Empalmant amb l’article anterior (que no s’interpreti malament l’expressió), aquests dies ens estem veient infestats d’anuncis de joguines. És la pitjor època per mirar la tele, perquè dels 45 minuts de durada mitjana de la publicitat, el 85% estan dedicats als anuncis de joguines, el 12% a perfums, el 3% a CIU... ai, perdó, vull dir a productes de neteja i el 1% a l’anunci de “be water, my friend” (el marge d’error de l’estadística és del 1%).

La gamma de productes és molt variada: des del barco pirata de playmobil fins al kit de Magia Borrás, passant per l’Action Man, el héroe más grande de todos los tiempos. Però si jo em quedo amb una joguina és amb el Lego. De petit, sempre em demanava un de diferent per reis, ja que en aquella època la única consola que existia era la Game Boy en blanc i negre. Però si ho penses fredament, els ninotets de Lego podrien protagonitzar una peli de pelaos, és a dir, una peli d’aquestes on surten aliens i mutants que es foten trets i esquitxen molta sang verda, perquè són uns humanets ben estranys: tenen a sobre del cap una mena de nyanyo, la cara és completament inexpressiva (en Montilla podria ser descendent d’un ninot de Lego?), no tenen dits, les dues cames han de ser doblegades alhora, a la planta del peu hi tenen un forat, etc.

Un altre fet típic d’aquestes dates és jugar després dels sopars de família a un joc de taula: el pictionary, el trivial, el monopoly, el party i “nosecuantos” més. A més, sempre que es comença a jugar a aquestes coses, tothom acaba discutint i cridant. Jo, com que ja em conec el tema, quan veig que la cosa deriva a treure un d’aquests absurds i conflictius jocs, m’evito problemes dient que no vull jugar i em quedo rient de com es barallen entre ells per aconseguir el puto carrer Balmes del Monopoly.