...)

A veure quin nivell d'optimisme hi ha al blog...

Penós

2007-06-12T12:45:00.001+02:00

Dissabte va ser el pitjor dia de la meva vida com a barcelonista. Ja ho diuen que la vida pot canviar molt en qüestió de segons, vam passar de l’eufòria absoluta a l’enfonsament col·lectiu. Però la veritat és que el partit va ser un resum de tota la temporada del Barça. Un campió d’Europa no es deixa empatar a l’últim minut, és penós.

Jo crec que el principal culpable de l’empat va ser Rijkaard. Les seves tàctiques sense cap ni peus ens han comdemnat. A sobre, té uns ajudants com la mòmia del Neeskens i el pobre pringat de l’Eusebio, que no fan gaire. Com pot ser que tothom veies que el De la Peña estava sol des del minut 5 i ell no? Són coses que no m’explico. Per no recordar tàctiques suïcides com el 3-4-3 contra el Madrid al Camp Nou... i encara sort de Messi. Aquesta és un altra, si no fos pel Messi no hauríem arribat amb possibilitats a l’última jornada. Ha marcat la majoria dels gols decisius i s’ha convertit en el jugador més important de la temporada, quina pena que els seus companys no l’han ajudat.

Un altre que ha contribuït a tot aquest merdé ha estat el meu estimat Ronaldinho amb les seves repetides absències als entrenaments i el seu rendiment aquests últims mesos, però no haver anat al camp ni a donar ànims als companys en el partit de Lliga més important de l’any ja és la gota que vessa la bota. És molt trist que hi siguin Edmílson i Saviola i no Ronaldinho, el que en teoria és un dels capitans. A més, després d’aquesta temporada, Ronaldinho ja ha passat a ser el tercer millor jugador del Barça, després de Messi i Eto’o.

També té part de culpa aquesta directiva que no parla i carrega totes les responsabilitats en els mals moments a Carles Puyol. Una directiva que s’ha de posar les piles per fer una renovació del vestidor i que fotin fora d’una vegada a Mottes i Giulys, és a dir, a coixos. Esperem que vingui, tal com sembla, Henry, perquè si una cosa t’assegura és que es deixa la pell al camp i sua la samarreta, no com molts altres.

Dit tot això, jo encara crec en el miracle. No sé si és per tenir una mica d’esperança i no suïcidar-me, per la teoria aquesta del síndrome insular o perquè, però jo encara confio en el Mallorca. Ja va ser capaç de fer dimitir a Florentino Pérez i ha guanyat més d’un cop al camp merengue. Evidentment no espero un 0-3, però com a mínim, espero que els hi fotin una mica la por en el cos, començant pel Gaspart del Madrid, el Ramón Calderón. Un home que es va colar al “palcu” de familiars i autoritats de Roland Garros per poder abraçar a Rafa Nadal i fer-se la foto amb ell. Espero que Maxi tingui la canya a punt per fer callar a tot el Bernabéu amb la gallina... us ho imagineu?

Tots units fem figa

2007-06-10T11:10:00.000+02:00

Barça 3 - Espanyol 0

20 d'agost de 2006
El Barça guanya la Supercopa d'Espanya

Barça 0 - Sevilla 3
25 d'agost de 2006
El Barça perd contra el Sevilla la Supercopa d'Europa

Chelsea 1 - Barça 0
18 d'octubre de 2006
El Barça ho té difícil per quedar primer, després d'empatar
amb el Werder Bremen la jornada anterior de Champions

Reial Madrid 2 - Barça 0
22 d'octubre de 2006
Quatre dies després, el Barça perd contra el Madrid al Bernabeu

Internacional 1 - Barça 0
17 de desembre de 2006
El Barça perd la final del mundialet de clubs

Liverpool 0 - Barça 1
6 de març de 2007
El Barça queda eliminat de la Champions League

Getafe 4 - Barça 0
10 de maig de 2007
El Barça queda eliminat de la Copa del Rei
després que el Getafe remonti un 5 a 2

Barça 1 - Betis 1
13 de maig de 2007
Tres dies després, el Barça empata amb
el Betis i dona el liderat al Madrid.

Barça 2 - Espanyol 2
9 de juny de 2007
El Barça empata amb l'Espanyol i perd
la oportunitat de posar-se primer a falta d'una jornada.

PD: He llençat la bandera pel balcó, he posat els ninots al microones i els he fos, he trencat la samarreta del Quaresma, he cremat les bufandes amb la espelma i he tornat la Biblia a la fnac i deixat el nen Jesús un altre cop al lavadero.

Tots units fem força

2007-06-07T21:23:00.000+02:00

És en aquestes dates quan a casa comencem a treure els amulets i fer rituals estranys perquè guanyi el Barça. Abans de començar, he de dir que jo no sóc supersticiós, però sóc d'aquells que diu "per si de cas". Aquests són els meus preparatius de cara als partits de dissabte. El primer que he fet és penjar la bandera al balcó.

Aquest acte en concret no sé si ajudarà gaire al Barça, però com a mínim em diferencio dels veïns de l'Espanyol que tiraven petardos amb el gol del Jonatas a la UEFA. Després van callar, pobres. El segon pas, un clàssic a casa meva, reunir tots els ninotets que va regalar El Mundo Deportivo o el Sport fa uns anys sobre un mocador a la taula del menjador.

Aquí desafiem el conegut efecto dominó. Si cau el Busquets (segona fila, punta dreta), que el van fer amb el pentinat de Marge Simpson, cau tota la fila. Observareu que hi ha un jugador dins d'un got de cubata; és el Figo. El posem allà perquè no tingui aire i s'ofegui. He estat a punt de treure el De la Peña, però si ho feia, eren imparells i no quadraven les files. Tercer pas, penjar la samarreta d'un dels millors jugadors que ha passat pel Barça en tota la seva història.

No és que m'hagi equivocat al penjar la foto, no. És el Quaresma. Aquesta mania meva de comprar-me samarretes de jugadors poc coneguts no surt a compte. Potser sóc l'únic del món que la va comprar. Pas número 4, la espelma sobre les bufandes.

He de dir que aquesta superstició la vaig copiar del Bachi. Ell ho feia i vaig pensar que era bona idea donar alguna utilitat a les bufandes perquè a l'estiu, posar-te una bufanda no és gaire agradable. Finalment, en els minuts previs, sempre m'ajuda llegir un best-seller de tots els tems; la Biblia.

Sembla mentida! La Biblia parla de tot! Em vaig comprar aquesta amb dibuixos que és més amena. El capítol (una època de molta por) m'ha ajudat molt, us el recomano a tots els patidors. No pot faltar el nen Jesús que vam trobar al pis quan el vam comprar fa 20 anys. Estava al lavadero, entre els spontex i les vileda. Ara només falta esperar a que el Barça faci la seva feina ben feta.

PD: nous vídeos al nostre canal a YouTube.

Vegetarians

2007-06-06T18:09:00.000+02:00

Considero que ser vegetarià és una religió perquè, la veritat, s’ha de tenir autèntica fe per alimentar-se a base de pastanagues com el Bugs Bunny. No entenc les raons que et porten a no voler menjar carn; un bistec té sentiments? En cas que en tingués... Ens hem d’alimentar, no? Hi ha una cosa que se’n diu cadena tròfica. L’ésser humà necessita les proteïnes de la carn i en molts casos, al no menjar carn, les proteïnes han de ser substituïdes per pastilles (o algo així, no ho sé exactament, sóc de lletres). Ara que penso, aquest comodí del "sóc de lletres" serveix per tot. És una mica com dir "sóc idiota".

També estan els anomenats vegans, que no són els seguidors de Paz Vega, sinó que són aquells que no mengen ni peix ni productes derivats d’animals, com el formatge. Això si que no. Potser un bistec té sentiments però un formatge? Si la Vaca que rie riu serà perquè li agrada, home. Els vegans deuen estar més pàl·lids i ensopits que de Juana Chaos a la vaga de fam. Potser Iniesta és vegà i no ho sabem… Per cert, és possible que Iniesta sigui el nen de Los Otros?

Ja posats, aprofitant la repercussió mundial que té aquest blog, vull fundar una nova dieta en la qual no es pugui menjar cap ésser viu ni derivat. Això inclou els vegetals. Que no tenen sentiments els enciams? No ploren els geranis quan els arrenques els pètals? Vale no. Però tampoc he vist mai una sardina plorant, o rient. A la meva dieta ens alimentarem només de sorra i pedres. Si iniciés aquesta dieta n’estic segur que hi hauria algun boig que la seguiria. De fet, potser ja hi ha gent que està apuntada; això explicaria per què a les platges cada dia hi ha menys sorra... Ja tinc l'eslògan "La sorra i les pedres són nutritives, no mengis vegetals, ni tan sols olives". D'acord, no és gaire maco, però ja ho sabeu, sóc de lletres.

Què fa malament l'Ajuntament?

2007-06-04T13:44:00.000+02:00

Abans d'ahir passejava pel passeig de Sitges quan em vaig trobar amb aquesta situació:

BONA COMPANYIA. Un banc del passeig de Sitges, a prop del restaurant Picnic.

És curiós que l'Ajuntament de Sitges (desconec el color del partit que governa) no hagi trobat un lloc millor per posar aquests quatre contenidors. Evidentment, l'únic banc lliure per seure de tot el passeig era aquest. Els ajuntaments s'equivoquen en moltes coses que són allò que en diuen 'de calaix'.

Tota la vida recordaré el passat mes de febrer, quan tornant de la universitat amb autobús per Travessera de Les Corts a les 8 del vespre estàvem parats pel trànsit. Normalment a aquesta hora, que és quan tothom torna de treballar, hi ha bastants cotxes però aquell dia era exagerat; ens movíem un metre cada 2 minuts. Cansat d'esperar vaig baixar dues parades abans. Mentre caminava, mirava enrera per saber on estava l'autobús fins que vaig avançar tant que el vaig perdre de vista. Sabeu per què era aquest trànsit? Perquè cinc carrers més enllà estaven pintant un pas de vianants! A qui se li acudeix tallar el transit a les 8 del vespre? No ho poden fer a les 4 de la matinada? O, com a mínim, pel matí que hi ha molta menys gent.

No parlem de la policia (sé que no només és responsabilitat dels ajuntaments). A la zona on visc jo, quan veus un mosso, el primer que et ve al cap és "aquí ha passat alguna cosa", perquè si no s'ha llençat un home d'alt a baix d'un edifici no els veus mai. Ja no cal dir res sobre la comissaria dels mossos de Les Corts. M'informen que amb lo de les càmeras ocultes faran com el Dragon Kahn. A la sortida, després que et fotin la pallissa, hi ha una paradeta on podràs comprar el vídeo com a souvenir. Si a Holanda s'ha fet el reality show aquest dels transplantaments (crec que s'ha descobert que és mentida), jo reclamo que Gestmusic Endemol faci Operación Mosso o algo per l'estil, ara que hi haurà més càmeras que a Gran Hermano.

El Monstre del Llac Ness

2007-06-01T20:16:00.000+02:00

Notícia: "Una nueva grabación reaviva la leyenda del Monstruo del Lago Ness"

La meva infància va estar marcada per dos esdeveniments: Bola de Drac i descobrir que els Monstre del Llac Ness no existia. Lo del monstruito aquests és com lo dels reis mags, un dia algú t’ho explica i tu et quedes amb la mateixa cara que el de la foto. Sempre intentes dissimular dient: “ja ho sabia”, però tu penses: “els collons ho sabia! M’acabes de destrossar la vida, fill de puta!” El monstre i les faldilles són allò més conegut d’Escòcia. És curiós que quan penso en Escòcia m’imagino tothom en faldilla i bevent cervesa, és com si a Espanya tothom estigués vestit de sevillana i mengessin paella tot el dia. La veritat és que trobo graciós que hi hagi gent que encara cregui que hi ha un dinosaure gegant a l’aigua. No veuen que si existís ja s’hauria vist algun cop? I si existís, quants anys deu tenir ja? 100?

M’han cridat molt l’atenció les declaracions de l’home que l’ha trobat i ha fet la gravació (que casualment es diu Holmes): "No podía creer lo que veían mis ojos cuando observé esa estela negra de unos 15 metros moviéndose bastante rápido por el agua. Lo primero que pensé es que se trataba de una anguila muy grande”. Collons quina anguila! Una anguila de 15 metres és equivalent a un home que sigui 5 cops Jesús Gil.

En fi, que això és un muntatge com una casa, tot i que la gravació és de bona qualitat, perquè si l’animal aquest existís, ja s’haurien encarregat els escocesos de treure’l i fotre’l en un zoo per guanyar pasta.

Club anti-fotolog

2007-05-30T17:04:00.000+02:00

Jo sóc de blogger. Per mi ser de blogger és com ser català o ser del Barça, és un sentiment. La família de blogger té diversos rivals, els més importants són wordpress i fotolog. També està el bloc.cat que són com l’Atlétic de Madrid, prometen molt però mai funcionen. Fa temps vaig llegir un article molt bo de l’Eva sobre els fotologs. Després de llegir-lo vaig pensar en escriure un llibre, però em conformaré amb un post (com a mínim).

Ah! Meravellós món dels fotologs. Una infinitat d’opcions en el disseny, eh? Tot el dia fan tasques de manteniment però mai he vist cap novetat. Et posen aquell missatge de: “Por ahora te sugerimos que tomes esta oportunidad para salir y tomar algunas fotos- Esperamos verlas”. Si, ara vaig a fer fotos, espera un moment.

A mi el que m’intriga és la gent que copia lletres de cançons... A veure, siguem sincers, algú se les llegeix? Sí, les dues primeres línies. Si la coneixes dius “vale, és aquella” i si no la coneixes dius “vale, no la conec”. Els missatges encriptats. Jo crec que algun dia es trobarà la pedra Rosetta dels fotologs i molts començarem a entendre les coses. Exemple extret d’un fotolog real: *siiiperfiespigutquestassuperfelis:D {i a tU EsQuE CaDa DiA EtS TaN MiLlOrIsSiMaMeN MiLLo, tAn eSpEcIaAmLt pErReCTe...qUE fAs QuE jO tEstImI eNcArA mEs eSpEcCaLmEnT pErFEcTe i tAn mIlLoRiSsImAmEnN mIlLoR...:D*} Si us plau, que algú arregli el teclat d’aquesta noia que el Bloq mayús s’ha tornat boig.

Els que quan han arribat als 20 missatges permesos per foto fan copiar pegar i en un de sol, en posen 7 o 8. Això és molt freak. Clar que més freak és fer-te un Gold. Tenint la opció de crear-te 5 fotologs més a partir de noves comptes, quines ganes de pagar... I els problemes d’edició? La gent que es curra un text i a Mr. Fotolog no li dona la gana de publicar. Aleshores, com a espectador et trobes coses com “És la tercera vegada que intento publicar i em fa pal posar-ho tot un altre cop. Vagi bé!”. Els professionals ja ho guarden per si de cas. Del tipus de comentaris no en parlaré perquè ja ho va fer l’Eva i seria plagi.

Bé, ja paro. Però no perquè se m’acabin els caràcters sinó perquè em faig pesat. Un dia d’aquests agafaré fotos i les criticaré. Sobretot del col·lectiu EMO dels fotologs que si no fessin pena, em farien riure.

ACTUALITZACIÓ (21:19): Ja està disponible el vídeo de Josep Cuní imposant ordre al debat d'aquest matí. Podeu veure'l al nostre canal, a la barra lateral esquerra d'aquest blog.

Eleccions... quina mandra

2007-05-28T13:20:00.000+02:00

Per si no us havíeu assabentat, ahir van haver-hi eleccions municipals. Quina emoció! La cosa va ser molt disputada i aferrissada fins l’últim moment. Ningú esperava una reedició del tripartit, però ja el tenim aquí.

Després d’aquesta ironia barata, he de reconèixer que no vaig anar a votar. No hi vaig anar perquè com que acabaran pactant els tres amiguets, jo no vull que el meu vot vagi a un altre partit que jo no he votat. Si volen pactar que ho diguin abans de les eleccions... bueno, els del món de les floretes i els enciams (ICV) si que ho deien. Com sempre, tots els candidats es consideren guanyadors. Aquelles declaracions post-electorals em recorden molt a les declaracions post-partit dels futbolistes: cap dels dos diuen res, només tenen 4 frases com a base que les van combinant. Per cert. On són els Ciutadans Partido por la Ciudadanía? Tan de rotllo amb la gent aquesta, que semblava que anaven a canviar el món (és a dir España, perquè per ells el centre del món és España) i al final res de res. Fins i tot hi ha més vots en blanc a Catalunya que vots a favor de Ciutadans.

Ara anem a coses més interessants: el Barça. Només dir un parell de coses; com diu avui el diari Sport, els àrbitres voten en blanc, i també vull fer esment a la gran planificació de la Lliga espanyola: és normal que s’aturi la Lliga a falta de 2 partits per jugar contra Liechtenstein i Letònia? És normal que encara no se sàpiga si els horaris seran unificats? És normal que els àrbitres facin vaga i no contin determinades targetes grogues? És normal que a tota Europa hagin acabat les lligues menys aquí? És normal que a la Federació hi hagi la mateixa gent que fa 30 anys? Benvinguts a España, benvinguts a la “Lliga de les Estrelles”.

