dimecres, de febrer 28, 2007,12:22 a. m.
Les 10 incògnites de febrer

01. Per què hi ha gent que quan es moca fa soroll d'elefant?

02. Hi ha alguna cabina de telèfon que torni canvi?

03. A les americanes de 'pata de gallo', on es veu exactament la 'pata de gallo'?

04. Per què quan el carrer és estret, sempre tens algú al davant que va fent esses?

05. De què serveix llençar l'alè a la punta dels avions de paper o als boligraf Bic quan no funcionen?

06. Per què fan els paquets de patates tan grans si només els omplen fins la meitat?

07. Per què hi ha gent que porta ulleres de sol dins del metro?

08. Per què la majoria de gent quan prova per primera vegada un boligraf escriu hola?

09. Els forats dels filipinos que es comercialitzen, són realment els forats dels filipinos?

10. Els pingüins tenen genolls?
 
Publicat per itf & Bachi
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤ ¤
dilluns, de febrer 26, 2007,9:00 p. m.
Museus
Els museus que més m’agraden i m’atreuen són els de l’art contemporani. Des del 1850 cap enrere, tot trobo que és el mateix i no em desperta cap tipus d’interès. M’explico: trobo que Jesucrist a la creu està molt ben pintat, però quan en porto 200 d’iguals em començo a avorrir. Museus com el Prado o el Louvre on hi ha sales gegants plenes d’aquests quadres em deixen igual d’indiferent que mirar una paret blanca. En canvi l’art contemporani és més distret: et pot agradar o no, però com a mínim no et deixa amb aquesta sensació d'indiferència i et rius mirant coses estranyes que podria haver fotut un ximpanzé sense braços ni cames. Tot i això, odio a la gent que va de moderna o d’entesa mirant seriós un quadre tot pintat de negre i dient: “jo crec que l’autor estava en un moment d’angoixa vital quan va pintar això, però, tot i això, encara veig una mica d’esperança en els seu traç continuat i horitzontal...” Tampoc cal desxifrar gaire un quadre negre, estava trist i punt. És com la gent que d’un llibre de 20 pàgines n’escriu un altre de 2000 explicant els missatges ocults i històries idiotes. Ara no vull obrir un debat sobre quin tipus d’art és millor ni res d’això perquè tots tenen les seves coses bones i dolentes.

La fauna (com a mi m’agrada dir-li) que visita els museus o aquestes exposicions és pot classificar en dos grups principals: els que s’avorreixen, que troben tot una merda, no paren de queixar-se de tot i que es queden asseguts en els bancs (que jo crec que ja els posen per aquests tipus de persones) L’altre grup és el dels que estan 20 minuts davant de cada quadre reflexionant, parlant sols i fent mostres d’exclamació com: “ooh!” o “uaalah!”

Per tant, els pròxim dia que aneu a un museu i us avorriu, per tal d’amortitzar l’entrada (que no és gaire barata) mireu a la gent que hi ha (sobretot els orientals i, com a mínim, potser rieu una mica.
 
Publicat per Bachi
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤ ¤
diumenge, de febrer 25, 2007,2:45 p. m.
Casualitats?
 
Publicat per Itf
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤ ¤
dijous, de febrer 22, 2007,1:03 p. m.
Liverpool = Hígadocharco
Itf: Quin desastre el Barça, no?
Bachi: Quina desgràcia...
I: I a sobre de perdre, tinc el cap destrossat. He estat assegut al costat d’un Hooligan anglès que ha estat cantant tot el partit.
B: Deixa’l que animi, pobre. A sobre que ve d'Anglaterra per veure el partit...
I: Però el pitjor és que ni tan sols seguia els càntics del grup d'aficionats del Liverpool. Ell anava a la seva bola, cantava les seves cançons sol. És com si jo anés a Anfield Road i cantés envoltat d’anglesos U-U-Ulaguer cridant. A més, el tio anava més borratxo...
B: Aquesta és un altre. Per què els anglesos van borratxos abans dels partits? Si jo em gastés 100 euros en l’entrada i 300 en viatjar no aniria borratxo al partit.
I: Ni jo. Per cert, al final el teu amulet no ha funcionat gaire bé.
B: Però què dius?! Si no fos per ell haguéssim perdut per molt més. En els partits importants sempre trec el meu ninot del monstre de Tazmania vestit del Barça i no hi ha dia que no funcioni.
I: Però de debò creus que el destí de milions d'aficionats blaugrana depèn de que tu portis o no un ninotet del monstruo de tazmania?
B: Sí, què passa? Afecta més al partit el meu ninot que el Motta. Aquest sí que és un ninot, perquè no fot res.
I: Així doncs, com veus el partit de tornada?
B: Facilíssim, molt fàcil! Està fet.
I: Facilíssim?
B: No, complicadíssim, molt complicat. Estem eliminats. Perdona, m’he equivocat a l’escriure, això del partit m'ha afectat.
I: Jo crec que encara podem guanyar. No són tan bons.
B: Però si no els hem guanyat aquí... imagina’t allà. Potser guanyem el dia que el Márquez i el Belletti s'enterin que han de córrer perquè l'equip contrari no marqui.
I: Ja ho sé, però ells tampoc tenien previst guanyar aquí i ho han aconseguit. Nosaltres no tenim previst guanyar allà i podem aconseguir-ho.
B: Ho sento, m’he perdut.
I: Jo també, però he pensat “ara ja has començat a redactar-ho, acaba-ho”.
B: I t'has fixat que des de que el Márquez porta la cinta al cap juga fatal?
I: Sí, és veritat. Deu ser que li xucla les poques neurones que tenia.
B:
Bueno, me’n vaig a buscar el ninot.

