dijous, de març 29, 2007,11:13 p. m.
Setmana Santa
Doncs si amics i amigues, arribem al post número 50 del Lectura Obligatòria. Avui farem una mica de resum i així ens estalviem escriure un nou article. En els últims 50 articles hem aconseguit sortir a El Mundo, concretament a l'article número 13. Immediatament després va venir la Cançó Il·lustrada (I). Veient que la idea va agradar, vam penjar la segona entrega i la tercera. També hem seguit la tradició de l'anterior blog i hem tancat els mesos amb les incògnites: les de desembre, gener, febrer i març. Fins i tot recentment vam publicar la cançó de Paco Pelao, creada per nosaltres.

Per tancar aquesta primera etapa al Lectura Obligatòria, hem escollit quins són els articles que més ens agraden a cadascú. Us animem a fer el mateix. Consti que no valien les cançons il·lustrades ni les incògnites. Aquests han estat els resultats.


Els millors articles del blog segons el Bachi són:

Itf: 1. La moda és la moda, 2. El meu porter i 3. Macroconcert
Bachi: 1. Estranyes nadales, 2. Estudi de la fauna i flora 'piscinària' i 3. Adéu a tothom




Els millors articles del blog segons Itf són:

Bachi: 1. Estranyes Nadales, 2. Sopar Oriental i 3. Un estiu qualsevol
Itf: 1. Macroconcert, 2. Anuncis de neteja i 3. L'oftalmòleg


Altres dades curioses: l'article amb més comentaris ha estat Tipo Test. Una dada més per acabar, del total dels 50 articles, 24 han estat publicats per Itf, 19 per el Bachi i la resta (7) entre tots dos. A dia d'avui el blog ha rebut 4000 visites.

Gràcies a tots per llegir i comentar al blog!

PD: Després d'aquesta auto-promoció, marxem de vacances per Setmana Santa. Vagi bé!
 
Publicat per itf & Bachi
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤ ¤
dimecres, de març 28, 2007,12:22 p. m.
Les 10 incògnites de març

01.Els japonesos tenen els ulls achinats?

02. Quin idioma parlava el Pingu?

03. A les pel·lícules, com és que la gent sap el número de les cabines de telèfon i fins i tot en alguna truquen?

04. Per què als avions no treuen els cendrers dels seients si fa anys que no deixen fumar?

05. És obligatori ser pijo per pujar a l’autobús blau T1?

06. Per què quan a una porta posa "Tirar", tothom empeny i quan posa "Empujar" tothom estira?

07. Per què a les pel·lícules mai tenen problemes per aparcar i poden deixar el cotxe davant la porta?

08. Fan negoci les botigues de llaminadures?

09. Si, segons les mares, fent-te el vizco et quedes vizco, no podria un vizco posar-se normal i quedar-se normal?

10. Algú escolta la ràdio AM?
 
Publicat per Itf
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤ ¤
dilluns, de març 26, 2007,5:28 p. m.
Dibuixos animats
Jo sóc dels que encara de tant en tant, molt de tant en tant, miro alguns dibuixos animats. Evidentment no em refereixo als Simpsons o a Padre de Familia, sinó als clàssics.

De petit em passava hores davant la televisió tragant-me tot allò que em fotien al 33. Veia el Pingu, Chicho terremoto, Pinky y Cerebro, Ramma, els Looney Toons, en Doraemon, encara que sempre passava el mateix: en Nobita arribava plorant i el “gat còsmic” ho solucionava cada dia amb un aparell nou. Quina imaginació la del creador! També veia el Doctor Slump, més conegut com l’Arare, de la que el meu personatge preferit era aquell professor de l’escola que tenia cap de castanya... la veritat és que tenia un argument molt estrany... i com per no tenir-lo! El seu creador era el mític Akira Toriyama, un tio que actualment no pot sortir del seu poble perdut de la mà de Déu sense desenes d’escoltes, perquè es veu que si no els freaks del manga se li tirarien a sobre i l’acabarien matant sense voler. Ja sabeu que els japonesos estan una mica bojos. Bueno, al que anava, aquest home va fer la sèrie més seguida per milions de nens d’arreu del món, però, igual que l’Arare, era molt rara. Estava basada en un món del futur en el qual d’una càpsula de la grandària d’un dit polze, podia sortir un cotxe, un món en el qual amb una mongeta “màgica” et curaves de qualsevol ferida (que, per cert, jo sempre he pensat que aquella mongeta deuria esta asquerosa perquè fotia una mala pinta...), un món en el qual de 7 boles de vidre sortia un drac enorme, etc. Per no parlar dels personatges! El Goku, que tenia un pentinat molt estrany i que no necessitava tint per tenyir-se de ros, el Krilin, que ja va nèixer calb i a sobre té 6 puntets al front, el Follet Tortuga, un vell verd com qualsevol, aquest no té res estrany, bueno, només que té la facultat de transformar-se en un paio de 3 metres d’alt i quadrat com l’O’Neal, el Cor Petit, un tio verd d’un altre planeta, el Bu, un ésser fet de xiclet de maduixa, etc.