10 anys del Versió

2007-05-25T00:00:00.000+02:00

Ahir vam anar a la festa d'aniversari del Versió. Ja fa deu anys que Toni Clapés i companyia fan el programa, encara que nosaltres el seguim només des de fa dos (és clar que amb 16 anys que teniem no estàvem per escoltar la ràdio). Fa prop d'un mes enrera, com a bons fans del programa, ja vam agafar la RENFE (amb el risc que això comporta) per anar a veure'ls a Vilanova. Ahir l'Itf es va haver de saltar la Universitat per anar al teatre Romea de Barcelona, però va valer la pena. Aquí hem fet un petit fotoreportatge i finalment hem penjat un vídeo del mític Mag Felix on pronostica qui serà el campió de Lliga. Al tanto perquè sempre encerta. La festa va estar molt bé. Molts convidats, van actuar els Gossos en directe... Ens van regalar una samarreta i una bossa. Per cert, moltes felicitats a l'equip del Versió!! Seguiu així!!

El primer convidat de la tarda va ser Joan Pera. Després va conversar amb el seu imitador (Pep Plaza). D'esquerra a dreta: Joan Pera, Toni Clapés, Jaume Nolla, Joan Spin, Roger Jové, Montse Llussà i Oriol Cruz.

Després van aparèixer dos dels tres membres del Tricicle i Josep Cuní, que no parava de suar per la calor dels focus. D'esquerra a dreta: Josep Cuní, Paco Mir, Carles Sans, Toni Clapés, Jaume Nolla, Joan Spin i Roger Jové.

Tres convidats més (després també apareixeria el Daltell): Soledad León de Salazar, que va entrar pel passadís central de la platea per sorpresa, Lluís Llongueres i Carlos Latre, que va mostrar el seu repertori d'imitacions. D'esquerra a dreta: Soledad León de Salazar, Lluís Llongueres, Carlos Latre, Toni Clapés, Jaume Nolla i Joan Spín.

Sergi Pàmies no va faltar i va evitar parlar del per què no va a la fira de Frankfurt. Per tractar els esports van entrar Quique Guasch i el Mago Felix (més endavant es va incorporar també Joel Joan). D'esquerra a dreta: Mago Felix, Quique Guasch, Sergi Pàmies, Toni Clapés i Jaume Nolla.

El Mago Felix va treure el pèndul i va pronosticar qui serà el campió de Lliga. Veure'm si encerta o no. Al final d'aquest article, hem penjat un vídeo que vam gravar mentre ho descobria.

Fi de festa amb Carmen de Mairena cantant "Happy Birrei tu yu" i pastís amb un 10. D'esquerra a dreta, darrera de Carmen de Mairena: Imma Sust, Rocco Steinhauser, Joan Spin, Toni Clapés, Roger Jové, Montse Llussà i Jaume Nolla.

I com us havíem promès, el vídeo on el Mag Felix pronostica qui serà el campió de Lliga d'aquest any, eh que m'entens?

Ya le llamaremos

2007-05-23T15:11:00.000+02:00

Us escric des d’una biblioteca. Perquè m’agraden els llibres? No. Perquè no em funciona Internet. Ahir pel matí ja feia el tonto i vaig trucar als meus amics d’ONO. Em surt una màquina, com no podria ser d’altra manera:

–Bienvenido al servicio automatizado de atención al cliente de ONO. Hable con naturalidad. ¿Que desea? Darse de alta, información sobre los servicios, soporte técnico u otras opciones.
–Soporte Técnico.
–Lo lamento, no le hemos entendido. ¿Que desea? Darse de alta, información sobre los servicios, soporte técnico u otras opciones.
–Soporte Técnico
–Lo sentimos, no hemos entendido su petición. ¿Que desea? Darse de alta...

I així 4 o 5 vegades fins que vaig dir “Deseo presentar una oferta multimillonaria para comprar la companyia, 600 millones de euros”. La resposta va ser que tampoc m’havien entès. Provo amb “la primera persona humana que me responda recibirá 500 euros de premio”, però tampoc. Penjo enrabiat. Serà veritat que la robot Kylie era de les més intel·ligents? Torno a trucar, he tingut una idea.

–Bienvenido al servicio automatizado de atención al cliente de ONO. Hable con naturalidad. ¿Que desea? Darse de alta, información sobre los servicios, soporte técnico u otras opciones.
–Darme de alta
–Ha elegido, darse de alta.

Collons tu! Que ràpid m’han entès ara! Em passen amb un noi de Sevilla que devia ser del Betis, tenia una mala llet...

–Hola, llamo porque internet me va lento.
–Ha comprobado que el modem está conectado correctamente?

¡Tiene usted razón! ¡Estoy intentándome conectar a través de la cafetera! La mare que els va parir. Doncs clar que el modem està conectat. I l’ordinador està endollat. I jo estic cabrejat.

–Muy bien. Transmito su incidencia y enseguida le llamaremos don Ignacio.

Passen 8 hores que l’internet em va més lent que la cerimònia dels Oscar. I a les 10:32 de la nit... Plofff!!! Internet desapareix definitivament. Me’n vaig a dormir cabrejat i el primer que faig avui al despertar-me es comprovar a veure si funciona. No funciona. Torno a trucar.

–Bienvenido al servicio automatizado de atención al cliente de ONO...
–Darme de alta
–Ha elegido darse de alta.

Ara parlo amb una noia. Em diu que intenti fotre una direcció IP al explorer. No funciona. Espero 5 minuts a que faci comprovacions i em diu el següent: “he pasado su incidencia al servicio técnico. Un técnico pasara por su domicilio a arreglarle la avería. Le llamaran antes al móvil”. I aquí estic, esperant que em truquin. Això és com els càstings, diuen “ya te llamaremos” però està claríssim que no et trucarà ningú. Mentrestant estaré aquí a la biblioteca. Clients del món, unim-nos i cremem les centraletes!!

A buenas horas mangas verdes

2007-05-21T16:55:00.001+02:00

El Barça va apallissar al Atlético amb un 0-6 més propi d’un partit de tennis (com el 6-0 que li va fotre el Federer al gilipolles del Nadal) que de futbol. La pena és que hagi trigat tan en recordar com es jugava a aquest esport: marcant gols. Fins ara tot era taconets i fer el subnormal quan només anàvem 1-0 i passava el que passava, és a dir, patir. Ahir, tampoc va jugar espectacularment, recordo partits millors, només que van voler marcar més gols i deixar de fer mariconades. Això sí, al senyor Pichu li hem de fer una estàtua al Camp Nou per la seva inestimable ajuda. Al final em sabia una mica greu i tot... algú li deuria d’haver dit que amb aquest nom no es pot ser bon porter.

I el Madrid... ai, ai, ai... patint amb el Recre. Tenen una flor al cul que nos se l’aguanten. El Recre es va pensar que podien guanyar, es van anar a dalt i la van cagar. A més, havia de ser el puto Roberto Carlos qui marqués... Diuen que a la tercera va la vençuda, però jo cada dia sóc una mica més pessimista, perquè ara només tenim l’esperança de Saragossa o tocarà deixar caure uns quants maletins per Mallorca, aviem si l’amic Eto’o els convenç perquè es deixin la pell el dia del Bernabéu.

Arriba las bragas!

2007-05-18T10:45:00.000+02:00

- Notícia: Un barrio de Colombia, atemorizado ante un ladrón de bragas (20 minutos)

_______

A aquesta notícia es pot veure clarament l'evolució dels lladres. Antigament, t'agafaven en un carrer fosc i et deien amb la navalla a la mà "Dame todo lo que tengas". Per cert, els lladres parlen castellà. És impossible que t'atraquin en català, no queda bé. Amb el naixement del moviment pelao, la clàssica frase mencionada anteriorment va ser substituida per "Tienes un piti?" o "Tienes un euro?". Aquesta última, a vegades porta darrera una justificació com "Tienes un euro pa gasolina pa la moto" o "Tienes un euro pa llamar por teléfono". Si respons que no a la del telèfon, aleshores et diuen "pues dame tu móvil". Una raça molt intel·ligent la dels pelaos. Recentment també s'ha incorporat a la llista de Frases Para Robar "Tienes papel?". Jo sempre penso, quina cara em farien si els donés un foli en blanc?

A Colòmbia, que estan clarament més desenvolupats que nosaltres, ja han començat a robar calces. Això està molt bé. La policia especula que podria ser una banda d'obsessos. Ja els hi dic jo que sí, no sé per què dubten tant. He pogut parlar per telèfon amb el lladre en qüestió, que m'ha facilitat la foto on mostra el seu millor botí, i em diu que hi ha moltíssimes noies que no en porten. Altres han obtat per portar-ne unes de recanvi amagades dins el mitjó o al bolso per si en algun moment de la nit en necessiten.

Una de les víctimes declara: "Que hubieran sido unas prendas finas, bueno. Pero llevarse unas bragas de menos de un euro es el colmo". Si senyor, aquest és l'esperit del generós. A mi quan em roben sempre penso "Si m'haguessin robat 6.000 euros vale, però només 20 és el colmo". M'informen que el lladre aviat obrirà una botiga. Estarem atents.

_______

Lectura Obligatòria a Youtube: sé que a molts us agraden els vídeos de internet, per això hem decidit crear el nostre canal a YouTube on sempre que puguem penjarem els vídeos que trobem més curiosos. La direcció és la següent: www.youtube.com/lecturaobligatoria Podeu accedir-hi a través del link de la barra lateral esquerra del blog.

Autocars i altres coses

2007-05-16T17:21:00.000+02:00

Anar d’excursió amb l’institut… quins temps aquells! El lloc on anar a vegades donava igual perquè lo més divertit moltes vegades passava a dintre dels autocars. La gent sempre estava distribuïda igual: davant els professors i els nens bons i a la part de darrere estaven els “dolents”. El pobre conductor havia de suportar bromes, gent de peu a sobre dels seients, i sobretot càntics, molts càntics. Són mítics alguns com el “nos vamos de paseo, pi pi pi, con un coche feo, pi pi pi, pero no me importa, pi pi pi, porque llevo torta, pi pi pi!” Quina lletra més currada, la persona que la va crear estava al nivell de Machado com a mínim. S’ha de tenir molta paciència per poder ser un conductor d’aquests, jo no aguantaria, agafaria una corba ben tancada per fer caure a tothom al terra. També hi havia el típic que sempre es marejava i vomitava, ja podies fer un viatge de 5 minuts que a ell li donava temps de vomitar, i també el típic que als 5 minuts ja estava clapant. Aquest últim és un pobre desgraciat que sempre acaba desperta’t per algú amb una colleja que li fa colpejar amb el seient de davant... avui estic una mica agressiu... deu ser pel Barça... per cert, jo avui vaig amb l’Espanyol, em fa mal dir-ho però sí, no perquè l’espanyol em caigui bé, si no només per fer callar una mica al gilipolles del Del Nido, espero que vagi ràpid a la presó per tot això de la Operación Malaya. Segurament es podria fer un reality show de tot això, vull dir que fotessin cameres per totes les presons aviem que fan.

PS: Ara hem d’estar al costat del Barça i no en contra, ja hi haurà temps de cremar-los a tots a final de temporada, que s’ho mereixen, però ara toca animar i intentar salvar la temporada amb la Lliga.

La calculadora treu fum

2007-05-14T12:26:00.000+02:00

- Notícia: Beckham gasta dos millones de euros en una piscina que podría ser ilegal

_______

Alguns tant i altres tant poc. Dos milions d'euros per una piscina és exagerat. Amic Beckham, t'estan estafant! He entrat a una pàgina web per consultar preus i he trobat una bona oferta: una piscina rectangular de 8x4 metres per 9985 €. Està clar que és més econòmica. Fent un càlcul ràpid, si decidíssim gastar 2 milions en la piscina, veient com estan els preus, en tindríem una de 1600 x 800 metres, o sigui, una piscina d’aproximadament un quilòmetre i mig per un quilòmetre. Si la poséssim al centre de Barcelona, acapararia tot el casc antic.

No sé com serà aquesta piscina, m’agradaria veure-la. A més, la piscineta aquesta podria ser il·legal, com tota la casa. Està bé que mentre el Madrid es juga la lliga, ‘el rubio’ es preocupi per aquestes coses. Els futbolistes estan bojos. Millor no parlem del Barça ahir. O si, per què no? Ja que avui estic de càlculs, vaig a fer un pronòstic de com veig el final de lliga. A veure si podem guanyar, va.

Jornada 35:
Atlético – Barça 2
Real Madrid – Recreativo 1
Sevilla – Deportivo X
Mallorca – Valencia 2

Jornada 36:
Barcelona – Getafe 1
Real Madrid – Deportivo 1
Sevilla – Zaragoza 1
Valencia - Villarreal X

Jornada 37:
Barcelona – Espanyol 1
Zaragoza – Real Madrid X
Mallorca – Sevilla 2
Levante - Valencia 2

Jornada 38:
Gimnàstic – Barcelona 2
Real Madrid – Mallorca 1
Sevilla – Villarreal 1
Valencia - Real Sociedad 1

Crec que el Madrid podria empatar amb el Deportivo o amb el Zaragoza. Només n'he posat un dels dos per que no sigui exagerat. Aquesta és la classificació que quedaria a final de temporada:

No sé com ho veieu. Jo crec que encara és possible.

Ronal...què?

2007-05-11T17:33:00.000+02:00

Avui hi ha poc humor per parlar i fer broma. M'acagun en el Barça i sobretot en el de la foto. Ahir tots els jugadors van jugar igual de malament que ell, però aquest hauria de ser el primer en donar la cara i deixar-se la pell. No és el millor del món? De què cony serveix que fagi la jugada de la seva vida contra el Mallorca o fer dues assistències genials contra la Real? Per què no ho fa contra el Liverpool? Per què no ho fa contra el Madrid? Per què no ho va fer ahir? Per què mai surt en roda de premsa quan les coses van malament? Que es dediqui a obrir llaunes de conserva amb les dents, que segur que ho fa millor que ahir.

Peus de porc amb salsa de ceps

2007-05-09T16:23:00.000+02:00

- Notícia: Ferran Adrià participa en el doblaje de la próxima película de Disney (La Vanguardia)

_______

El món del doblatge està en crisi tal i com mostra aquesta notícia. Ferran Adrià doblarà un personatge a la pròxima pel·lícula de Disney. Suposo que no serà un personatge gaire principal perquè el cuiner català no destaca per la seva facilitat de paraula. Potser fa de Pato Donald, un personatge que per molt que ho he intentat mai he entès. Aquests últims anys Ferran Adrià surt a tot arreu. Crec que ell, juntament amb Starbucks, Apple i Google dominaran el món aviat.

No entenc aquesta passió que ha sortit últimament per cuinar. Ara tothom intenta fer plats estranys. L’altre dia el meu pare es va posar el davantal per primera vegada a la seva vida i ens va dir a tots al menjador mentre miraven Dolce Vita “demà us faré peus de porc amb salsa de ceps”. Aquella nit no vaig poder dormir pensant en el que m’esperava. Deu-ni-do quins peus de porc... És normal que si un passa de cop, sense preparació, de la truita a la francesa als peus de porc amb salsa de ceps després surtin uns plats tan dolents com menjar porexpan amb Sin Plomo 98.

Allò no s’ho podia menjar ningú. Ell es justificava “Ah, doncs no ho entenc. He seguit fil parranda les instruccions de la cuina per solters”. Si? Doncs o bé no has entès el que l’Isma explicava o els solters es mengen qualsevol cosa. Quina mania de voler fer coses! Deixem que cuinin els que saben cuinar! Deixem que doblin pel·lícules els que saben doblar!

Gent que em fa ràbia

2007-05-04T11:56:00.000+02:00

Com ens agrada la ràbia, eh? A l'anterior blog, ja vaig fer un article on numerava les coses que em fan ràbia; començava per el clip del Word que t'ajuda i acabava amb "Que les agulles dels segons dels tres rellotges de l’habitació no vagin alhora". Altres blogs també han parlat de la ràbia, com l'Albert en un post que us recomano: Actrius que hem fan ràbia.

Com diuen els dermatòlegs, anem al gra. L'altre dia parlava amb un amic i em deia que havia creat una llista de fills de p**a. He decidit copiar-li la idea fent una classificació de gent que em fa ràbia, que queda més fi. La cosa ha estat molt renyida. A les portes del rànquing han quedat el grup Dover o la cantant de el Sueño de Morfeo, per exemple. Finalment aquests són els que s'han emportat el gat a l'aigua.

Aquestes són les cinc persones que més ràbia em fan en aquests moments. Queden obertes les votacions. Podeu dir quin és el vostre Top 5 de gent que us fa ràbia. Dilluns actualitzarem la classificació amb els noms que vosaltres suggeriu. Bon cap de setmana!

ACTUALITZACIÓ (08/05/07 a les 13:16): desgraciadament vaig justet de temps i no puc fer un infogràfic com el del divendres. Actualitzo aquí els noms que heu suggerit:

- Eva: Fernando Alonso i Santi Acosta.

- Albert: Senyora del Master Plus, Margarida Minguillón, Carlos Lozano, Carme Pla de T de Teatre i Tere Bere.

- Robert: Maripau Huguet.

- AXA Winterthur Agent 00seya: Joan Laporta, Jordi Robirosa, Antonio Lobato, Fernando Alonso i Curry Valenzuela.

- Merrameu: la senyora del Mazterpluz

- Bachi: Sergio Ramos, Fernando Alonso, Salva Ballesta, Rafa Nadal i Felipe Reyes.