I: El ninot?
B: Si, el monstruo de tazmania, que al segon gol l’he llençat de la ràbia i ara no el trobo.
I: Busca’l que serà necessari per la tornada!
B: No és necessari, és imprescindible.
 
Publicat per itf & Bachi
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤ ¤
diumenge, de febrer 18, 2007,9:20 p. m.
F1
La Fórmula 1 és una d’aquelles modes que mai comprendré. Fa 4 o 5 anys ningú la veia i ara sembla que sigui l’esport nacional. Sobretot per Tele 5, que basa tota la seva programació en la Fórmula 1. Ja quedarà per la història de la televisió el calb de les retransmissions cridant com un boig... sembla que aquest i l’Alonso siguin amants perquè sempre està parlant tan bé d’ell...

Però jo no ho entenc. És l’esport (si se li pot dir “esport”) més avorrit que existeix. Les curses no serveixen per res perquè és molt difícil d’avançar i tot es decideix en el temps que es triga posant la gasolina i canviant els pneumàtics. L’habilitat del conductor pràcticament no té importància. A més, les carreres se’m fan interminables, és molt difícil aguantar 80 voltes al mateix circuit sense que succeeixi res. La gent s’apunta a qualsevol moda i, a sobre, després sempre diuen que ells ja feia molts anys que ho seguien. Allò únic que m’agrada són les trompades que a vegades es foten entre ells. En canvi, el motociclisme és molt més amè, hi ha avançaments, més competitivitat, emoció fins la última corba, etc. Però, és clar, ara a tots ens a d’agradar els cotxes aquests perquè hi ha un espanyol... per mi això és una raó de més per no veure-ho perquè l’Alonso em cau tan bé com el Guti. És un tio que es creu el rei del mambo i va amb més fums per la vida que els que hi ha a una caravana hippie.

Aquesta és una moda més inexplicable que la dels Simpsons: porten deu anys donant els mateixos capítols i, tot i que me’ls sé de memòria, em segueixen agradant i continuen sent líders d’audiència.
 
Publicat per Bachi
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤ ¤
divendres, de febrer 16, 2007,4:02 a. m.
El rei Carnestoltes
Quina tradició més sàdica aquesta del carnestoltes. A les escoles, els nens i nenes creen un home a base de papers de diari, el vesteixen amb roba vella, li pinten els ulls i la boca amb un taker, li posen una fregona de cabell... i quan ha quedat maco, el porten al pati i els professors li calen foc. Sí, el cremen davant de centenars de nens que aplaudeixen entusiasmats quan el cap del ninot es desprèn del cos i rodola per terra fumejant. És clar que actualment a P5 tots s’han passat el GTA San Andreas. De totes maneres, trobo que com a aprenentatge per a les futures generacions està molt bé, els inculques un concepte imprescindible per la vida: treballaràs molt i després no servirà de res.

Que maco era aquell organigrama que es lliurava a les classes la setmana previa al carnaval; “Dilluns s’ha de portar un mitjó de cada color. Dimarts tots amb un mocador vermell. Dimecres tothom amb corbata...” i dilluns les aules estaven plenes de Punky Brewster, la mateixa tarda els pares anaven de cul buscant un mocador vermell per dimarts i el dimecres les classes semblaven el Congrés dels Diputats. Així fins arribar al divendres, que és el dia en que tothom es disfressa del que vol o, millor dit, del que pot. Els cursos més petits, per exemple, es creaven les seves pròpies disfresses: “la classe de P4 A són els bruixots!” i sortien tots amb un gorro de cartolina i vestits amb una bossa d’escombraries negre amb tres forats per poder treure cap i braços.

