Els museus que més m’agraden i m’atreuen són els de l’art contemporani. Des del 1850 cap enrere, tot trobo que és el mateix i no em desperta cap tipus d’interès. M’explico: trobo que Jesucrist a la creu està molt ben pintat, però quan en porto 200 d’iguals em començo a avorrir. Museus com el Prado o el Louvre on hi ha sales gegants plenes d’aquests quadres em deixen igual d’indiferent que mirar una paret blanca. En canvi l’art contemporani és més distret: et pot agradar o no, però com a mínim no et deixa amb aquesta sensació d'indiferència i et rius mirant coses estranyes que podria haver fotut un ximpanzé sense braços ni cames. Tot i això, odio a la gent que va de moderna o d’entesa mirant seriós un quadre tot pintat de negre i dient: “jo crec que l’autor estava en un moment d’angoixa vital quan va pintar això, però, tot i això, encara veig una mica d’esperança en els seu traç continuat i horitzontal...” Tampoc cal desxifrar gaire un quadre negre, estava trist i punt. És com la gent que d’un llibre de 20 pàgines n’escriu un altre de 2000 explicant els missatges ocults i històries idiotes. Ara no vull obrir un debat sobre quin tipus d’art és millor ni res d’això perquè tots tenen les seves coses bones i dolentes.

La fauna (com a mi m’agrada dir-li) que visita els museus o aquestes exposicions és pot classificar en dos grups principals: els que s’avorreixen, que troben tot una merda, no paren de queixar-se de tot i que es queden asseguts en els bancs (que jo crec que ja els posen per aquests tipus de persones) L’altre grup és el dels que estan 20 minuts davant de cada quadre reflexionant, parlant sols i fent mostres d’exclamació com: “ooh!” o “uaalah!”

Per tant, els pròxim dia que aneu a un museu i us avorriu, per tal d’amortitzar l’entrada (que no és gaire barata) mireu a la gent que hi ha (sobretot els orientals i, com a mínim, potser rieu una mica.