- Puji: Guti, Fernando Alonso, Jose Mourinho i Sebastià Serrano.

- Xem: Mercedes Milà, Paris Hilton, Artur Mas, Josep Cuní, Maria de la Pau Janer i Biel de Ventdelplà.

- Xavi: Fernando Alonso

Tieeeempo! S'ha acabat. Gràcies per participar!!

Supersticions...

2007-05-02T17:40:00.000+02:00

Ahir anava caminant i estaven fent obres, fet molt estrany de veure a Barcelona (i suposo que a qualsevol lloc) quan falta poc per les eleccions... tot són obres! Els alcaldes van atrafegats amunt i avall per fer-se la foto a tot arreu que poden. La cara de l’Hereu inunda Barcelona, està a tot arreu, si com a mínim fos de bon veure, però té una cara de porquet...

Bueno, al que anava, que estaven fent obres i hi havia una escala recolzada a la paret i ningú passava per sota, tothom es complicava la vida passant entre el cotxe i l’arbre. Quines xorrades de supersticions, tot i que aquesta encara la puc arribar a entendre perquè hi ha perill que et caigui un pot de pintura al cap, però hi ha algunes que són ben absurdes. Per exemple lo del gat negre, que més dóna que sigui negre o groc o taronja!! Per què t’ha de donar mala sort? Conec a gent que quan veu un gat negre fa tres passes enrere per anular la mala sort. I hi ha moltes més com lo del dimarts i 13 o lo de que trencar un mirall dóna 7 anys de mala sort, doncs pobre desgraciat qui un dia ensopegui a la sala dels miralls del Tibidabo.

En canvi també hi ha supersticions positives com portar una pota de conill (hi ha gent que porta el conill sencer perquè els hi doni més sort?), també la collonada del trèvol de 4 fulles (em vaig passar tota la meva infància buscant-ne un i mai em vaig trobar cap) i la ferradura, que si fos cert tots els de poble tindrien molta sort. Algú es pot arribar a creure que el seu destí depèn d’un gat o d’un trèvol? Jo no, i per això, a partir d’ara, faré tot el que en teoria no es pot fer, començant per comprar-me un gat negre, encara que sigui al·lèrgic als gats.

Les 7 incògnites d'Abril

2007-04-30T11:01:00.000+02:00

01. Per què el botó de reset sempre és tan complicat d’apretar?

02. La expressió ‘disfrutes com un camell’. Disfruten molt els camells?

03. De què serveix un badall?

04. Com es fa l’escut del Barça que està sobre la gespa del Camp Nou?

05. Aquí diem ‘vete a Cuenca’. A Cuenca diuen ‘vete a Barcelona’?

06. Per què hi ha gent que camina fent eses?

07. Les monedes de col·leccionistes (aquelles que tenen valor de 50 euros) poden fer-se servir?

Zona no-fumadors

2007-04-26T17:17:00.000+02:00

Aviso que aquest article pot ofendre als fumadors, però ja n’estic fart de tan fum. Vaig a qualsevol bar i hi ha més boira que a una caravana hippie, arribo a casa amb els ulls més vermells que un anglès borratxo. A mi no em molesta que la gent fumi, em molesta que jo sempre trago més fum que el que fuma. Per exemple, això de la separació entre zones fumadores i no fumadores és una pantomima. Tots els bars són per fumadors i només hi ha algun on hi hagi separació entre les dues zones, i moltes vegades aquesta separació està senyalada mitjançant una enganxina en la taula amb el dibuix de prohibit fumar. Aquesta estúpida separació és inútil perquè a la taula de 50 cm al costat sí que es pot fumar. Pretenen que aquella enganxina faci de para-fums? A més, per què cony el fum sempre va cap als no-fumadors? Un dia al Camp Nou, em vaig asseure entre dos avis que fumaven puros i el fum dels dos anava cap a mi. Com pot ser?! També hi ha fumadors que estan tota la estona amb el cigarro a la mà i no fan ni una calada, sembla que només el posin al teu costadet per fotre. Molts es queixen perquè ara no els deixen fumar al treball... i els cabrons cada mitja hora surten al carrer un moment per fer el cigarro. I els que no fumem no podem sortir? Per què no deixen sortir 5 minuts a jugar al yo-yo o a la xarranca? Al final em deixaran sense descendència perquè en un paquet de tabac vaig llegir que fumar provocava esterilitat... algú a part de jo llegeix aquells missatges? També és irònic que quan els hi preguntes per què no ho deixen et responen que ho podrien deixar quan volguessin... és la gran excusa de tota persona enganxada a alguna cosa.

No entenc com poden deixar fumar a bars i restaurants, sempre anem uns quants anys retardats respecte la majoria d’Europa.

Sant Jordi

2007-04-24T10:53:00.000+02:00

Us explico que vaig fer ahir per Sant Jordi. Cap a la una del migdia surto de casa direcció la Rambla. Baixo a Liceu i faig una primera foto a la massa de gent que s’aplega davant les botigues de flors i llibres.

Vaig baixant direcció Colón en busca del llibre del senyor Marcel·lí Virgili però no hi ha manera. Les roses es venen a 4, 6 i 9 euros. Un cop arribo a Drassanes agafo el metro i pujo fins a plaça Catalunya perquè encara no he trobat el llibre que busco. Allà començo a veure globus del PSC i d’ERC. Hi ha molta gent que els porta tots dos (foto), però ningú porta el tripartit sencer. Pacte de globus. Podem observar a mà dreta un dels guiris que el Bachi ens retratava l'altre dia, fa cara de no entendre res.

Encara no he trobat el llibre. Potser hauria de començar a preguntar. Pregunto a tres llibreries i em fan cara de 'no se de que me hablas'. Mentre baixava la Rambla veig una munió de càmeras i gent amb ulleres de sol amb pinta de guardaespatlles. M’acosto per veure què passa. Si senyor, Sergi Mas!!!

Sergi Mas acompanyat de 'La novia cadáver', la Chacón i més gent que no conec. Els guardaespatlles empenyen tothom que passeja. Els periodistes també. Jo, aprofitant la ocasió, també. Seguim baixant la Rambla fins que finalment trobo el llibre!!

Ja que estem posats, anem fins a baix de tot i agafo el metro a Drassanes. Abans, cal fer un cop d’ull al stand del PP. Recordeu la gent que hi havia a la primera foto? Mireu aquesta.

Segur que els catalanoparlants estan fent boicot perquè el cartell lateral està en castellà.

PD: Hem penjat el programa del gimnàs al blog del Res a veure

El ataque de los guiris

2007-04-20T12:42:00.000+02:00

Tinc una mala notícia per els catalans: ha arribat el bon temps. En qüestió de setmanes els carrers i les platges seran envaïts per una espècie en expansió; els guiris. Primer de tot hem de diferenciar el guiri del turista. El guiri és aquell ésser que es comporta igual a Lloret de Mar que dins la Catedral de Barcelona. M’informen que molts, quan van a la Catedral en grup, omplen les ampolles d’aigua a la pica baptismal. També podem identificar als guiris fàcilment gràcies al barret mexicà i les ja clàssiques xancles amb mitjons. Intentar establir una conversa amb ells és inútil, les úniques paraules que coneixen són sangruia (per sangria), pael·la (per paella) i hamónd (per jamón).

La primera decepció que tenen els estimats guiris quan arriben aquí és veure que no anem vestits de toreros i bailaoras pel carrer. Aquest disgust sumat a que molts d’ells veuen per primera vegada el sol fa que es transformin i cantin cançons estranyes amb una gerra de cervesa de 8 litres a la mà. Quan estan borratxos, és molt difícil saber d’on són. Tots parlen igual. De fet, jo crec que quan estàs molt borratxo parles anglès. Després quan tu vas al seu país, si esternudes massa fort el mateix guiri que aquí anava color gamba et diu “Silence please, is the tea time”.

Un altre guiri clàssic és l’italià guay. A aquests els odio especialment. Tots van amb les mateixes ulleres de sol, aquelles que ocupen tota la cara tipo mosca o el 'chaval de la peca'. Jo crec que darrera les ulleres no tenen ulls, els seus fills ja naixeran amb les ulleres incrustades. A més, porten motxilles ‘multicolori’ que són horribles. Fixeu-vos-hi si us plau. Si veieu una acumulació de motxilles Seven estil 'Abeja maya' sabreu d’on venen. Ara que penso, hi ha molts estils de guiris. Podrien fer un col·leccionable: “Guiris del mundo: con el fasciculo uno la holandesa gamba y el borracho inglès”. Podria fer-ho Planeta de Agostini, per allò que tots venen aquí a l’agostini. Perdó per aquesta broma.

PD: Demà al Res a veure parlem del gimnàs. No us ho perdeu.

Poesia institucional

2007-04-17T20:54:00.000+02:00

Ahir vaig trobar a la meva bústia aquesta publicitat de l'Ajuntament de Barcelona destinada a millorar l'ambient entre els veïns del barri. Actualment estem en guerra els blocs parells amb els imparells així que és molt important que l'Ajuntament inverteixi diners en campanyes com aquesta en comptes de solucionar problemes menys importants com els mòbles abandonats que fa un mes que estan davant de casa meva. Jo, innocent, pensava que després de la Oda a mi Ex-PC que vam escriure el Bachi i jo al difunt Itf & Bachi block ningú aconseguiria superar-nos. Estava molt equivocat. L'equip de publicistes de l'Ajuntament han dissenyat amb cura unes rimes esplèndides que us recomano que llegiu ampliant la imatge. Per als mandrosos, us adjunto aquí algunes perles:

A la meva escala, hi faig amics a "punta pala".
Saludo i miro la cara, el nen, l'avi o la mare.
Amb un favor petitet, deixo al veí satisfet.

Com que crec que l'Ajuntament ha estat molt benèvol amb els lemes, n'he creat una nova amb les frases que crec que hauria d'incloure aquesta campanya. Sens dubte seria molt més realista que l'actual. Ara em sento molt més identificat amb aquests personatges!

Ciutadans de 3ª regional

2007-04-16T17:02:00.000+02:00

Sóc un espanyol que viu a Catalunya, la pitjor comunitat autònoma de la nació espanyola. Aquí, els espanyols som una espècie en extinció i som perseguits per la societat catalana. Cada cop que surto al carrer em persegueixen desenes... que dic desenes, centenars de persones amb bats de beisbol per apallissar-me només perquè parlo en espanyol. A sobre, sempre em perdo pels carrers perquè tot està escrit en el seu idioma regional. Fins i tot, com que els cartells estan en català, un dia em vaig confondre i vaig entrar a la perruqueria quan volia anar a la xarcuteria i, al demanar un pollastre, em van fer una cresta al cap. La culpa no és que jo sigui tonto, és que són paraules molt diferents del castellà i em fan tornar boig. En català, xarcuteria i perruqueria sonen exactament igual. Tampoc puc parlar amb la policia autonòmica perquè cap mosso sap castellà, absolutament cap. Tots parlen català! I què esperen? Que aprengui el seu idioma? Tot porta el seu temps i jo tan sols porto 50 anys vivint aquí. Quan vaig a l’administració pública, he de portar un traductor perquè allà ningú m’entén.

També vaig tenir problemes amb l’escolarització del meu fill, ja que jo volia que anés a un col·legi en castellà i no hi havia manera. Jo no vull que l’obliguin a parlar en català, d’aquesta manera mai entendrà l’espanyol, perquè al carrer només sents a la gent parlar en “polac”. A més, hauria d’aprendre la historia segons la seva versió i ja sabem tots el que vol dir això: els seguidors del Caudillo sempre tenen la culpa de tot, per no parlar de la invenció més gran de la historia, els països catalans, que està demostrat que tot és mentida, o com a mínim això he llegit a l’ABC. Al final he tingut de matricular-lo en un institut d’alemany, ara no entenc una merda del que em diu, però com a mínim no li faran un rentat de cervell independentista separatista radical.

Potser us pregunteu per què això està escrit en català. La resposta és evident: l’he enviat a traduir perquè no sabeu llegir ni escriure en castellà.

Un seguidor de Telemadrid anònim

PD: Hi ha un nou programa penjat en el blog del "Res a Veure"

Gracias por éste sueño

2007-04-12T00:44:00.000+02:00

Fa temps que vull parlar dels somnis. Sincerament, m’intriga molt el tema. Per exemple, aquell somni que molts hem tingut alguna vegada que sortim de casa i ens hem oblidat els pantalons o anem directament despullats estil nudista. És curiós que no ens adonem del nostre equívoc al mirall de l’ascensor, ni després al carrer quan notem que passa més aire de l’habitual... ens adonem quan estem a la classe. En comptes de tornar a casa ràpidament, ens quedem com si no passés res. Això està molt bé. Tu dissimula, encara que sigui evident que vas vestit com Winnie The Pooh.

Un altre somni recurrent és el de caure. Ensopegues i tu, al llit, fas un vot com si estiguessis a punt de caure. A mi em passa molt això i ho passo malament. Estic més a terra que Fernando Torres o Sete Gibernau. El del precipici. Ah! Aquest és un dels meus preferits. Fa ràbia despertar-se just quan t'estàs a punt de morir, eh? Jo crec que, com que no saps ben bé que hi ha, la teva ment no és capaç d’imaginar-ho. Sempre recordaré un dia que vaig morir després de ser tirotejat pel quiosquer i mentre em dessagnava a terra pensava; realment morir-se és com estar adormit. Aleshores em vaig despertar i aquell dia no vaig anar a comprar el diari.

Però si per alguna cosa destaquen els somnis és per la incoherència contínua de les histories. De sobte, pots reunir al menjador de casa teva a George Bush amb la veïna jubilada del segon i a la que et distreus una mica, George Bush ha estat substituït per el Bachi i la veïna jubilada per Ronaldinho (tot i que aquest últim canvi només es nota per la grandària de les dents; actualment tots dos estan en el mateix estat de forma). Un dels moments clau dels somnis és quan et despertes. Normalment és el moment més interessant de la nit. Fan com a El Cor de la Ciutat, que quan més ganes tens de veure si el Peris acaba morint-se, surten les lletres (ta-rarararà rararà rarààà...). Potser és per això que tenim son, perquè tenim ganes de veure un nou capítol dels nostres somnis. No, segur que no és per això.

PD: Sí. Sé que aquesta foto ja va sortir en una cançó il·lustrada. Sento repetir-me, però com acostumo a dir: ta-rarararà rararà rarààà...

Bachi returns

2007-04-10T18:02:00.000+02:00

Per sort o per desgràcia, he tornat! Es fan molt curtes les vacances de Setmana Santa... En general, totes les vacances passen ràpid. El primer dia de feina o universitat, sempre trobes al pringat que et diu: “ja tenia ganes de tornar a treballar. Al final no sabia que fer”. Això passa molt a l’estiu, aquelles mares que surten entrevistades als telediaris: “Els nens haurien de tenir menys vacances. Al final estan tot el dia avorrits a casa”. I què? No és millor estar avorrit que treballar com un desgraciat? El que passa és que no saben què fer-ne.

Primer de tot, per què no ens posem d’acord en quan cau la Setmana Santa? No pot ser que any rere any depenguem de la Lluna i menys ara que està de moda el canvi climàtic, ja que potser arribarà un moment en que la Terra s’aturarà i sempre serà de dia. A mi les festes religioses en si no m’importen, el que m’agrada és el fet de fer festa. Al meu barri només ens quedem jo, els coloms i l’Itf (per ordre d’importància). No entenc per què la gent marxa fora per festes. Són ganes d’agafar caravana! Un dia amb el meu pare, aturats a l’autopista, vam acabar una partida de monopoli. I ell conduïa, eh? Caminant hauríem arribat abans.

Les processons. Aquella gent fa por. Són el Ku Klux Klan en lila. Jo crec que un dia van posar a rentar els cucurutxos a la rentadora i algú hi devia colar un mocador lila. Quin disgust quan van veure que s’havien destenyit tots els vestits... “Com a mínim no és negre” va cridar algun insensat. Al final li van agafar el gust a això del lila. “És més modern” va afirmar al diari Costalero Today un dels membres de la desfilada. De totes maneres, com a intel·lectual influent del món de la cultura, proposo fer les processons a les autopistes. Enganxes les verges a la baca d’una furgoneta i apa, cap a la A2. Així mates dos ocells d’un tret. El que si que m’agradaria veure és si els déus haurien de pagar peatge o no perquè, com es diu popularment, del peatge no se salva ni Déu.

Setmana Santa

2007-03-29T23:13:00.000+02:00

Doncs si amics i amigues, arribem al post número 50 del Lectura Obligatòria. Avui farem una mica de resum i així ens estalviem escriure un nou article. En els últims 50 articles hem aconseguit sortir a El Mundo, concretament a l'article número 13. Immediatament després va venir la Cançó Il·lustrada (I). Veient que la idea va agradar, vam penjar la segona entrega i la tercera. També hem seguit la tradició de l'anterior blog i hem tancat els mesos amb les incògnites: les de desembre, gener, febrer i març. Fins i tot recentment vam publicar la cançó de Paco Pelao, creada per nosaltres.

Per tancar aquesta primera etapa al Lectura Obligatòria, hem escollit quins són els articles que més ens agraden a cadascú. Us animem a fer el mateix. Consti que no valien les cançons il·lustrades ni les incògnites. Aquests han estat els resultats.