Vaja, que abans sembla que els dibuixants tenien més imaginació. Ara quan a vegades poso el K-3, sempre veig el mateix tipus de dibuixos: noies en minifalda anant a la universitat i que estan enamorades del noi rebel de la classe.

PD: Per als que heu demanat la cançó de Paco Pelao en MP3. Aquí la podeu trobar, al Esnips. Per escoltar-la no heu de fer res més que entrar. Si voleu descarregar-la, us haureu de registrar. És gratis, fàcil, ràpid i no té publicitat. A més, disposareu de 5 GB per penjar coses gratis, que sempre està bé. Us podeu registrar aquí. Un cop registrats, podreu descarregar-vos-la. Qualsevol dubte o problema, intentarem resoldre'l.
 
Publicat per Bachi
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤ ¤
divendres, de març 23, 2007,3:52 p. m.
Paco Pelao - Estoy mu' loco
Diuen que YouTube es va inventar en un sopar d'amics entre cerveses. Doncs nosaltres no ens farem multimilionaris però hem creat un nou artista que intentarà fer-se lloc dins del món de la música española. Veient el panorama no serà difícil. Es tracta de Paco Pelao, el típic quillo que està en tots els nostres barris, principalment als parcs deixats de la mà de Déu. Aquí us adjuntem el video amb la cançó, il·lustrat amb la lletra per si hi ha alguna cosa que no s'entén.





 
Publicat per itf & Bachi
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤ ¤
dimecres, de març 21, 2007,12:26 p. m.
Converses amb Kylie (III)
Itf: Hola Kylie!
Kylie: Hola!
I: Mira. Tinc un gran dilema.
K: Què vols dir exactament? Tens un gran dilema?
I: Si. Estic pensant en deixar el blog.
K: Ja veig…
I: Els últims mesos he estat intentant escriure coses gracioses però crec que els meus articles cada dia són pitjors. Ara ni tan sols sé sobre què escriure.
K: Què vols dir exactament? Mira, puc fer-te una pregunta?
I: És clar que pots...
K: Creus en el destí?
I: Si.
K: Jo també! Crec que algunes coses amb el temps semblen tenir alguna explicació.
I: El que tu diguis... Què faig? Hauria de deixar el blog?
K: Ah, d’acord. Què vols dir exactament? Mira, puc fer-te una pregunta? Hauries de deixar el blog? No estic segura, sincerament...
I: Mira. Aquesta conversa que estem tenint ja no fot puta gràcia. Potser la primera si però ara ja no. Ara tu tornaràs a respondre Què vols dir exactament. I jo et respondré i tu tornaràs a preguntar el mateix. Així eternament. Ens repetim més que Cruz y Raya. Estem acabats.
K: Què vols dir exactament? Mira, et puc fer una pregunta? Preguntaré un altre cop Què vols dir exactament? Què vols dir exactament? Mira, puc fer-te una pregunta?
I: Mira Kylie. Estic plantejant-me seriosament deixar el blog ara que encara tenim visites i comentaris. Si deixo el blog, tu també deixaràs de ser popular.
K: Què vols dir exactament? Estàs plantejant-te seriosament deixar el blog ara que encara teniu visites i comentaris?
I: Respon amb un si o un no, d’acord?
K: Mmm... Decisions, decisions!
I: Hauria de deixar el blog?
K: Hauries de deixar el blog? No estic segura, sincerament...
I: Digues si o no
K: Si o no, per què?
I: Perquè jo t’obligo a fer-ho. Digues, si o no.
K: Què vols dir exactament? Si o no, per què?
I: Hauria de deixar el blog? Si o no?
K: Hauries de deixar el blog? No estic segura, sincerament... Ja veig.
I: Veste’n a cagar puta maquina merdosa
K: Què vols dir exactament?
 