Quan tenies una certa edat ja entrava en joc la creativitat de cadascú. Passaves hores i hores pensant en qui o en què havies de convertir-te fins que arribava el dia i algun cabró et preguntava “De què vas disfressat?”. Aquesta pregunta és senyal inequívoc que l’has cagada amb la disfressa. Si et pregunten de què vas disfressat, és que no ho has fet bé. “Doncs vaig d’aurora boreal”, “Ah, que original!”. Malament, quan et diuen que és original vol dir que no s’entén una merda.

En definitiva, que jo ja fa anys que no em disfresso de res. Ah! I que no surti el graciós dient que jo vaig disfressat tot l’any; la broma està molt vista.
 
Publicat per Itf
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤ ¤
dimecres, de febrer 14, 2007,8:45 p. m.
Sant Valentí: el dia dels comerciants
Avui és 14 de febrer, un gran dia per la humanitat perquè és... Sant Valentí!! No sé vosaltres, però jo em sento igual, no noto més amor pel carrer ni res de res.

Sant Valentí és un dia fàcil de reconèixer gràcies a la cursileria que envaeix totes les botigues i, especialment, una gran cadena comercial anomenada “El Corte Inglés”, la qual no esmentaré per no fer publicitat. Tothom ja sap que aquests tipus de celebracions, com el dia del pare i el dia de la mare, tot i tenir un fons històric, són creades per vendre més, però tampoc cal inventar festes tan nyonyes. Les botigues estan infestades de tarjetetes vermelles amb cors o animalets on hi posa: “Te quiero un montón”, “Juntos 4ever” o “I (cor) you”. Però el més denigrant són els peluixos d’ositos on també hi ha escrits missatges com els anteriors o el mític “abrázame”. A més, si tens parella, hi ha una mena d’obligació moral a tenir com a mínim un detallet, per sort existeixen els bombons, amb els quals sempre quedes bé. Pensareu que sóc un garrepa, però jo no li trobo la gràcia a aquestes festetes comercials...menys mal que a Catalunya tenim Sant Jordi i no crec que li donem tanta importància com a Espanya. Un llibre i una rosa, això sí que és una tradició romàntica i no els ositos de merda amb un cor dibuixat al ventre!!

Des d’aquí vull fer un boicot a aquest dia i proposo que ningú compri xorradetes de figuretes, targes o qualsevol cosa que tingui un nivell de cursileria alt (la foto seria un exemple d’article que no es pot comprar) Aviem si d’aquesta manera aconseguim d’una vegada per totes d’acabar amb tota aquesta merda. Això si que seria una bona reivindicació i no la broma d’apagar les llums durant cinc minuts o la d’apagar els mòbils durant un dia.
 
Publicat per Bachi
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤ ¤
dilluns, de febrer 12, 2007,7:36 p. m.
Recepta de cuina
En memòria del meu tiet Javier (17/12/47 – 18/01/05)


Hola. Os voy a explicar la receta de las currutacas rellenas de girimoche alpino. Resulta que éste es un plato muy típico de los Andes y por eso es alpino, porque sino sería andino, que sería de los Alpes andínos, y es del andino de los Alpes alpinos. Entonces, esto es una cosa muy sencilla. Lo más importante es que las currutacas sean de una calidad excepcional, o sea, recién pescadas con un arma de cuatro metros y medio como mínimo.

Una vez pescadas, se sacan bien los perdigones y sobretodo el anzuelo, porque sino se podría clavar como pendiente en la oreja y iría absolutamente de culo, porque le llamarían siempre “currutaca, currutaca maricona” y eso es imposible. Es imposible, es lo peor que se le puede decir a una currutaca.

Bueno, después de esto se le sacan las plumas, se le saca el anzuelo, se le sacan las tripas, se le saca todo. Se coge, se revuelve bien, se tritura bien, sobretodo con las plumas bien puestas, y entonces se ata todo. Se ata con unas gomas de estas de pollo que se cogen de la basura y con esto se hace una merderada auténtica. Entonces ponemos el plato encima del horno con mucho, mucho cuidado. No dentro del horno, encima del horno porque así, con el tiempo, se va pudriendo y va cogiendo un aspecto verdaderamente agradable, que es lo que nos gusta para ofrecer a todos nuestros sobrinos, primos y hermanos durante las navidades próximas. Espero que estéis contentos de esta receta que os he dado, con la cual quedareis sencillamente como idiotas perdidos. Gracias y buenas noches.