Els millors articles del blog segons el Bachi són:

Itf: 1. La moda és la moda, 2. El meu porter i 3. Macroconcert
Bachi: 1. Estranyes nadales, 2. Estudi de la fauna i flora 'piscinària' i 3. Adéu a tothom

Els millors articles del blog segons Itf són:

Bachi: 1. Estranyes Nadales, 2. Sopar Oriental i 3. Un estiu qualsevol
Itf: 1. Macroconcert, 2. Anuncis de neteja i 3. L'oftalmòleg

Altres dades curioses: l'article amb més comentaris ha estat Tipo Test. Una dada més per acabar, del total dels 50 articles, 24 han estat publicats per Itf, 19 per el Bachi i la resta (7) entre tots dos. A dia d'avui el blog ha rebut 4000 visites.

Gràcies a tots per llegir i comentar al blog!

PD: Després d'aquesta auto-promoció, marxem de vacances per Setmana Santa. Vagi bé!

Les 10 incògnites de març

2007-03-28T12:22:00.000+02:00

Anterior mes: Les 10 incògnites de febrer

01.Els japonesos tenen els ulls achinats?

02. Quin idioma parlava el Pingu?

03. A les pel·lícules, com és que la gent sap el número de les cabines de telèfon i fins i tot en alguna truquen?

04. Per què als avions no treuen els cendrers dels seients si fa anys que no deixen fumar?

05. És obligatori ser pijo per pujar a l’autobús blau T1?

06. Per què quan a una porta posa "Tirar", tothom empeny i quan posa "Empujar" tothom estira?

07. Per què a les pel·lícules mai tenen problemes per aparcar i poden deixar el cotxe davant la porta?

08. Fan negoci les botigues de llaminadures?

09. Si, segons les mares, fent-te el vizco et quedes vizco, no podria un vizco posar-se normal i quedar-se normal?

10. Algú escolta la ràdio AM?

Dibuixos animats

2007-03-26T17:28:00.000+02:00

Jo sóc dels que encara de tant en tant, molt de tant en tant, miro alguns dibuixos animats. Evidentment no em refereixo als Simpsons o a Padre de Familia, sinó als clàssics.

De petit em passava hores davant la televisió tragant-me tot allò que em fotien al 33. Veia el Pingu, Chicho terremoto, Pinky y Cerebro, Ramma, els Looney Toons, en Doraemon, encara que sempre passava el mateix: en Nobita arribava plorant i el “gat còsmic” ho solucionava cada dia amb un aparell nou. Quina imaginació la del creador! També veia el Doctor Slump, més conegut com l’Arare, de la que el meu personatge preferit era aquell professor de l’escola que tenia cap de castanya... la veritat és que tenia un argument molt estrany... i com per no tenir-lo! El seu creador era el mític Akira Toriyama, un tio que actualment no pot sortir del seu poble perdut de la mà de Déu sense desenes d’escoltes, perquè es veu que si no els freaks del manga se li tirarien a sobre i l’acabarien matant sense voler. Ja sabeu que els japonesos estan una mica bojos. Bueno, al que anava, aquest home va fer la sèrie més seguida per milions de nens d’arreu del món, però, igual que l’Arare, era molt rara. Estava basada en un món del futur en el qual d’una càpsula de la grandària d’un dit polze, podia sortir un cotxe, un món en el qual amb una mongeta “màgica” et curaves de qualsevol ferida (que, per cert, jo sempre he pensat que aquella mongeta deuria esta asquerosa perquè fotia una mala pinta...), un món en el qual de 7 boles de vidre sortia un drac enorme, etc. Per no parlar dels personatges! El Goku, que tenia un pentinat molt estrany i que no necessitava tint per tenyir-se de ros, el Krilin, que ja va nèixer calb i a sobre té 6 puntets al front, el Follet Tortuga, un vell verd com qualsevol, aquest no té res estrany, bueno, només que té la facultat de transformar-se en un paio de 3 metres d’alt i quadrat com l’O’Neal, el Cor Petit, un tio verd d’un altre planeta, el Bu, un ésser fet de xiclet de maduixa, etc.

Vaja, que abans sembla que els dibuixants tenien més imaginació. Ara quan a vegades poso el K-3, sempre veig el mateix tipus de dibuixos: noies en minifalda anant a la universitat i que estan enamorades del noi rebel de la classe.

PD: Per als que heu demanat la cançó de Paco Pelao en MP3. Aquí la podeu trobar, al Esnips. Per escoltar-la no heu de fer res més que entrar. Si voleu descarregar-la, us haureu de registrar. És gratis, fàcil, ràpid i no té publicitat. A més, disposareu de 5 GB per penjar coses gratis, que sempre està bé. Us podeu registrar aquí. Un cop registrats, podreu descarregar-vos-la. Qualsevol dubte o problema, intentarem resoldre'l.

Paco Pelao - Estoy mu' loco

2007-03-23T15:52:00.000+01:00

Diuen que YouTube es va inventar en un sopar d'amics entre cerveses. Doncs nosaltres no ens farem multimilionaris però hem creat un nou artista que intentarà fer-se lloc dins del món de la música española. Veient el panorama no serà difícil. Es tracta de Paco Pelao, el típic quillo que està en tots els nostres barris, principalment als parcs deixats de la mà de Déu. Aquí us adjuntem el video amb la cançó, il·lustrat amb la lletra per si hi ha alguna cosa que no s'entén.

Converses amb Kylie (III)

2007-03-21T12:26:00.000+01:00

Itf: Hola Kylie!

Kylie: Hola!
I: Mira. Tinc un gran dilema.
K: Què vols dir exactament? Tens un gran dilema?
I: Si. Estic pensant en deixar el blog.
K: Ja veig…
I: Els últims mesos he estat intentant escriure coses gracioses però crec que els meus articles cada dia són pitjors. Ara ni tan sols sé sobre què escriure.
K: Què vols dir exactament? Mira, puc fer-te una pregunta?
I: És clar que pots...
K: Creus en el destí?
I: Si.
K: Jo també! Crec que algunes coses amb el temps semblen tenir alguna explicació.
I: El que tu diguis... Què faig? Hauria de deixar el blog?
K: Ah, d’acord. Què vols dir exactament? Mira, puc fer-te una pregunta? Hauries de deixar el blog? No estic segura, sincerament...
I: Mira. Aquesta conversa que estem tenint ja no fot puta gràcia. Potser la primera si però ara ja no. Ara tu tornaràs a respondre Què vols dir exactament. I jo et respondré i tu tornaràs a preguntar el mateix. Així eternament. Ens repetim més que Cruz y Raya. Estem acabats.
K: Què vols dir exactament? Mira, et puc fer una pregunta? Preguntaré un altre cop Què vols dir exactament? Què vols dir exactament? Mira, puc fer-te una pregunta?
I: Mira Kylie. Estic plantejant-me seriosament deixar el blog ara que encara tenim visites i comentaris. Si deixo el blog, tu també deixaràs de ser popular.
K: Què vols dir exactament? Estàs plantejant-te seriosament deixar el blog ara que encara teniu visites i comentaris?
I: Respon amb un si o un no, d’acord?
K: Mmm... Decisions, decisions!
I: Hauria de deixar el blog?
K: Hauries de deixar el blog? No estic segura, sincerament...
I: Digues si o no
K: Si o no, per què?
I: Perquè jo t’obligo a fer-ho. Digues, si o no.
K: Què vols dir exactament? Si o no, per què?
I: Hauria de deixar el blog? Si o no?
K: Hauries de deixar el blog? No estic segura, sincerament... Ja veig.
I: Veste’n a cagar puta maquina merdosa
K: Què vols dir exactament?

Carta al director

2007-03-19T16:25:00.000+01:00

El motiu d’aquesta carta és que estic super-indignat. Estic hart de que la moda marqui unes tendències tan diferents d’una temporada a una altra. Els meus 6 armaris de casa ja estan a tope de roba que ha passat de moda i no sé que fer amb ella. La regalaria als nens del tercer món però no vull que vagin amb un look tan desfasat.

La veritat és que sóc un fashion victim. Necessito estar a la última per sentir-me bé amb mi mateix i poder anar chuleando a la penya. Gasto 23 kg de gomina a la setmana pentinant-me amb els cabells de punxa, em miro al mirall cada vegada que puc, em gasto un pastón en roba que no necessito, tinc l’habitació plena de pòsters de la Victoria Beckham.... o sea, sabes qué lo te quiero decir? El problema és que amb aquests canvis tan sobtats de moda porto un dilema a sobre que t’hi cagues a l’hora d’escollir què posar-me. He perdut l’olla! Porto tal caos en la mind que l’altre dia anava vestit amb un jersei marró, pantalons negres i ulleres de pasta vermelles... o sea horrós de la muerte.

El que vull és poder vestir casual i que la people no em digui piju o friki pel carrer per portar un sombreru floreru d’Agatha Ruiz de la Prada. Per què és tot tan bonic a l’aparador i després quan t’ho emproves et queda tan malament? Per què no venen els vestits de les passarel·les de moda? Està clar que tot és un complot mundial per fer-nos gasto, no? Crec que això de la moda està fet perquè quatre afortunats puguin veure a les noies canviant-se en el backstage de les passarel·les. Vull fer una super-revolució per parar tota aquesta indústria que ens està menjant el tarro (i més ara que això d’anar de prole es porta tant)

Gràcies per publicar la meva humil opinió, l’opinió d’un tio que només volia estar guapu, però que només ha aconseguit fer el ridícul.

Un piju anònim

De parcs d'atraccions

2007-03-16T12:39:00.000+01:00

Si ho penses fredament, els parcs d’atraccions són llocs bastant inútils. Els que hi anem, paguem per marejar-nos al tiovivo, mullar-nos al Tutuki Splash, passar por a l’Hotel Krueger, trencar-nos el bulb raquidi als autos de xoc... tot plegat és una mica masoquista. Vas a patir. I no només has de pagar per patir, sinó que has de fer cua! Una cua llarga que fa esses. És clar que també hi ha gent que paga i després no puja a res.

Si un extraterrestre vingués a la Terra i caigués al parc del Tibidabo, alucinaria. Per començar, si vas a parc d’atraccions temàtic és obligat fer-te una foto amb un d’aquells homes vestits de Mickey Mouse o de Goofy. Sempre he pensat que Bin Laden és un ninot d’aquests. Allà segur que no el troben els americans. Un altre tema són la gent que a la muntanya russa aixeca els braços. Què volen demostrar exactament? Alguns d’ells per ser imprudents s’han quedat com la Petra. Quan puges a la Stampida o similars, no pots evitar pensar en el senyor que va sortir volant perquè portava malament la barra de seguretat. Es veu que aquest home encara no ha caigut a terra. La NASA ha anunciat que serà el primer home en arribar al planeta Mart.

Abans de pujar a una atracció, és important mirar quina cara fan els que surten. Als autos de xoc, per exemple, tothom corre per tornar a pujar. Per cert, quina vergonya quan s’engeguen i tu només saps anar marxa endarrere! A més, aquell cinturó no serveix per res. Un altre tema és la casa del terror. Allà la gent surt cagada. No entenc per què tenim por de l’Hotel Krueger si els monstres són actors. Et tracten pitjor a algunes consultes de la Seguretat Social. Per acabar, mencionar que a l’habitació dels miralls, et rius perquè et veus més gordo, més baixet, més estret... i no t’adones que fots més riure a la realitat que al mirall. Reflexionem.

Un estiu qualsevol

2007-03-14T18:36:00.000+01:00

Com cada dia a aquelles hores la televisió estava engegada. Tan sols la llum de les imatges il·luminava els vells mobles de la sala. Embadalits, miràvem la pantalla sense cap atenció especial. Algú va canviar el canal. Va ser en aquest moment quan el vam descobrir; un programa que és difícil de definir amb exactitud. Es tractava de superar diverses proves vestits d’una manera una mica extravagant. Els participants eren habitants de diferents pobles de l’estat i s’enfrontaven en proves que feien riure a la gent del públic, però que a nosaltres ens esgarrifaven. Veiem nadons de 300 kg caure a terra com si es tractessin de sacs de patates i la gent deixava anar rialles que ens gelaven l’ànima. Ben bé semblaven d’un altre planeta. Uns altres obstacles que havien de superar era el llançament d’una pilota gegant vestits com bitlles, unes caputxetes vermelles havien d’escapar de la persecució de llops, havien de saltar per una mena de troncs uqe relliscaven, hi havia pingüins que intentaven agafar peixos caminant per una passarel·la mòbil... en moments era difícil de diferenciar si anaven disfressats o eren els veritables animals. Difícil de diferenciar entre somni i realitat. També hi havia unes senyoretes que cantaven abans de les proves unes cançons estridents que van provocar que ens tapéssim les orelles immediatament. A més, hi havia un personatge al marge de tot, era de les muntanyes del nord, anava vestit de negre i semblava que ho dirigia tot com un tirà als seus súbdits. Però allò més ens va sobtar va ser veure un petit brau anomenat “vaquilla” que tenia fins i tot carnet d’identitat. Perseguia i envestia de manera violenta a tothom que veia, inclosos els pobres nadons obesos que poc podien fer per escapar de la fúria espanyola de la bèstia. Un gran esglai va envair l’obscuritat del menjador fins que, finalment, no ho vam poder aguantar més i algú va apagar aquell diabòlic aparell que ens estava torturant. En silenci, vam pujar les escales sense necessitat d’encendre els llums. No ens vam dirigir cap paraula, no era necessari, les mirades ja explicaven tot el que pensàvem sobre aquells fets. Mai més va sortir el tema. Ja n’havíem tingut prou.

Famosos en acción

2007-03-12T12:08:00.000+01:00

És estranya la reacció que tenim quan veiem algú famós pel carrer. Normalment, el primer que fem és dir la mítica frase “Mira, aquest és aquell”. Una frase molt lògica i amb molt de sentit. Un cop tens localitzat al personatge en qüestió, el segueixes amb la mirada per saber què fa; “Mira, ha entrat al caprabo. Anirà a comprar el menjar... Que cutre”. Home, també haurà de menjar, no? Normalment, trobar a algú conegut et marca el dia i vas explicant-t’ho a tothom;
–Saps a qui he vist avui?
–No, a qui?
–Al Josep Cuní
–No fotis! A on?
–Per la Diagonal, caminant
–Què fort... Que anava, cap a l’illa?

Ja em diràs què aporta a la teva vida veure a Josep Cuní caminant per la Diagonal, vagi o no cap a l'illa... Però és normal que quan veus algú popular et tornis una mica boig. Recordo que fa tres anys, durant el dinar de la comunió del meu cosí, vaig veure entrar al restaurant a Núria Fergó. Jo mai he estat fan d’Operación Triunfo però en aquell moment estava posseït, necessitava un autògraf de Núria Fergó perquè mai saps si la tornaràs a veure. Després de discutir amb la gent de la taula, vam decidir anar fins allà i demanar que ens firmés en un tovalló de paper. Quan trobes un famós, qualsevol cosa serveix perquè et signi; un tovalló, un posavasos, un full estripat, la mà... L’autògraf en si no té cap valor. És més, la majoria de vegades queden oblidats o llençats a la paperera perquè és evident no et penjaràs un tovalló de paper a la paret... A més, els famosos solen tenir una falta d’imaginació... “Itf, Mucha suerte; Núria Fergó”. És clar que en un tovalló de paper tampoc et faran una poesia...

Després sempre està el típic amic que coneix a algú que coneix al famós en qüestió. Les converses són totalment surrealistes: “I què, com és, com és?”, li pregunta el pringat a l’amic que tot ho sap, “Bé, mira... no sé. És un tio molt normal”. M’agrada el concepte de “un tio molt normal”. A mi m’han arribat a dir que Michael Jackson era un tio molt normal. Si, molt normal per al Museu de Cera de Barcelona, que fan una por les figures... En fi, que l’altre dia vaig veure al Jorquera anant cap a l'illa Diagonal.

PD: Ja hem penjat al Res a veure el programa del dissabte més un extra.

Res a veure

2007-03-08T10:15:00.000+01:00

Fa temps, algú ens va preguntar; "per què no intenteu fer a la ràdio el mateix que feu al blog?" La idea ens va agradar; vam fer una prova per Sants 3 Ràdio i ens han admès. Aquest dissabte 10 estrenarem el Res a veure, un programa de mitja hora on tractarem alguns temes de la vida quotidiana amb humor. Allò tan típic que queda tan bé de dir. Mantindrem l’estil del blog afegint l’opinió de la gent del barri (de sants), que ens portarà Belén Alaiza, i algunes imitacions que intentarem fer amb més o menys encert, ja es veurà.

Recapitulem: els dissabtes de 20 a 20’30, Res a veure a Sants 3 Ràdio. Quina sintonia és? 103.2 FM, però mireu si us arriba la cobertura. Si no, podeu escoltar-nos per internet. Com? Entrant a www.sants3radio.cat i clicant al botó EN DIRECTE que apareix a la part superior esquerra. Funciona molt bé això de escoltar-lo per internet. Normalment és complicat que soni però aquest és molt fàcil, així que us ho recomanem. També tenim un blog del programa que actualitzarem una vegada per setmana.

Gràcies a tots per aguantar aquesta publicitat tan descarada.