Publicat per Itf
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤ ¤
dilluns, de març 19, 2007,4:25 p. m.
Carta al director
El motiu d’aquesta carta és que estic super-indignat. Estic hart de que la moda marqui unes tendències tan diferents d’una temporada a una altra. Els meus 6 armaris de casa ja estan a tope de roba que ha passat de moda i no sé que fer amb ella. La regalaria als nens del tercer món però no vull que vagin amb un look tan desfasat.

La veritat és que sóc un fashion victim. Necessito estar a la última per sentir-me bé amb mi mateix i poder anar chuleando a la penya. Gasto 23 kg de gomina a la setmana pentinant-me amb els cabells de punxa, em miro al mirall cada vegada que puc, em gasto un pastón en roba que no necessito, tinc l’habitació plena de pòsters de la Victoria Beckham.... o sea, sabes qué lo te quiero decir? El problema és que amb aquests canvis tan sobtats de moda porto un dilema a sobre que t’hi cagues a l’hora d’escollir què posar-me. He perdut l’olla! Porto tal caos en la mind que l’altre dia anava vestit amb un jersei marró, pantalons negres i ulleres de pasta vermelles... o sea horrós de la muerte.

El que vull és poder vestir casual i que la people no em digui piju o friki pel carrer per portar un sombreru floreru d’Agatha Ruiz de la Prada. Per què és tot tan bonic a l’aparador i després quan t’ho emproves et queda tan malament? Per què no venen els vestits de les passarel·les de moda? Està clar que tot és un complot mundial per fer-nos gasto, no? Crec que això de la moda està fet perquè quatre afortunats puguin veure a les noies canviant-se en el backstage de les passarel·les. Vull fer una super-revolució per parar tota aquesta indústria que ens està menjant el tarro (i més ara que això d’anar de prole es porta tant)

Gràcies per publicar la meva humil opinió, l’opinió d’un tio que només volia estar guapu, però que només ha aconseguit fer el ridícul.

Un piju anònim
 
Publicat per Bachi
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤ ¤
divendres, de març 16, 2007,12:39 p. m.
De parcs d'atraccions
Si ho penses fredament, els parcs d’atraccions són llocs bastant inútils. Els que hi anem, paguem per marejar-nos al tiovivo, mullar-nos al Tutuki Splash, passar por a l’Hotel Krueger, trencar-nos el bulb raquidi als autos de xoc... tot plegat és una mica masoquista. Vas a patir. I no només has de pagar per patir, sinó que has de fer cua! Una cua llarga que fa esses. És clar que també hi ha gent que paga i després no puja a res.

Si un extraterrestre vingués a la Terra i caigués al parc del Tibidabo, alucinaria. Per començar, si vas a parc d’atraccions temàtic és obligat fer-te una foto amb un d’aquells homes vestits de Mickey Mouse o de Goofy. Sempre he pensat que Bin Laden és un ninot d’aquests. Allà segur que no el troben els americans. Un altre tema són la gent que a la muntanya russa aixeca els braços. Què volen demostrar exactament? Alguns d’ells per ser imprudents s’han quedat com la Petra. Quan puges a la Stampida o similars, no pots evitar pensar en el senyor que va sortir volant perquè portava malament la barra de seguretat. Es veu que aquest home encara no ha caigut a terra. La NASA ha anunciat que serà el primer home en arribar al planeta Mart.

Abans de pujar a una atracció, és important mirar quina cara fan els que surten. Als autos de xoc, per exemple, tothom corre per tornar a pujar. Per cert, quina vergonya quan s’engeguen i tu només saps anar marxa endarrere! A més, aquell cinturó no serveix per res. Un altre tema és la casa del terror. Allà la gent surt cagada. No entenc per què tenim por de l’Hotel Krueger si els monstres són actors. Et tracten pitjor a algunes consultes de la Seguretat Social. Per acabar, mencionar que a l’habitació dels miralls, et rius perquè et veus més gordo, més baixet, més estret... i no t’adones que fots més riure a la realitat que al mirall. Reflexionem.
 