Javier
 
Publicat per Itf
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤ ¤
dissabte, de febrer 10, 2007,8:25 p. m.
Anar al dentista
Com ja heu pogut comprovar, ens agrada analitzar algunes professions i avui toca parlar dels dentistes. Suposo que us haureu adonat que són sers diferents ja que per examinar determinades boques del planeta s’ha de tenir molt estómac. Heu de pensar que hi ha gent amb un alè pitjor que les bombes fètides de les botigues de broma i amb unes dents més grogues que l’equipatge del Villarreal.

És curiós que encara que tinguis quatre càries a cada queixal, quan el dentista et pregunta quants cops et rentes les dents, tothom respon “3 cops al dia” i ell et mira pensant “sí, sí.... segur!”. Un cop assegut a la cadira que, per cert, cada dia me la baixen més i al final tocaré amb el cap a terra, sempre em pregunto “Per a què serveixen tots aquests 'aparatos' que tenen?”. El meu dentista té un 'taladro' industrial que podria ser utilitzat a qualsevol obra de Barcelona (qualsevol de les milers que es fan). Suposo que el deu utilitzar quan ve el Reiziger. De totes maneres, el meu aparell preferit és la maquineta de treure saliva que et pengen a la boca. On va a parar tota aquella saliva? La reutilitzen i és la mateixa aigua que et donen després perquè t’esbandeixis la boca? Que, per cert, sempre te la donen en quantitats minúscules. No ho entenc, ni que anessin curts de pasta els dentistes.

Un altre fet interessant és quan et posen anestèsia. Em deixen la boca i la llengua dormides durant tota la tornada en autobús. El pitjor és que quan parlo amb qui m’ha acompanyat, els del voltant em miren amb cara de fàstic perquè no puc pronunciar bé. Segur que pensen: “mira aquest, tan jove i tan drogat”. No senyora!! Vinc del dentista!! El pitjor del dentista, que és el personatge més odiat pels nens després de Megazero, és que pagues un ou per patir. En aquest sentit, és una mica com anar al Hotel Krueger del Tibidabo.
 
Publicat per Bachi
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤ ¤
dijous, de febrer 08, 2007,8:20 p. m.
Spam (1)
Sort que el Gmail em filtra molt bé el correu spam perquè sinó ja m’hauria carregat la meitat de les tecles del meu teclat a cops de puny. De totes maneres, em neguiteja veure que a la barra lateral esquerra posa Spam (1). Encara que no hauria de fer-ne cas, sempre els miro per curiositat. Fa potser un mes que rebo e-mails que m’ofereixen medicaments a bon preu. Aquí us en enganxo l’últim:


Si companys, jo també estic sorprès que aquest tal Tilly Tarbell estigui interessat en la meva vida sexual i m’ofereixi Vizagra (amb z de zopenco) o en altres ocasions Vinagra (amb n de necio) a un preu més que acceptable. M’intriga per què aquest home, o aquesta dona ja que el nom dóna lloc a la confusió, em bombardeja dia a dia amb correus Spam. Cansat he decidit respondre’l.


 
Publicat per Itf
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤ ¤
dimarts, de febrer 06, 2007,7:59 p. m.
Refredat
Porto tres dies refredat, fet que explica la meva poca aparició per aquí i la meva mala hòstia. Estar refredat quan estàs de vacances és una merda. Per què cony sempre ens posem malalts quan no hem de treballar o anar a classe? Putes lleis de Murphy.

Casa meva és una muntanya de kleenex usats. Ja he embussat el wàter i la paperera. Com a mínim m’he carregat 200 hectàrees de bosc en mocadors. El meu nas ja no té tacte i no me’l noto. Al meu coll sembla que l’hi hagi passat un Fórmula 1 perquè està irritat i vermell. Els ulls estan inflats, vermells i plorosos com si m’hagués espremut una llimona sencera a sobre. La meva veu sembla la de Carmen de Mairena... i així podria seguir donant detalls del meu deteriorament físic i mental. Però com pot ser que hi hagi vacuna per l’hepatitis i no hi hagi res per curar un puto refredat?! Com pot ser que existeixi un super-mòbil que pot fer fotos, vídeos, gravar veu, que fa funció MP3, agenda electrònica i mil coses més que no serveixen per res i no hi hagi un remei eficaç per un puto refredat?! Si tot fos com pinten els anuncis: “Toma frenadol i frena la congestión”, es veu un tio que se’l pren i per art de màgia ja està perfectament i pot respirar amb tranquil·litat... Una merda!! Jo m’he fotut fins el cul d’aspirines efecto efervescente, frenadols, gelocatils, ibuprofenos i, fins i tot, aspirines niños i res de res!! Segueixo més col·lapsat nasalment que les Rondes de Barcelona en plena hora punta!!