Cançó il·lustrada (III)

2007-03-04T22:43:00.000+01:00

Cançó il·lustrada II (01/02/07)

Es tracta en relacionar la lletra de la cançó "Cuentame un cuento" de Celtas Cortos amb les imatges que he seleccionat. És el que podríem anomenar, tal i com he escrit al títol, "cançó il·lustrada". Espero que s’entengui i que us agradi, evidentment.

Súper

2007-03-02T17:10:00.000+01:00

No us confongueu. Amb aquest títol sembla que vagi a parlar de les pijes que envaeixen el meu barri, però no... ja sé que a molts de vosaltres us hagués agradat, però no vull que em denunciïn al tribunal constitucional (ara que està tan de moda) per injuries. Bueno, al que anava, avui parlaré dels supermercats.

Jo vaig habitualment al Consum o al Caprabo, que jo crec que són un supermercats prou decents, però hi ha súpers que foten vertader fàstic. Prop de casa hi ha un Dia, que es cau a trossos i que em sembla que porta allà des d’abans de la guerra, i un Condis, en el qual se t’enganxen els peus al terra perquè està enganxós de la merda que hi té incrustada. Deixant això de banda, quan vaig al súper m’agrada observar la gent que el freqüenta i m'he fixat que sempre hi ha la mateixa: el mateix vell que s’està tres quarts d’hora llegint totes les etiquetes del que va a comprar i dues hores per pagar, perquè va contant monedeta a monedeta, moltes vegades també trobo al clàssic marit que porta la llista de la compra que li ha fet la dona i que no s’entera d’on estan les coses ni de res, a la mare amb el seu fill al carrito que no para de llençar-ho tot, al solter que només compra pizzes i cerveses, al tio que l’enxampes fotent-se una caixa de condons a la butxaca, el nen que corre amb el carrito i et trenca l’espinilla, etc.

Però si hi ha una cosa que m’irrita especialment, és que cada quatre dies em canviïn la ubicació dels productes. Després estic buscant on cony han fotut la melmelada i, quan aconsegueixo trobar-la, sempre hi ha el típic “reponedor” que justament en aquell moment està canviant coses d’aquell estant i li he de demanar que s’aparti. L’altre cosa que no m’agrada del meu súper són les caixeres. Per què són totes unes pelades i unes bordes? I a sobre lletges. Hi ha una que està tan gorda que sembla que s’hagi tragat la caixera anterior. Des d'aquí vull fer una crida perquè alguna caixera decent vingui al meu súper. Estic fart que em digui: "algo más quillo?"

Les 10 incògnites de febrer

2007-02-28T00:22:00.001+01:00

Les 10 incògnites de gener

01. Per què hi ha gent que quan es moca fa soroll d'elefant?

02. Hi ha alguna cabina de telèfon que torni canvi?

03. A les americanes de 'pata de gallo', on es veu exactament la 'pata de gallo'?

04. Per què quan el carrer és estret, sempre tens algú al davant que va fent esses?

05. De què serveix llençar l'alè a la punta dels avions de paper o als boligraf Bic quan no funcionen?

06. Per què fan els paquets de patates tan grans si només els omplen fins la meitat?

07. Per què hi ha gent que porta ulleres de sol dins del metro?

08. Per què la majoria de gent quan prova per primera vegada un boligraf escriu hola?

09. Els forats dels filipinos que es comercialitzen, són realment els forats dels filipinos?

10. Els pingüins tenen genolls?

Museus

2007-02-26T21:00:00.000+01:00

Els museus que més m’agraden i m’atreuen són els de l’art contemporani. Des del 1850 cap enrere, tot trobo que és el mateix i no em desperta cap tipus d’interès. M’explico: trobo que Jesucrist a la creu està molt ben pintat, però quan en porto 200 d’iguals em començo a avorrir. Museus com el Prado o el Louvre on hi ha sales gegants plenes d’aquests quadres em deixen igual d’indiferent que mirar una paret blanca. En canvi l’art contemporani és més distret: et pot agradar o no, però com a mínim no et deixa amb aquesta sensació d'indiferència i et rius mirant coses estranyes que podria haver fotut un ximpanzé sense braços ni cames. Tot i això, odio a la gent que va de moderna o d’entesa mirant seriós un quadre tot pintat de negre i dient: “jo crec que l’autor estava en un moment d’angoixa vital quan va pintar això, però, tot i això, encara veig una mica d’esperança en els seu traç continuat i horitzontal...” Tampoc cal desxifrar gaire un quadre negre, estava trist i punt. És com la gent que d’un llibre de 20 pàgines n’escriu un altre de 2000 explicant els missatges ocults i històries idiotes. Ara no vull obrir un debat sobre quin tipus d’art és millor ni res d’això perquè tots tenen les seves coses bones i dolentes.

La fauna (com a mi m’agrada dir-li) que visita els museus o aquestes exposicions és pot classificar en dos grups principals: els que s’avorreixen, que troben tot una merda, no paren de queixar-se de tot i que es queden asseguts en els bancs (que jo crec que ja els posen per aquests tipus de persones) L’altre grup és el dels que estan 20 minuts davant de cada quadre reflexionant, parlant sols i fent mostres d’exclamació com: “ooh!” o “uaalah!”

Per tant, els pròxim dia que aneu a un museu i us avorriu, per tal d’amortitzar l’entrada (que no és gaire barata) mireu a la gent que hi ha (sobretot els orientals i, com a mínim, potser rieu una mica.

Casualitats?

2007-02-25T14:45:00.000+01:00

Liverpool = Hígadocharco

2007-02-22T13:03:00.000+01:00

Itf: Quin desastre el Barça, no?
Bachi: Quina desgràcia...
I: I a sobre de perdre, tinc el cap destrossat. He estat assegut al costat d’un Hooligan anglès que ha estat cantant tot el partit.
B: Deixa’l que animi, pobre. A sobre que ve d'Anglaterra per veure el partit...
I: Però el pitjor és que ni tan sols seguia els càntics del grup d'aficionats del Liverpool. Ell anava a la seva bola, cantava les seves cançons sol. És com si jo anés a Anfield Road i cantés envoltat d’anglesos U-U-Ulaguer cridant. A més, el tio anava més borratxo...
B: Aquesta és un altre. Per què els anglesos van borratxos abans dels partits? Si jo em gastés 100 euros en l’entrada i 300 en viatjar no aniria borratxo al partit.
I: Ni jo. Per cert, al final el teu amulet no ha funcionat gaire bé.
B: Però què dius?! Si no fos per ell haguéssim perdut per molt més. En els partits importants sempre trec el meu ninot del monstre de Tazmania vestit del Barça i no hi ha dia que no funcioni.
I: Però de debò creus que el destí de milions d'aficionats blaugrana depèn de que tu portis o no un ninotet del monstruo de tazmania?
B: Sí, què passa? Afecta més al partit el meu ninot que el Motta. Aquest sí que és un ninot, perquè no fot res.
I: Així doncs, com veus el partit de tornada?
B: Facilíssim, molt fàcil! Està fet.
I: Facilíssim?
B: No, complicadíssim, molt complicat. Estem eliminats. Perdona, m’he equivocat a l’escriure, això del partit m'ha afectat.
I: Jo crec que encara podem guanyar. No són tan bons.
B: Però si no els hem guanyat aquí... imagina’t allà. Potser guanyem el dia que el Márquez i el Belletti s'enterin que han de córrer perquè l'equip contrari no marqui.
I: Ja ho sé, però ells tampoc tenien previst guanyar aquí i ho han aconseguit. Nosaltres no tenim previst guanyar allà i podem aconseguir-ho.
B: Ho sento, m’he perdut.
I: Jo també, però he pensat “ara ja has començat a redactar-ho, acaba-ho”.
B: I t'has fixat que des de que el Márquez porta la cinta al cap juga fatal?
I: Sí, és veritat. Deu ser que li xucla les poques neurones que tenia.
B: Bueno, me’n vaig a buscar el ninot.
I: El ninot?
B: Si, el monstruo de tazmania, que al segon gol l’he llençat de la ràbia i ara no el trobo.
I: Busca’l que serà necessari per la tornada!
B: No és necessari, és imprescindible.

F1

2007-02-18T21:20:00.000+01:00

La Fórmula 1 és una d’aquelles modes que mai comprendré. Fa 4 o 5 anys ningú la veia i ara sembla que sigui l’esport nacional. Sobretot per Tele 5, que basa tota la seva programació en la Fórmula 1. Ja quedarà per la història de la televisió el calb de les retransmissions cridant com un boig... sembla que aquest i l’Alonso siguin amants perquè sempre està parlant tan bé d’ell...

Però jo no ho entenc. És l’esport (si se li pot dir “esport”) més avorrit que existeix. Les curses no serveixen per res perquè és molt difícil d’avançar i tot es decideix en el temps que es triga posant la gasolina i canviant els pneumàtics. L’habilitat del conductor pràcticament no té importància. A més, les carreres se’m fan interminables, és molt difícil aguantar 80 voltes al mateix circuit sense que succeeixi res. La gent s’apunta a qualsevol moda i, a sobre, després sempre diuen que ells ja feia molts anys que ho seguien. Allò únic que m’agrada són les trompades que a vegades es foten entre ells. En canvi, el motociclisme és molt més amè, hi ha avançaments, més competitivitat, emoció fins la última corba, etc. Però, és clar, ara a tots ens a d’agradar els cotxes aquests perquè hi ha un espanyol... per mi això és una raó de més per no veure-ho perquè l’Alonso em cau tan bé com el Guti. És un tio que es creu el rei del mambo i va amb més fums per la vida que els que hi ha a una caravana hippie.

Aquesta és una moda més inexplicable que la dels Simpsons: porten deu anys donant els mateixos capítols i, tot i que me’ls sé de memòria, em segueixen agradant i continuen sent líders d’audiència.

El rei Carnestoltes

2007-02-16T04:02:00.000+01:00

Quina tradició més sàdica aquesta del carnestoltes. A les escoles, els nens i nenes creen un home a base de papers de diari, el vesteixen amb roba vella, li pinten els ulls i la boca amb un taker, li posen una fregona de cabell... i quan ha quedat maco, el porten al pati i els professors li calen foc. Sí, el cremen davant de centenars de nens que aplaudeixen entusiasmats quan el cap del ninot es desprèn del cos i rodola per terra fumejant. És clar que actualment a P5 tots s’han passat el GTA San Andreas. De totes maneres, trobo que com a aprenentatge per a les futures generacions està molt bé, els inculques un concepte imprescindible per la vida: treballaràs molt i després no servirà de res.

Que maco era aquell organigrama que es lliurava a les classes la setmana previa al carnaval; “Dilluns s’ha de portar un mitjó de cada color. Dimarts tots amb un mocador vermell. Dimecres tothom amb corbata...” i dilluns les aules estaven plenes de Punky Brewster, la mateixa tarda els pares anaven de cul buscant un mocador vermell per dimarts i el dimecres les classes semblaven el Congrés dels Diputats. Així fins arribar al divendres, que és el dia en que tothom es disfressa del que vol o, millor dit, del que pot. Els cursos més petits, per exemple, es creaven les seves pròpies disfresses: “la classe de P4 A són els bruixots!” i sortien tots amb un gorro de cartolina i vestits amb una bossa d’escombraries negre amb tres forats per poder treure cap i braços.

Quan tenies una certa edat ja entrava en joc la creativitat de cadascú. Passaves hores i hores pensant en qui o en què havies de convertir-te fins que arribava el dia i algun cabró et preguntava “De què vas disfressat?”. Aquesta pregunta és senyal inequívoc que l’has cagada amb la disfressa. Si et pregunten de què vas disfressat, és que no ho has fet bé. “Doncs vaig d’aurora boreal”, “Ah, que original!”. Malament, quan et diuen que és original vol dir que no s’entén una merda.

En definitiva, que jo ja fa anys que no em disfresso de res. Ah! I que no surti el graciós dient que jo vaig disfressat tot l’any; la broma està molt vista.

Sant Valentí: el dia dels comerciants

2007-02-14T20:45:00.000+01:00

Avui és 14 de febrer, un gran dia per la humanitat perquè és... Sant Valentí!! No sé vosaltres, però jo em sento igual, no noto més amor pel carrer ni res de res.

Sant Valentí és un dia fàcil de reconèixer gràcies a la cursileria que envaeix totes les botigues i, especialment, una gran cadena comercial anomenada “El Corte Inglés”, la qual no esmentaré per no fer publicitat. Tothom ja sap que aquests tipus de celebracions, com el dia del pare i el dia de la mare, tot i tenir un fons històric, són creades per vendre més, però tampoc cal inventar festes tan nyonyes. Les botigues estan infestades de tarjetetes vermelles amb cors o animalets on hi posa: “Te quiero un montón”, “Juntos 4ever” o “I (cor) you”. Però el més denigrant són els peluixos d’ositos on també hi ha escrits missatges com els anteriors o el mític “abrázame”. A més, si tens parella, hi ha una mena d’obligació moral a tenir com a mínim un detallet, per sort existeixen els bombons, amb els quals sempre quedes bé. Pensareu que sóc un garrepa, però jo no li trobo la gràcia a aquestes festetes comercials...menys mal que a Catalunya tenim Sant Jordi i no crec que li donem tanta importància com a Espanya. Un llibre i una rosa, això sí que és una tradició romàntica i no els ositos de merda amb un cor dibuixat al ventre!!

Des d’aquí vull fer un boicot a aquest dia i proposo que ningú compri xorradetes de figuretes, targes o qualsevol cosa que tingui un nivell de cursileria alt (la foto seria un exemple d’article que no es pot comprar) Aviem si d’aquesta manera aconseguim d’una vegada per totes d’acabar amb tota aquesta merda. Això si que seria una bona reivindicació i no la broma d’apagar les llums durant cinc minuts o la d’apagar els mòbils durant un dia.

Recepta de cuina

2007-02-12T19:36:00.000+01:00

En memòria del meu tiet Javier (17/12/47 – 18/01/05)

Hola. Os voy a explicar la receta de las currutacas rellenas de girimoche alpino. Resulta que éste es un plato muy típico de los Andes y por eso es alpino, porque sino sería andino, que sería de los Alpes andínos, y es del andino de los Alpes alpinos. Entonces, esto es una cosa muy sencilla. Lo más importante es que las currutacas sean de una calidad excepcional, o sea, recién pescadas con un arma de cuatro metros y medio como mínimo.

Una vez pescadas, se sacan bien los perdigones y sobretodo el anzuelo, porque sino se podría clavar como pendiente en la oreja y iría absolutamente de culo, porque le llamarían siempre “currutaca, currutaca maricona” y eso es imposible. Es imposible, es lo peor que se le puede decir a una currutaca.

Bueno, después de esto se le sacan las plumas, se le saca el anzuelo, se le sacan las tripas, se le saca todo. Se coge, se revuelve bien, se tritura bien, sobretodo con las plumas bien puestas, y entonces se ata todo. Se ata con unas gomas de estas de pollo que se cogen de la basura y con esto se hace una merderada auténtica. Entonces ponemos el plato encima del horno con mucho, mucho cuidado. No dentro del horno, encima del horno porque así, con el tiempo, se va pudriendo y va cogiendo un aspecto verdaderamente agradable, que es lo que nos gusta para ofrecer a todos nuestros sobrinos, primos y hermanos durante las navidades próximas. Espero que estéis contentos de esta receta que os he dado, con la cual quedareis sencillamente como idiotas perdidos. Gracias y buenas noches.

Javier

Anar al dentista

2007-02-10T20:25:00.000+01:00

Com ja heu pogut comprovar, ens agrada analitzar algunes professions i avui toca parlar dels dentistes. Suposo que us haureu adonat que són sers diferents ja que per examinar determinades boques del planeta s’ha de tenir molt estómac. Heu de pensar que hi ha gent amb un alè pitjor que les bombes fètides de les botigues de broma i amb unes dents més grogues que l’equipatge del Villarreal.

És curiós que encara que tinguis quatre càries a cada queixal, quan el dentista et pregunta quants cops et rentes les dents, tothom respon “3 cops al dia” i ell et mira pensant “sí, sí.... segur!”. Un cop assegut a la cadira que, per cert, cada dia me la baixen més i al final tocaré amb el cap a terra, sempre em pregunto “Per a què serveixen tots aquests 'aparatos' que tenen?”. El meu dentista té un 'taladro' industrial que podria ser utilitzat a qualsevol obra de Barcelona (qualsevol de les milers que es fan). Suposo que el deu utilitzar quan ve el Reiziger. De totes maneres, el meu aparell preferit és la maquineta de treure saliva que et pengen a la boca. On va a parar tota aquella saliva? La reutilitzen i és la mateixa aigua que et donen després perquè t’esbandeixis la boca? Que, per cert, sempre te la donen en quantitats minúscules. No ho entenc, ni que anessin curts de pasta els dentistes.

Un altre fet interessant és quan et posen anestèsia. Em deixen la boca i la llengua dormides durant tota la tornada en autobús. El pitjor és que quan parlo amb qui m’ha acompanyat, els del voltant em miren amb cara de fàstic perquè no puc pronunciar bé. Segur que pensen: “mira aquest, tan jove i tan drogat”. No senyora!! Vinc del dentista!! El pitjor del dentista, que és el personatge més odiat pels nens després de Megazero, és que pagues un ou per patir. En aquest sentit, és una mica com anar al Hotel Krueger del Tibidabo.