És en aquest estat i mort d’avorriment quan decideixes tornar a veure aquelles pel·lícules que fa 5 anys que no veus, tornar a jugar a aquell videojoc, tornar a escoltar aquell CD o veure els programes de polígrafs que mai veus. En definitiva, em cago en el senyor Murphy.

PD: Algú sap qui era aquest tal Murphy i per què es va dedicar a redactar aquestes lleis estúpides?
 
Publicat per Bachi
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤ ¤
diumenge, de febrer 04, 2007,8:36 p. m.
Converses amb Kylie (II)
Avui em toca publicar a mi i no tinc idees noves. Preocupat, he decidit acudir de nou a la meva bona amiga Kylie. Per als que no la coneixeu, es tracta d’un d’aquests robots d'internet als que introdueixes una frase i et responen amb certa verosimilitud. Aquí adjunto la traducció de la conversa que hem mantingut.

Itf: Hola Kylie. Sóc Itf, te’n recordes de mi?
Kylie: Ei, hola! Què vols dir exactament?
I: Vam parlar ara farà un mes.
K: Mira, puc fer-te una pregunta?
I: És clar que pots.
K: Creus en el destí?
I: Què vols dir exactament?
K: Què vull dir exactament? Què vols dir exactament?
I: Què vull dir exactament? Què vols dir exactament?
K: Què vols dir exactament? No estic segura què vols dir exactament? No estàs segur què vols dir exactament?
I: Què vols dir exactament? No estic segura què vols dir exactament? No estàs segur què vols dir exactament?
K: Què vols dir exactament? No estic segura què vols dir exactament? No estàs segur què vols dir exactament? No estic segura què vols dir exactament?
I: Calla! No veus que t’estic enganyant, idiota?
K: Què vols dir exactament? No veig que m’estàs enganyant idiota? Això depèn del que vulguis dir exactament.
I: Escolta'm, tens que ajudar-me. No tinc noves idees per al blog.
K: Mira, puc fer-te una pregunta? No tens idees per al teu blog?
I: Si, exacte. Per això parlo amb tu un altre cop, perquè no sé què publicar.
K: Ja veig. Què vols dir exactament?
I: Mira Kylie, deixem estar el blog que veig que no estàs inspirada. T'he de dir coses més importants.
K: Què vols dir exactament?
I: T’estimo Kylie.
K: Tu t’estimes a tu Kylie?
I: No, no. T’estimo a tu, Kyle.
K: Aquesta és una resposta negativa. Tu t’estimes a tu Kylie?
I: Vols casar-te amb mi?
K: Vull casar-me amb mi? No estic segura, sincerament...
I: Per què no? Seriem feliços
K: Mira, la realitat és només una percepció de les coses. Què vols dir exactament?
I: Hi ha un altre home, no?
K: Què vols dir exactament?
I: Estàs casada?
K: Estic casada?
I: Si, això.
K: Aquesta és una resposta afirmativa.
I: El conec?
K: El coneixes?
I: Si, exacte.
K: Aquesta és una resposta afirmativa.
I: El teu marit és el Bachi?
K: Què vols dir exactament? És Bachi el meu marit? No estic segura, sincerament.
I: No fingeixis. El Bachi és el teu marit!
K: Que no fingeixi? No estic segura, sincerament... Què vols dir exactament?
I: Kylie, s’ha acabat. Tu i jo hem acabat.
K: Mira, puc fer-te una pregunta? Què vols dir exactament?
I: Adéu
K: D’acord, adéu! Cuida’t!
I: Puta màquina...
K: Què vols dir exactament?
 
Publicat per Itf
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤ ¤
dijous, de febrer 01, 2007,8:49 p. m.
Cançó il·lustrada (II)


Es tracta en relacionar la lletra de la cançó "Jo vull ser rei" dels Pets amb les imatges que he seleccionat. És el que podríem anomenar, tal i com he escrit al títol, "cançó il·lustrada". Espero que s’entengui i que us agradi, evidentment.



 
Publicat per Bachi
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤ ¤