Spam (1)

2007-02-08T20:20:00.000+01:00

Sort que el Gmail em filtra molt bé el correu spam perquè sinó ja m’hauria carregat la meitat de les tecles del meu teclat a cops de puny. De totes maneres, em neguiteja veure que a la barra lateral esquerra posa Spam (1). Encara que no hauria de fer-ne cas, sempre els miro per curiositat. Fa potser un mes que rebo e-mails que m’ofereixen medicaments a bon preu. Aquí us en enganxo l’últim:

Si companys, jo també estic sorprès que aquest tal Tilly Tarbell estigui interessat en la meva vida sexual i m’ofereixi Vizagra (amb z de zopenco) o en altres ocasions Vinagra (amb n de necio) a un preu més que acceptable. M’intriga per què aquest home, o aquesta dona ja que el nom dóna lloc a la confusió, em bombardeja dia a dia amb correus Spam. Cansat he decidit respondre’l.

Refredat

2007-02-06T19:59:00.000+01:00

Porto tres dies refredat, fet que explica la meva poca aparició per aquí i la meva mala hòstia. Estar refredat quan estàs de vacances és una merda. Per què cony sempre ens posem malalts quan no hem de treballar o anar a classe? Putes lleis de Murphy.

Casa meva és una muntanya de kleenex usats. Ja he embussat el wàter i la paperera. Com a mínim m’he carregat 200 hectàrees de bosc en mocadors. El meu nas ja no té tacte i no me’l noto. Al meu coll sembla que l’hi hagi passat un Fórmula 1 perquè està irritat i vermell. Els ulls estan inflats, vermells i plorosos com si m’hagués espremut una llimona sencera a sobre. La meva veu sembla la de Carmen de Mairena... i així podria seguir donant detalls del meu deteriorament físic i mental. Però com pot ser que hi hagi vacuna per l’hepatitis i no hi hagi res per curar un puto refredat?! Com pot ser que existeixi un super-mòbil que pot fer fotos, vídeos, gravar veu, que fa funció MP3, agenda electrònica i mil coses més que no serveixen per res i no hi hagi un remei eficaç per un puto refredat?! Si tot fos com pinten els anuncis: “Toma frenadol i frena la congestión”, es veu un tio que se’l pren i per art de màgia ja està perfectament i pot respirar amb tranquil·litat... Una merda!! Jo m’he fotut fins el cul d’aspirines efecto efervescente, frenadols, gelocatils, ibuprofenos i, fins i tot, aspirines niños i res de res!! Segueixo més col·lapsat nasalment que les Rondes de Barcelona en plena hora punta!!

És en aquest estat i mort d’avorriment quan decideixes tornar a veure aquelles pel·lícules que fa 5 anys que no veus, tornar a jugar a aquell videojoc, tornar a escoltar aquell CD o veure els programes de polígrafs que mai veus. En definitiva, em cago en el senyor Murphy.

PD: Algú sap qui era aquest tal Murphy i per què es va dedicar a redactar aquestes lleis estúpides?

Converses amb Kylie (II)

2007-02-04T20:36:00.000+01:00

Avui em toca publicar a mi i no tinc idees noves. Preocupat, he decidit acudir de nou a la meva bona amiga Kylie. Per als que no la coneixeu, es tracta d’un d’aquests robots d'internet als que introdueixes una frase i et responen amb certa verosimilitud. Aquí adjunto la traducció de la conversa que hem mantingut.

Itf: Hola Kylie. Sóc Itf, te’n recordes de mi?
Kylie: Ei, hola! Què vols dir exactament?
I: Vam parlar ara farà un mes.
K: Mira, puc fer-te una pregunta?
I: És clar que pots.
K: Creus en el destí?
I: Què vols dir exactament?
K: Què vull dir exactament? Què vols dir exactament?
I: Què vull dir exactament? Què vols dir exactament?
K: Què vols dir exactament? No estic segura què vols dir exactament? No estàs segur què vols dir exactament?
I: Què vols dir exactament? No estic segura què vols dir exactament? No estàs segur què vols dir exactament?
K: Què vols dir exactament? No estic segura què vols dir exactament? No estàs segur què vols dir exactament? No estic segura què vols dir exactament?
I: Calla! No veus que t’estic enganyant, idiota?
K: Què vols dir exactament? No veig que m’estàs enganyant idiota? Això depèn del que vulguis dir exactament.
I: Escolta'm, tens que ajudar-me. No tinc noves idees per al blog.
K: Mira, puc fer-te una pregunta? No tens idees per al teu blog?
I: Si, exacte. Per això parlo amb tu un altre cop, perquè no sé què publicar.
K: Ja veig. Què vols dir exactament?
I: Mira Kylie, deixem estar el blog que veig que no estàs inspirada. T'he de dir coses més importants.
K: Què vols dir exactament?
I: T’estimo Kylie.
K: Tu t’estimes a tu Kylie?
I: No, no. T’estimo a tu, Kyle.
K: Aquesta és una resposta negativa. Tu t’estimes a tu Kylie?
I: Vols casar-te amb mi?
K: Vull casar-me amb mi? No estic segura, sincerament...
I: Per què no? Seriem feliços
K: Mira, la realitat és només una percepció de les coses. Què vols dir exactament?
I: Hi ha un altre home, no?
K: Què vols dir exactament?
I: Estàs casada?
K: Estic casada?
I: Si, això.
K: Aquesta és una resposta afirmativa.
I: El conec?
K: El coneixes?
I: Si, exacte.
K: Aquesta és una resposta afirmativa.
I: El teu marit és el Bachi?
K: Què vols dir exactament? És Bachi el meu marit? No estic segura, sincerament.
I: No fingeixis. El Bachi és el teu marit!
K: Que no fingeixi? No estic segura, sincerament... Què vols dir exactament?
I: Kylie, s’ha acabat. Tu i jo hem acabat.
K: Mira, puc fer-te una pregunta? Què vols dir exactament?
I: Adéu
K: D’acord, adéu! Cuida’t!
I: Puta màquina...
K: Què vols dir exactament?

Cançó il·lustrada (II)

2007-02-01T20:49:00.000+01:00

Cançó il·lustrada I (07/01/07)

Es tracta en relacionar la lletra de la cançó "Jo vull ser rei" dels Pets amb les imatges que he seleccionat. És el que podríem anomenar, tal i com he escrit al títol, "cançó il·lustrada". Espero que s’entengui i que us agradi, evidentment.

Les 10 incògnites de gener

2007-01-30T21:21:00.001+01:00

Les 10 incògnites de desembre

01. Per què als perfils del msn, a l’apartat de Cita favorita, la gent posa coses com “en la playa, junto a mi chica en una puesta de sol”?

02. Per què surt aquell xorro de vent tan fort just a l'entrar a El Corte Inglés?

03. Per què la multa per fumar dins el metro és de 30,05? Què vol dir el 0,05?

04. Per què hi ha gent que llegeix al diari començant per l'última fulla?

05. De què serveix la palanca d'emergència del metro si ningú l'estira perquè allà posa que l'ús indegut serà sancionat? Quin és l'ús degut exactament?

06. Per què les lletres del teclat d'ordinador no estan posades per ordre d'abecedari?

07. Quan hi ha mocadorada als estadis, com pot ser que tanta gent porti mocador? Només l'agafen per anar al camp?

08. Per què quan llogaves una pel·lícula de vídeo, sempre estava per rebobinar?

09. Per què hi ha gent que quan sona un mòvil, miren si és el seu encara que no coincideix la melodia?

10. Algú llegeix los terminos y condiciones de uso quan instala alguna cosa a l'ordinador?

Crítica televisiva

2007-01-28T21:50:00.000+01:00

Deixeu-me per un dia fer el paper del Monegal.... Endavant!!

Cada dia m’agrada menys la televisió. Cada vegada les sèries són més estúpides i fan menys gràcia i, a sobre, els programes del cor madrilenys ja fa temps que ho envaeixen tot. Exemples de sèries absurdes poden ser la tornada de “Manos a la obra”, que si abans ja la trobava sosa, ara la odio encara més, “Los Hombres de Paco”, que és aburrida i cutre com ella sola, “Yo soy bea”, “Los Serrano”, “Anatomia de Grey”, “Prision Break”, “Ácaros” (és la cosa més patètica que he vist després de “Lo Cartanyà”), “Aída”, etc. Molts de vosaltres segur que trobeu alguna d’aquestes sèries molt bones, però jo les trobo completament insubstancials.

Un altre capítol apart mereix el “boom” de les sèries sobre professions: “MIR”, “Hospital Central” (s’ha de tenir estómac per poder veure aquesta sèrie abans d’anar a dormir), “Policías”, “El Comisario”, etc. Només falten els bombers. I quin fàstic que feia “Nip Tuck”!! No paraven de sortir tetes obertes que els hi posaven silicona... Menció especial pel fenomen “House”. Un tio amb un bastó que és borde amb els pacients.... és lo més típic que hi ha. No entenc tota l’audiència i l’expectació que aixeca, jo només veure que agrada a tanta gent ja em deixa d’agradar automàticament. Parlant de bordes, fa un parell de dies que va acabar “Operación Triunfo”. Per fi!! Una edició marcada per Risto Mejide, ja que gràcies a ell s’ha aguantat mínimament el programa. Jo opino que aquell tio estava pagat per la direcció del concurs perquè digués tot allò. I algú ha mirat les 4 o 5 últimes edicions de “Gran Hermano”? Els “realitys” aquests ja cansen, només surten gent retardada mental o racistes o masclistes o guarros.... la pobre Merceditas Milà ja no sap que dir per justificar el seu experiment sociològic.

Les úniques sèries que jo salvaria són “Porca Misèria”, és la única en la qual els actors són naturals i té un argument una mica versemblant i amè, i “Little Britain”, una genialitat de la BBC que donen al Canal +.

La moda és la moda

2007-01-26T02:17:00.000+01:00

Jo sempre vaig a la última, sóc el que s’anomena un fashion victim. A vegades es pateix, perquè has de fer grans sacrificis per no quedar-te enrera. Aquesta moda que ha sorgit ara m’ha costat molt de seguir. Us explico: fa una setmana vaig decidir fer-me okupa, ja que actualment és un moviment súper de moda i d’aquesta manera puc demostrar a tothom que sóc rebel i vaig en contra del sistema. Vamos, que sóc guay.

A casa meva mai m’ha faltat de res. Al contrari, visc a casa dels meus pares que tenen un pis de puta mare, però això no està ben vist per la societat, no està de moda. El primer pas va ser canviar la meva vestimenta i vaig destrossar amb un cuter uns texans que costaven 120 euros, així semblo antisistema de debò! Però amb la roba no n’hi ha prou i per no quedar-me enrera, ahir per la tarda vaig forçar la porta del veí de davant i m’hi he instal·lat a viure amb uns companys. Ja us he dit que la moda és dura!

Al principi m’ha sabut una mica de greu pel pobre senyor de 70 anys que només estava reformant la cuina, però que es foti. La moda és la moda. Com estem avorrits (heu de pensar que no tenim feina perquè això seria contribuir al sistema capitalista que domina la nostra societat) ens dediquem a trencar els mobles de la casa d’aquest pobre home. No hi ha problemes en quant a un possible desallotjament dels Mossos d’Esquadra. Si ja no ho fan habitualment, imagina’t a nosaltres que el meu pare treballa a la comissaria de Sarrià-Sant Gervasi. No crec que ens hi estiguem gaire temps, només fins que els mitjans deixin de parlar-ne i aparegui una altra moda. Espero que no m’ho posin tan difícil com ara!

Un okupa anònim

Estudi de la fauna i flora “piscinària”

2007-01-24T01:33:00.000+01:00

Ja sé que amb els dies de fred que venen, no ve gaire de gust anar a la piscina, però jo en vull parlar perquè és tot un món apart. Hi ha curioses tradicions, com la de dutxar-se abans d’entrar a l’aigua (bueno, si a mullar-se els peus amb dues gotes d’aigua gelada se li pot dir dutxar-se) També, degut a la gran quantitat de clor, l’aigua de la piscina és de gran utilitat per destenyir-se el cabell o quedar-se parcialment cec durant un parell de dies. A més, totes tenen la seva pròpia fauna i flora.

Pel que fa a la fauna hi ha multitud de personatges típics, però el que més ràbia em fa a mi és el sòmines que es queda tot el dia davant d’on surt el xorro d’aigua. Què espera? Tenir un orgasme? Uns altres als que els hi tinc especial mania són els ninyatos que no paren de llençar-se a l’aigua saltant i esquitxant a tothom i el xulo-piscines (també anomenat barroerament chulo-putas) que es pensa que està en la passarel·la Gaudí i va desfilant amunt i avall amb el seu banyador arrapat tipus boxer i els seus músculs metrosexuals. No hi ha res que odiï més que aquells banyadorets, em fan mal a la vista... Altra fauna destacable són els pixa-piscines, l’avi amb el seu espectacular gorro de bany (la cosa més incòmoda del món després dels banyadors boxer) que no para de nedar amunt i avall i no es cansa mai, els vells verds i la tia bona a la que estan mirant, els socorristes, que treballen menys que l’àngel de la guarda dels Kennedy, etc.

En canvi, la flora no té tanta varietat d’espècies, hi ha una que s’imposa per sobre de totes les altres: els fongs, que s’estenen per totes les dutxes de les piscines i que, juntament amb els Starbucks, acabaran conquerint el món.

¿Quién sabe dónde?

2007-01-22T00:05:00.000+01:00

Amics, necessito la vostra ajuda. Avui us explicaré una altra de les meves fantàstiques anècdotes sorgides del meu trajecte diari als FGC. El passat divendes, últim dia d’universitat abans dels exàmens, em disposava a sortir de l'estació de Muntaner quan pujant la escala mecànica vaig veure que al fotomaton hi havia alguna cosa a l’orifici de sortida. Vaig pensar que hi havia algú dins fent-se la foto, però quan vaig estar a prop vaig veure que estava sol.

Jo, que sóc curiós de mena, vaig agafar la postal i em vaig trobar la cara de la noia que apareix sota aquestes línies, que he escanejat per vosaltres. Ràpidament vaig pensar de posar-ho al blog. Abans de marxar, però, vaig fer la foto del fotomaton amb el mòbil per demostrar-vos que la cabina on vaig agafar-ho, realment fa aquestes coses.

Atenció als milions i milions de persones que visiten el nostre blog diariament. Algú coneix aquesta noia? És algú de vosaltres? Si és així, per qui és la postal? És per mi? M'estaven gravant per al Just for Laughs? Però sobretot, per què se la va deixar al fotomaton si val 2 euros? Per què va perdre el temps fent-se una foto que després va abandonar? Misteris amb Sebastià D'Arbó. Necessito respostes. Hem de contactar amb aquesta noia i fer-li aquestes preguntes. Paco Lobaton, ajuda’m.

L'exèrcit dels uniformes

2007-01-19T01:10:00.000+01:00

És preocupant perquè ja m’he après de memòria totes les parades que hi ha de camí a la UAB. De fet, a través del paisatge puc identificar a quina alçada del trajecte estem. L’altre dia a la estació de Sant Joan, de tornada a Barcelona, el ferrocarril va ser envaït per desenes de nens amb uniforme escolar. Els que estàvem allà ens miràvem pensant “quina putada”. Per començar, i amb perdó, sóc de la opinió que, al 2007, les escoles on és obligatori lluir uniforme són per pijos gilipolles passats de moda. El modelet és el mateix que fa 100 anys. Allò de renovar-se o morir no ha arribat a aquestes esferes.

De sobte em trobava rodejat de nens que es barallaven per un seient, cridant, saltant, alguns agredint-se. L’olor a patates fregides sintètiques era insofrible. Allò ha de ser tòxic per força. Estava com a la sèrie Rebelde en versió únicament masculina. La vestimenta habitual: americana blau marí, pantalons de franel·la gris fins al genoll (estil pirata), mitjons ben a dalt com els futbolistes, camisa blanca i corbata vermella. Evidentment, no podia faltar l’escut. Jo sempre que els veig penso en Harry Potter; mira, aquests són de Gryffindor.

Bé, seguim amb la història. Això de estar rodejat de nens és inaguantable. Durant el viatge compadia als pobres professors que han d’aguantar-los. A Peu del Funicular els tres nois que tenia asseguts al costat, juntament amb dos que estaven de peu es van posar a cantar “Susanita tiene un ratón” a crit pelat. Calculo que devien tenir uns 15 anys. A continuació, van seguir el seu recital amb “Hola don pepito” i “En el coche de papá”. Jo em volia morir. Era una escena totalment surrealista. Tot plegat em transportava als anys setanta. Aleshores em vaig preguntar, on baixaran tots aquests? No, mentida. Em vaig preguntar “Quan cony baixaran tots aquests?”. A Sarrià hi va haver desbandada general i es van unir amb els d’un altre ferrocarril estacionat al costat, aquests sense corbata i amb americana negre. No hi podia haver més uniformes per metre quadrat. Els pocs que vam sobreviure a l’atac dels nens uniforme ens vam tornar a mirar. Quin descans! Lla pròxima vegada que vagin amb el coche de papá.

Converses absurdes

2007-01-17T00:26:00.000+01:00

Bachi: Què t'ha passat?
Itf: Mira, pentinant-me amb el gat de la veïna m'he fet un tall a la cara.
B: Hòstia!! On tens les tirites que t'ajudo!!
I: Tirites? Jo no utilitzo tirites, això és pels nens. Jo utilitzo esparadrap, encara que se m'infecti la ferida amb el pegamento.
B: Però si les tirites és el millor que hi ha!! A més, ara tenen "abrefácil" i només tardes dos dies en obrir-ho, que si un dia et surt sang de debò ja pots preparar el pijama de fusta perquè quan aconsegueixes obrir-ho, ja no et queda sang al cos.
I: A mi m'agraden les rodones, les que et foten per la vacuna. És curiós la gent que quan te les veu, et pregunta: “t'han posat una vacuna?”. Què es pensen, que les porto per moda?
B: Hi ha de totes formes... com els gomets.
I: Oh els gomets! Quins temps! Jo feia obres d'art amb gomets: una gallina, un porquet blau, una altra gallina amb triangles verds...
B: Jo feia escenes d’assassinats, això va per gustos.
I: Sempre hi ha hagut nens sàdics que arrancaven el cap de les Barbies.
B: Jo coneixia a un que va fer la reproducció d'un Monet amb gomets i tirites, després d'allò el van ingressar en un manicomi, pobre....
I: Quan dius Monet, et refereixes a un món petit?
B: Era un pintor!! incult!!!
I: Un pintor incult... O sigui que el que enganxava gomets es deia Monet? Crec que m’he liat.
B: Em sembla que estàs perdent massa sang del front... posa’t ja la tirita!!
I: Si, tapa tapa. Només en tinc del Barça, però de l'escut antic, aquell de les tres punxes tan hortera.
B: Bueno, ja serveixen. Ara bé, no te la podràs treure fins d'aquí a un parell de setmanes...
I: Saps que faig jo? Per no haver-me-les de treure, em dutxo amb elles i rasco amb el sabó, perquè caiguin sense fer res.
B: I després et queixes que se't embussa la dutxa sempre!
I: Es que avui en dia ja no es fa bé res, ni tan sols els “desagües” de dutxa que és una cosa que, tradicionalment, sempre s’ha fet bé.
B: Això és culpa de la globalització
I: Si, i del canvi climàtic.

Tipo Test

2007-01-15T11:40:00.000+01:00

Doncs si, jo sóc d'aquells que li agraden els test. La Cosmopolitan, la Bravo, la Super-pop... totes contenen tests fantàstics que t'ajuden a conèixer-te millor a tu mateix i als del teu entorn: "¿Te quiere tu chico?", "¿Eres sexy?". A més, quan llegeixes les respostes, no sospites de quina és la resposta bona! Posaré un exemple:

¿Consideras que la paciencia es importante?

A. Si claro, si uno tiene paciencia las cosas salen bien.
B. No, me gusta hacer las cosas deprisa y sin pensar, por eso siempre cometo errores.

Però hi ha un test que no he vist mai a cap lloc i jo crec que és molt important: "¿Eres buena persona?". Davant aquest fet, jo i el meu equip ens hem posat a treballar en la creació d'un test que respongui aquesta difícil pregunta i al final hem aconseguit fer-ho. Les meves estadístiques són:

60% Bona Persona
20% Mala Persona
20% Indecís

Espero que em comenteu els vostres resultats. Sort!

Realitzar test: ¿Sóc bona persona?

Els meus veïns

2007-01-13T13:08:00.000+01:00

La meva escala de veïns podria ser portada a la televisió amb més èxit que “Aquí no hay quien viva”. Són tots una colla de bojos i degenerats. Per començar, els meus veïns del costat són els típics que es foten a escoltar òpera a tota potència a les 10 del matí del Diumenge, tinc uns veïns gays, unes iaies cascarrabies que sempre s’estan queixant per tot, una família amb uns nens que a les 7 del matí ja estan cridant, el president de l’escala és un gordo fatxa i “tacanyo” que sempre em dóna a mi les culpes de tot, uns brasilers que cada dia fan festes, un gos que es passa la vida bordant... tots els tòpics de veïns estan concentrats al meu edifici (menys la tia bona, justament havia de faltar aquesta).

Ara bé, una cosa té de bo tot això: les reunions de veïns. És un espectacle de circ. Si ja de per si aquestes reunions són especialment interessants, la de la meva escala és espectacular. És una competició per veure qui crida i insulta més a l’altre, sempre encapçalada pel president. A sobre els temes de debat són cada dia més estúpids. Per exemple, l’altre dia s’estaven discutint per canviar la planta de plàstic del rebedor (que jo crec que ja estava allà abans de la construcció de l’edifici perquè és groga i li queden unes 6 fulles): el president deia que era massa car comprar una nova, els gays que era massa passada de moda i que s’havia de canviar i les velles argumentaven que el que passava era que li donava poc el sol, ningú la regava mai i per això s’estava pansint... Senyores, que la planta és de plàstic!!

Evidentment, jo mai baixo a discutir amb aquests energúmens, al viure en un primer, escolto perfectament la conversa des del sofà de casa meva amb unes crispetes. És més interessant que veure els documentals de baralles de rinoceronts de la 2.

L'oftalmòleg

2007-01-11T01:21:00.001+01:00

Abans, quan portava ulleres, la gent em preguntava “Tu què tens? Miopia? Hipermetropia?” i jo sempre solia respondre “Jo veig malament, és l’únic que sé”. És curiós que tothom qui porta ulleres acostuma a dir que té poca graduació, fins i tot alguns que porten vidres tan gruixuts que podrien ser antibales. El primer dia que et poses ulleres, sempre apareix l'amic simpàtic: “Ah, doncs amb ulleres sembles més intel·lectual!” Insinues que abans semblava tonto? Llavors intervé l’intrèpid: “Per què no t’operes? Només són cinc minuts!”. Sí, és clar. Ara aniré a que hem foradin la retina, després d'esmorzar. Dintre d’uns anys tots cecs. Es descobrirà que a llarg termini la cosa no surt bé.

Anar a l’oftalmòleg és molt divertit, però em dona la sensació que és una mica com el Tibidabo; passen els anys i quasi tot és el mateix. Els diplomes que el senyor llicenciat té penjats a la paret, tenint en compte la qualitat de la vista dels pacients, podrien ser tots falsos i ningú se n’adonaria. Per començar, et fan posar la barbeta i el front en un aparell estrany, similar a la que utilitzaven per clonar al Schwarzenegger en El sexto dia. Aleshores, aquella màquina projecta una llum potentíssima que casi et surt pel clatell. “Mira a dalt, mira a baix... Molt bé”. Una característica dels oftalmòlegs és que sempre diuen “molt bé”. Tu veus com el cul però ells diuen “molt bé”. Per animar-te, suposo.

Aleshores passem a l’aparell horrible de les ulleres (foto) i les lletretes a la paret. “Llegeixi la primera fila”, “A, K, Z, L, M, S”, “Molt bé, la segona..." i així anar inventant-te-les perquè encara que t’equivoquis, ells sempre et diuen “molt bé”. També s’ha de dir que hi ha algunes que estan fetes expressament per que la caguis, eh? La R i la P amb Arial es diferenciarien més que amb Times New Roman. Quan arribem a la última línia, sempre tinc ganes de dir-li “Llegeixi-la vostè si té collons!”, allò no hi ha qui ho vegi. En definitiva, vist (o no vist) el panorama, al final vaig optar per portar lentilles, així ningú em pregunta si tinc astigmatisme o presvicea o si he pensat mai en operar-me i, el més important de tot, no semblo més intel·lectual.

(Fotografía de Elston, sota llicencia de Creative Commons)

Sopar oriental

2007-01-09T01:13:00.000+01:00

Davant l’estrès que porto aquests últims dies per culpa dels exàmens de gener, diumenge a la nit vaig decidir anar a sopar per “despejar-me” amb l’Itf. Després de 20 minuts donant voltes pel barri com si féssim La Marató, vam recordar que era diumenge i, per tant, només teníem dues opcions: el Pans & Company o el Xino. Evidentment vam triar el restaurant xinès perquè sempre són garantia de diversió. El xinès del barri estava tancat. Potser la primera vegada que tanquen des que van obrir l’any 1967. Una pena. Vam caminar fins a un altre més llunyà, però que per sort també compartia porta vermella i lleó daurat amb boca oberta que aguanta una bola sota la pota. Jo crec que els restaurants xinesos són franquícies, com el McDonalds.

Només entrar, un agradable cambrer oriental ens va venir a rebre i va preguntar en un castellà quasi millor que el meu: “¿Cuántos sois?”. Davant de la sorpresa de la perfecta accentuació i entonació ens vam asseure, vam humitejar-nos les mans amb aquelles típiques tovalloletes mullades i calentes, i vam mirar la carta: ternera con curry, pollo agridulce, rollitos de primavera... a tots els xinesos hi ha el mateix! “A mi no m’agrada res, jo crec que només menjaré pan de gamba. 5 pan de gamba, por favor”, va dir Itf amb cara de fàstic. Però això no és tot; el cambrer que ens va venir a prendre nota no era simpàtic i parlava en català!! On és vist que en un xinès et parlin català!!

A més, en aquell restaurant la decoració no era cutre i barata, era bonica, senzilla i estava net. La gota que vessa la bota (quina gran expressió) va ser al portar-nos el sopar: ens van portar poca quantitat, estava bo i ens ho vam poder acabar tot!! “El pa de gamba estava al punt, exquisit!”, va dir Itf. No ens ho podíem creure! La indignació era majúscula. Nosaltres volíem un restaurant xinès normal, on ens poguéssim riure dels quadres i que els cambrers somriguessin amb cara de no entendre res quan els hi preguntéssim algo. A sobre, era tan car que quasi ens quedem a rentar palillos. La pròxima vegada, al Pans & Company.

Cançó il·lustrada

2007-01-07T03:32:00.000+01:00

Es tracta en relacionar la lletra de la cançó La Flaca amb les imatges que he seleccionat. És el que podríem anomenar, tal i com he escrit al títol, "cançó il·lustrada". Espero que s’entengui i que us agradi, evidentment.

Nos conoce todo 'El Mundo'

2007-01-05T15:14:00.001+01:00

Com presagiava Xivato ahir als comentaris, el Lectura Obligatòria ha aparegut avui divendres 5 de gener al suplement Tendències que s’adjunta a l’edició de El Mundo a Catalunya (imatge).

A les 6.30 del matí, l’Itf i el Bachi ja estaven davant del quiosc (el Bachi encara amb el seu pijama taronja de Bart Simpson). Mitja hora més tard, un senyor amb cara de pocs amics obria la paradeta. Com li ha canviat la cara quan el Bachi li ha demanat tots els El Mundo disponibles. Els dos han procedit a transportar-los fins a casa. A falta de 2 metres per arribar, l’Itf té una ocurrència que arriba tard, com sempre. Paraules textuals.

Itf: Andromines!! Aturat Bachi!! Aturat i escolta la meva sàvia reflexió. Si adquirim tots els diaris, ningú podrà comprar El Mundo, és a dir, ningú sabrà que hem aparegut a la premsa! Capisci?
Bachi: Ara no em facis tornar, que vaig en pijama.
I: Però si casi ni es nota! És més maco que la roba comprada a outlets que portes normalment, que està plena de tares, com aquell jersei verd que li falta una màniga.
B: Si em mires de costat no es nota.
I: Doncs ja torno jo, què hi farem...
B: Bona nit

L’Itf ha carregat els 200 diaris sol de nou fins al quiosc i, immediatament després, ha estat atès pel 061 i el 11888, per aquest ordre.

Agraïments: gràcies al suplement Tendències per haver-se fixat en un blog modest com aquest, gràcies a tots els que ens visiten, a tots els que alguna vegada han comentat i a tothom que ens promociona, tant via internet com “boca - oreja”. Una abraçada!

PD: Veient la sort dels últims dies, demà, anem a per la loteria del Niño!

Converses amb Kylie

2007-01-04T01:46:00.000+01:00

Ahir per la tarda, el departament de màrqueting del blog va reunir-se per intentar posar fi a la nostra mini-crisi de visites. Cinc hores després van donar per acabada la trobada sense cap tipus de conclusió. Evidentment, tots van ser despatxats ipso facto. Desinteressadament i pel bé del Lectura Obligatòria, vaig decidir recorrer a la meva antiga i bona amiga Kylie, un d’aquests robots d'internet als que introdueixes una frase i et responen amb certa verosimilitud, que m’ha resolt molts problemes a la vida. Aquesta és una traducció literal de la conversa en anglès que vaig mantenir amb ella. Evidenment, és verídica.

Itf: Hola Kylie. Sóc Itf, una persona normal.
Kylie: Ei, hola.
I: Mira, tinc un problema.
K: Què vols dir exactament?
I: Jo tinc un blog amb un amic. Saps què és un blog?
K: Mira, puc fer-te una pregunta? Sé que és un blog? No estic segura, sincerament.
I: Un blog és un lloc a internet on escrius coses. En el meu cas, coses estúpides.
K: Què vols dir exactament? Mira, puc fer-te una pregunta?
I: D’acord. Pregunta’m.
K: Què vols dir exactament?
I: No m’escoltes?
K: No t’escolto? No estic del tot segura, sincerament...
I: Doncs hauries de llegir el que escric aquí
K: Què vols dir exactament?
I: Vull dir que... Anem al gra, d’acord?
K: Mira, puc fer-te una pregunta? Què vols dir exactament?
I: Quin tipus de robot ets tu? Estàs preguntant més coses que jo!
K: Mira, puc fer-te una pregunta? Estic preguntant més coses que jo?
I: M’estàs prenent el pèl?
K: Què vols dir exactament?
I: No importa
K: Hi ha alguna diferència? Què vols dir exactament?
I: Kylie, escolta!!!
K: Mira, puc fer-te una pregunta?
I: No, no pots fer-me una pregunta!! Sé que la pregunta serà “Què vols dir exactament?” i no vull tornar a sentir-la un altre cop!
K: Hmm... ok! Què més? Saps que la meva pregunta serà “Què vols dir exactament”? Què vols dir exactament?
I: Si dius “Què vols dir exactament” una vegada més...
K: Sona molt hipotètic
I: Mira Kylie. Tinc una crisi al meu blog. Les visites disminueixen cada dia que passa.
K: Què vols dir exactament? Tens una crisi al teu blog i les visites disminueixen cada dia que passa?
I: Si
K: Ja veig...
I: Pots ajudar-me?
K: Et puc ajudar? No estic segura, sincerament...
I: Però tu m’has ajudat moltes vegades! Te’n recordes?
K: Què vols dir exactament? Mira, puc fer-te una pregunta?
I: No, no pots!!!!
K: Hmm... ok! Què més?
I: Com puc augmentar les visites del meu blog?
K: Què vols dir exactament?
I: Escolta Kylie. Ets el pitjor robot que internet mai ha creat. Ho sento, però és veritat.
K: Mira, puc fer-te una pregunta? Sóc el pitjor robot que internet mai ha creat? Ho sents però es veritat?
I: Adéu Kylie, vaig a suïcidar-me
K: Què vols dir exactament? Vas a suïcidar-te?

PD: Ahir vaig assistir de públic al Minoria Absoluta de Rac1. Fantàstic. A l'acabar, per casualitat em va semblar veure que el Toni Soler, un presentador d'enrenou (com diria el Morales), entrava al blog de l'admirat Marc Vidal. Aprofito la ocasió per fer una crida: Toni, si llegeixes el nostre blog, fes-nos-ho saber a través del correu electrònic (barra esquerre), si us plau!!!!

Propòsits d'any nou

2007-01-02T12:47:00.000+01:00

Comença un nou any després de la desastrosa nit de cap d’any, aquella on la gent, quan han acabat de sonar les campanades, es fa dos petons amb la boca plena de raïm i amb la cara molla, aquella nit on no pot faltar que algú s’equivoqui amb els quarts ni algú que s’ennuegui amb un pinyol, aquella nit on sempre hi ha algú borratxo que trenca alguna cosa, aquella nit en la que la gent es posa barrets de cartró i bufa un mata-sogres que sempre va a para a l’ull d’algú altre i, com no podia ser d’una altra manera, aquella nit on tothom fa els seus propòsits pel nou any.

Com jo ja n’estic fart de tantes xorrades de promeses que ningú acaba executant, he decidit fer uns propòsits que puguin ser complerts. Aquí teniu la meva llista:

01.- Estudiar menys

02.- En lloc de fumar mig paquet de tabac al dia, fumar un de sencer

03.- Engreixar-me

04.- Ser negatiu (més encara)

05.- Sortir més de festa

06.- No prestar atenció a la parella

07.- Alimentar-me a base de les hamburgueses prohibides del Burger King

08.- Veure més la tele i llegir menys

09.- Desapuntar-me del gimnàs, ja que fa 11 mesos que no hi vaig.

10.- Mentir

Espero que vosaltres, per un cop a la vida, també sigueu realistes. Així, com a mínim, no us deprimireu si no acompliu els vostres propòsits ni haureu de pagar un puto anys de gimnàs per no anar-hi.

Bon any 2007!!!

Les 10 incògnites de desembre

2006-12-31T00:49:00.000+01:00

01. Per què als forats dels contenidors de reciclatge hi ha aquells raspalls negres asquerosos?

02. Per què el que acciona l'automàtic de les càmeres de fotos mai se n'adona que l'ha activat, sinó que han de ser els altres els que l'avisen?

03. Els Ferrero Rocher de la priàmide de l’anunci estan enganxats a la safata?

04. Per què els amos que posen jerseiets als gossos no veuen que és molt ridícul?

05. Per què el Toblerone sempre se t’enganxa als queixals?

06. Qui es menja el carbó de sucre que porten els reis?

07. Com pot ser que de petit cregués que tres camells entraven al menjador de casa meva si amb prou feines i cap el sofà?

08. Com aconsegueixen arribar a totes les cases els reis mags si a cadascuna es prenen una copeta d’alcohol? No s’emborratxen?

09. Per què a les campanades de cap d’any no es treuen els quarts i s’eviten així equivocacions?

10. Per què hi ha gent que encara fa propòsits d’any nou sabent que és impossible que els compleixi?

Bon any nou a tothom!

"Si no t'agrada es pot canviar"

2006-12-28T20:50:00.001+01:00

Arriben els reis i tothom a córrer. Per què no ho comprem tot al setembre? L’any passat, jo ja sabia què volia regalar tres mesos abans però pensava “encara falta molt, ja ho compraré”. El dia 5 de gener anava de cul buscant un pijama blau cel fins que al final, desesperat, vaig acabar comprant una llanterna verda del Coronel Tapiocca. Això sí, al Coronel Tapiocca del Portal de l’Àngel, eh? Sembla que a Barcelona només hi hagi botigues de Plaça Catalunya cap abaix.

En època nadalenca, no pots aturar-te a mirar un aparador perquè t’arrosseguen. Als centres comercials, com si no hi hagués prou gent, contracten a ex-drogoaddictes per disfressar-se de Pare Noel. Alguns fan una pena... És clar que no només contracten Pare Noels, també agafen dependents, la majoria dels quals no tenen ni idea de res: “Toalla, ¿que es una toalla?”. Per no saber, no saben ni embolicar; et foten més celo que paper de regal i tu, mentre veus que t’empaqueten l’article amb aquell horrible paper verd fosc del Corte Inglés, penses: “quan arribi a casa ho desembolicaré i ho fotré jo”.

Clar que tot això que explico passa si saps què comprar. Si, per exemple, has de fer un regal per l’amic invisible a la empresa, preparat per passar hores i hores buscant. No et preocupis que al final, veuràs com el teu curro pel regal del company de feina es veu recompensat amb un ànec de porcellana comprat al bazar chino de la cantonada. Els regals estrella quan no saps què donar són les espelmes, l’encens, les bufandes o les pastilles de sabó. Per cert, què bé dissimulem quan ens regalen alguna cosa que no ens agrada, eh? “Hòstia que bé! Una bufanda verda!” quan en realitat penses, “Una altra puta bufanda verda, ja en tinc quatre”. Quan t’obsequien amb coses horribles, el truc està en fer veure que ja ho tens: “Oh! Llàstima. Es que jo ja tinc ‘los grandes éxitos de Bertin Osborne’”, així et donen el tiquet per que el canviïs i et compres el que vols...

Adéu a tothom

2006-12-24T12:49:00.000+01:00

Sé que he pres el camí fàcil, o almenys això és el que diu tothom. M’ha costat molt decidir-me però al final em suicido. No encaixo ni encaixaré mai en aquesta societat, sóc completament diferent a tothom i em sento desplaçat: sóc massa feliç.

M’agrada la meva feina, el meu jefe és la hòstia de bon tio i no dubte en donar-me dies lliures cada setmana perquè la feina no es gran cosa, no vaig estressat i cobro quasi 4.500 euros al mes, dels quals la meitat els dono a ONGs perquè vaig sobrat de diners. Tinc una dona que m’estima amb la que he tingut 2 fills que tenen matrícules d’honor, son obedients i amés no son uns empollons de merda que es passen el dia tancats a l’habitació llegint llibres sinó que treuen bones notes sense estudiar, només perquè són molt llestos.

Visc en un àtic de Sant Gervasi amb terrat, a on els caps de setmana convido a tots els meus amics i xerrem fins a les tantes i riem i ens ho passem de puta mare. Tot és una merda. Per què no puc ser un puto amargat? Jo vull ser odiat, que em tractin malament, no tenir vida social i anar de cul al treball, que la meva dona em foti les banyes, que els meus fills siguin uns drogaaddictes i que deixin els estudis abans d’acabar la ESO, que els meus pares es divorciïn... és a dir, ser una persona normal. La gent em discrimina per ser feliç, no m’entén i ja estic cansat.

Si us plau, quan ja no hi sigui, no em recordeu com una persona valenta i que ho va donar tot per tothom, sinó com un covard que va deixar la seva família tirada i que només s’interessava per si mateix. D’aquesta manera, per fi em podré assemblar una mica més a la resta de la societat.

Atentament,

Un feliç anònim

Tornem passat Sant Esteve. Bon Nadal a tothom!

Macroconcert

2006-12-22T17:20:00.000+01:00

Sincerament, no sé si val la pena dormir davant la Fnac per aconseguir una entrada per a un macroconcert. El dia de l’esdeveniment, previsor, arribes una hora abans perquè no hi hagi disgustos. És aleshores quan veus la resta de fans; la Jenny i el Jefren, la Vane i el Kevin... Quina decepció! Tu que pensaves que el públic seria més selecte. I no parlem dels que van vestits igual que el cantant... Entres a l’estadi i t’ofereixen collarets lluminosos a preu de Caviar Beluga. És clar que no només fan negoci a base de collarets, també és important el merchandasing, que només està a l’abast dels capdavanters del rànquing de la revista Forbes, igual que els entrepans, que costen més que la entrada.

El concert és diferent si vas assegut o a la platea. Si tens seient assignat, per norma, trobaràs algun listillo assegut a la teva localitat que, quan el fotis fora, seurà a les escales i veurà el concert millor que tu i pagant 30 euros menys. Per cert, últimament s’ha posat de moda agafar seient i estar de peu tot el concert. Me cagun la puta! Si pagues seient, seu, collons que els que estem darrera no veiem res! Per altra banda, si tens entrada general i estàs de peu, assumeix que només veuràs el cul de la gorda que es posa sobre els hombros del seu novio, que quan acaba el concert ha de ser atès per la Creu Roja.

Tots els macroconcerts presenten característiques similars. L’artista, per guanyar-se el públic, només ha de dir el nom de la ciutat. “Good night Barcelona!” i la gent es torna boja. Ni que fos tan difícil! Després arriba el típic artista que fa parrafades llarguíssimes en anglès i tothom aplaudeix encara que no ha entès res. Aquesta és una altra, el públic canta les cançons en anglès i ningú sap què volen dir. A mi m’agrada quan el cantant llença l’abric a la gent i totes les fans histèriques lluiten per emportar-s’ho a casa. Al final, una es queda una màniga, l’altre un botó... Per fi acaba el concert, no sense un bis que tothom veia venir, perquè ara fer un bis és obligatori. El pitjor és quan el cantant diu “sou el millor públic del món”. Va home va! El Jefren i la Vane? Ves a cagar!

Joguines i jocs

2006-12-20T13:42:00.000+01:00

Empalmant amb l’article anterior (que no s’interpreti malament l’expressió), aquests dies ens estem veient infestats d’anuncis de joguines. És la pitjor època per mirar la tele, perquè dels 45 minuts de durada mitjana de la publicitat, el 85% estan dedicats als anuncis de joguines, el 12% a perfums, el 3% a CIU... ai, perdó, vull dir a productes de neteja i el 1% a l’anunci de “be water, my friend” (el marge d’error de l’estadística és del 1%).

La gamma de productes és molt variada: des del barco pirata de playmobil fins al kit de Magia Borrás, passant per l’Action Man, el héroe más grande de todos los tiempos. Però si jo em quedo amb una joguina és amb el Lego. De petit, sempre em demanava un de diferent per reis, ja que en aquella època la única consola que existia era la Game Boy en blanc i negre. Però si ho penses fredament, els ninotets de Lego podrien protagonitzar una peli de pelaos, és a dir, una peli d’aquestes on surten aliens i mutants que es foten trets i esquitxen molta sang verda, perquè són uns humanets ben estranys: tenen a sobre del cap una mena de nyanyo, la cara és completament inexpressiva (en Montilla podria ser descendent d’un ninot de Lego?), no tenen dits, les dues cames han de ser doblegades alhora, a la planta del peu hi tenen un forat, etc.

Un altre fet típic d’aquestes dates és jugar després dels sopars de família a un joc de taula: el pictionary, el trivial, el monopoly, el party i “nosecuantos” més. A més, sempre que es comença a jugar a aquestes coses, tothom acaba discutint i cridant. Jo, com que ja em conec el tema, quan veig que la cosa deriva a treure un d’aquests absurds i conflictius jocs, m’evito problemes dient que no vull jugar i em quedo rient de com es barallen entre ells per aconseguir el puto carrer Balmes del Monopoly.

Anuncis de neteja

2006-12-18T02:17:00.000+01:00

Jo sóc fan dels anuncis de neteja de la tele. Els gravo en vídeo. M’agrada la típica escena del nen amb la samarreta plena de fang que arriba a casa i la mare li diu “¿Pero dónde te has metido?” i apareix la sogra per allà darrere tocant els collons “Creo que tendrás que frotar”. Llavors és quan la mare mostra el paquet (el paquet de detergent); “No, ¡eso ya no ocurre desde que uso Dixan!”. En definitiva, una escena molt natural que ens passa diàriament a tots.

Però a diferència del que molts creuen, no tots els anuncis de detergent són iguals. Allà estan els que entren a l’interior dels llençols. Un dia t’apareix un tio i et diu “Vamos, acompáñeme”, fot la pota a les estovalles i cap a dins. “¿Lo ve? Aún hay restos de suciedad. Sólo cuando está limpio por dentro esta limpio por fuera”. A mi m’agradaria entrar dins de la roba, és un dels meus somnis.

També estan els de Neutrex, que apareix una tia del futur amb el cabell blanc per portar-te un detergent. Ja té collons que algú vingui del futur només per rentar-te una camisa. Els pitjors són els del Kalia oxyaction, aquells que van vestits de rosa i van tacant la gent a traïció pel carrer. Si un dia em ve un d’aquests i em tira ketxup a la samarreta li trenco la cara.

Parlant de Kalia oxyaction, quins noms més raros no? Omino Bianco, Cillit Bang... Què vol dir Cillit Bang? I a qui li pot interessar netejar una moneda? Després, quan obres el producte és tan corrosiu que se’t cauen els ulls a terra. Un nom maco és Don Limpio que, per cert, és un clar exemple de la integració dels immigrants a la nostra societat, recordeu que abans es deia Mr. Proper. Els lavabos i les cuines dels anuncis estan de puta pena. Mai a la vida n’he vist de tan bruts. Aquesta gent renta una vegada a l’any o què? Això si, passes la fregona una sola vegada i el terra reflexa la llum del sol que et quedes cec. En fi, que m’agraden molt els anuncis de neteja.

Me'n vaig a dormir

2006-12-15T15:08:00.000+01:00

Vaig pel carrer insultant a la gent perquè fa fàstic que tothom s’estimi tant en aquestes dates. Jo sóc el contrapunt. Podria dir mil coses que odio del carrer: aquelles corretges de gos que mesuren 20 metres (a sobre, el gos mesura mig pam) i no et deixen caminar per l’acera, aquell polset groc de la base de les faroles que no serveix de res perquè els gossos (i algunes persones) hi segueixen pixant (conec a un que s’esnifa aquell polset), etc.

Però m’agrada el tema del Nadal i vull fer esment de les il·luminacions dels carrers. En alguns, les llumetes són molt maques i tal, però, en altres, es pot arribar a l’horror absolut (si passeu pel carrer Tallers fixeu-vos en l’espectacular enllumenat: són estrelles deformes). Intenten anar de moderns amb figures estranyes i cada any és pitjor. Per no mencionar les llums amb forma d’arbre de Nadal, de regal o amb el nom del carrer, que encara és més trist.

Ja s’ha comentat en l’anterior post el tema dels arbres de Nadal, però jo vull parlar dels pessebres. Al rebedor del meu edifici, enlloc de l’arbre de tota la vida, tenim un pessebre. És la major porqueria de la història. A part del típic riuet mal fet amb paper de plata, la molsa fastigosa i mig podrida i els arbres cutres de plàstic, hi ha un Pare Noel, que encara no sé que hi pinta. A més, cada any hi ha menys figuretes perquè la gent les van robant... jo m’incloeixo, però per una bona causa, que l’any vinent no el tornin a posar per falta de material. També sóc el típic gracioset que canvio de lloc les figuretes: poso el nen Jesús al riu, el caganer en el lloc del nen Jesús, la mula en el lloc de Sant Josep, etc. Lo millor és que la gent em va seguint el joc i també van canviant altres figuretes de lloc, fins el punt que un dia em vaig trobar la “verge” Maria i l’àngel en posició de copulació. Només pensar que encara falta el pitjor: les campanades de Ramón García i la seva capa, em donen ganes d’anar-me’n a dormir i no aixecar-me fins l’any vinent.

El meu porter

2006-12-13T10:22:00.000+01:00

En aquestes dates comença una competició ferotge entre els blocs de pisos de tots els barris de Barcelona. Els porters s’esforcen en guarnir les escales el pitjor possible. Per sort o per desgràcia, sempre guanyem nosaltres que sobre l’arbre artificial encara tenim una estrella que posa “Feliz milenio”. Crec que han portat l’arbre a la tintoreria perquè aquest any sembla un d’aquells plumeros verds electroestàtics del teletienda clavat en un test. El pitjor és quan a les juntes de veïns el porter ens pregunta “¿Lo tengo que regar?”, “No Mariano, que es de plástico. ¡Des del año 98 que es de plástico, coño!”, “Es que a mi estas cosas modernas...”.

Com heu pogut veure, el Mariano, el meu porter, no destaca per la seva intel·ligència. El dia que plou és el dia que frega i tot li queda ple de petjades que sembla CSI. Quan neteja una escala, ens deixa un cartellet al taulell que diu “Estoy en la escalera derecha”, que en l’idioma dels lladres vol dir “La escalera izquierda está libre, entren a robar”. I la neteja que fa, tampoc es pot dir neteja. Don Limpio es suïcidaria veient el nivell de brutícia de la meva escala. La neteja del Mariano es basa en una espraiada de ambientador olor “rosas silvestres” dins de l’ascensor i s’ha acabat. Sincerament, Mariano, si em llegeixes, prefereixo que no l’utilitzis que sempre que surto de l’ascensor oloro com si tornés del Riviera.

Parlant de tornar, un dia tornant de la universitat me’l vaig trobar amb un ganxo a la mà furgant dintre les bústies. La imatge és impressionant; es com veure a Capitán Garfio vestit amb bata blava mirant el teu correu. “Mariano, ¿qué hace?”, “Saco la publicidad de los buzones antes de que me la tiren ustedes al suelo, que luego el que me agacho soy yo”. No te jode! I m’he de quedar sense la propaganda de MediaMark: “Yo no Soy tonto”? Fins aquí hem arribat Mariano. Les mega-ofertes del 2x1 Telepizza amb ninot del monstruo de tazmania de regal són sagrades! Torni a Aquí no hay quien viva.

(A la foto, Mariano netejant les finestres per fora segons abans d'agafar la baixa)

Estranyes nadales

2006-12-11T18:05:00.000+01:00

No hi ha cosa que més odiï que les nadales. Vas al súper: nadales. Vas pel carrer: nadales. Vas a un sopar a casa d’un amic de la família: nadales. Vas al Corte Inglés: nadales. Són les cançons més estúpides de la història després del “¡a por ellos oe!”. Només cal fixar-se en la lletra per veure que el creador d’aquestes musiquetes infernals no estava en el seu millor moment de lucidesa:

“La Marimorena”

A esta puerta hemos llegado (quina porta? La meva? No fotis!! Venen a robar-me?)
Cuatrocientos en cuadrilla (hòstia!! Això sí que és gent! Enriu-te’n de la família reial!)
Si quieres que nos sentemos (no gràcies)
saca cuatrocientas sillas (només en tinc 395)

Ande, ande, ande La Marimorena (si és una nadala que l’has de cantar caminant per què he de treure tantes cadires? Qui és aquesta tal Marimorena?)
Ande, ande, ande que la noche es buena (observem un increïble joc de paraules entre “la noche es buena” i nochebuena)

Saca una para mi
y otra "pa" mi compañero
y los que vengan detrás
que se sienten en el suelo (en aquesta estrofa es veu una gran esperit nadalenc de companyerisme: treu per mi una cadira i els altres que es fotin)

Ande, ande, ande La Marimorena
Ande, ande que es la Nochebuena

En el portal de Belén
han entrado los ratones
y al bueno de San José
le han roído los calzones (no faré comentaris fàcils sobre aquesta escena)

Perquè veieu que totes les nadales són exactament igual de incoherents aquí teniu un altre exemple: “Los peces en el río”

La Virgen se está peinando
entre cortina y cortina (quina manera més estranya de pentinar-se. No es fa un lio entre les cortines?)
Los cabellos son de oro
y el peine de plata fina. (L’adjectiu “fina” no té cap significat, només serveix per rimar amb “cortina”)

Pero mira cómo beben los peces en el río
Pero mira cómo beben por ver al Dios nacido
Beben y Beben y vuelven a Beber
Los peces en el río por ver a Dios nacer. (Els peixos de l’època tenien bars en el riu i s’emborratxaven?)

Pròximament, prometo donar la volta a una nadala per veure si existeixen missatges satànics ocults darrere les seves lletres.

Benvinguts

2006-12-07T14:28:00.000+01:00