Publicat per Itf
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤ ¤
dimecres, de març 14, 2007,6:36 p. m.
Un estiu qualsevol
Com cada dia a aquelles hores la televisió estava engegada. Tan sols la llum de les imatges il·luminava els vells mobles de la sala. Embadalits, miràvem la pantalla sense cap atenció especial. Algú va canviar el canal. Va ser en aquest moment quan el vam descobrir; un programa que és difícil de definir amb exactitud. Es tractava de superar diverses proves vestits d’una manera una mica extravagant. Els participants eren habitants de diferents pobles de l’estat i s’enfrontaven en proves que feien riure a la gent del públic, però que a nosaltres ens esgarrifaven. Veiem nadons de 300 kg caure a terra com si es tractessin de sacs de patates i la gent deixava anar rialles que ens gelaven l’ànima. Ben bé semblaven d’un altre planeta. Uns altres obstacles que havien de superar era el llançament d’una pilota gegant vestits com bitlles, unes caputxetes vermelles havien d’escapar de la persecució de llops, havien de saltar per una mena de troncs uqe relliscaven, hi havia pingüins que intentaven agafar peixos caminant per una passarel·la mòbil... en moments era difícil de diferenciar si anaven disfressats o eren els veritables animals. Difícil de diferenciar entre somni i realitat. També hi havia unes senyoretes que cantaven abans de les proves unes cançons estridents que van provocar que ens tapéssim les orelles immediatament. A més, hi havia un personatge al marge de tot, era de les muntanyes del nord, anava vestit de negre i semblava que ho dirigia tot com un tirà als seus súbdits. Però allò més ens va sobtar va ser veure un petit brau anomenat “vaquilla” que tenia fins i tot carnet d’identitat. Perseguia i envestia de manera violenta a tothom que veia, inclosos els pobres nadons obesos que poc podien fer per escapar de la fúria espanyola de la bèstia. Un gran esglai va envair l’obscuritat del menjador fins que, finalment, no ho vam poder aguantar més i algú va apagar aquell diabòlic aparell que ens estava torturant. En silenci, vam pujar les escales sense necessitat d’encendre els llums. No ens vam dirigir cap paraula, no era necessari, les mirades ja explicaven tot el que pensàvem sobre aquells fets. Mai més va sortir el tema. Ja n’havíem tingut prou.
 
Publicat per Bachi
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤ ¤
dilluns, de març 12, 2007,12:08 p. m.
Famosos en acción
És estranya la reacció que tenim quan veiem algú famós pel carrer. Normalment, el primer que fem és dir la mítica frase “Mira, aquest és aquell”. Una frase molt lògica i amb molt de sentit. Un cop tens localitzat al personatge en qüestió, el segueixes amb la mirada per saber què fa; “Mira, ha entrat al caprabo. Anirà a comprar el menjar... Que cutre”. Home, també haurà de menjar, no? Normalment, trobar a algú conegut et marca el dia i vas explicant-t’ho a tothom;
–Saps a qui he vist avui?
–No, a qui?
–Al Josep Cuní
–No fotis! A on?
–Per la Diagonal, caminant
–Què fort... Que anava, cap a l’illa?

Ja em diràs què aporta a la teva vida veure a Josep Cuní caminant per la Diagonal, vagi o no cap a l'illa... Però és normal que quan veus algú popular et tornis una mica boig. Recordo que fa tres anys, durant el dinar de la comunió del meu cosí, vaig veure entrar al restaurant a Núria Fergó. Jo mai he estat fan d’Operación Triunfo però en aquell moment estava posseït, necessitava un autògraf de Núria Fergó perquè mai saps si la tornaràs a veure. Després de discutir amb la gent de la taula, vam decidir anar fins allà i demanar que ens firmés en un tovalló de paper. Quan trobes un famós, qualsevol cosa serveix perquè et signi; un tovalló, un posavasos, un full estripat, la mà... L’autògraf en si no té cap valor. És més, la majoria de vegades queden oblidats o llençats a la paperera perquè és evident no et penjaràs un tovalló de paper a la paret... A més, els famosos solen tenir una falta d’imaginació... “Itf, Mucha suerte; Núria Fergó”. És clar que en un tovalló de paper tampoc et faran una poesia...

Després sempre està el típic amic que coneix a algú que coneix al famós en qüestió. Les converses són totalment surrealistes: “I què, com és, com és?”, li pregunta el pringat a l’amic que tot ho sap, “Bé, mira... no sé. És un tio molt normal”. M’agrada el concepte de “un tio molt normal”. A mi m’han arribat a dir que Michael Jackson era un tio molt normal. Si, molt normal per al Museu de Cera de Barcelona, que fan una por les figures... En fi, que l’altre dia vaig veure al Jorquera anant cap a l'illa Diagonal.


PD: Ja hem penjat al Res a veure el programa del dissabte més un extra.
 
Publicat per Itf
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤ ¤
dijous, de març 08, 2007,10:15 a. m.
Res a veure
Fa temps, algú ens va preguntar; "per què no intenteu fer a la ràdio el mateix que feu al blog?" La idea ens va agradar; vam fer una prova per Sants 3 Ràdio i ens han admès. Aquest dissabte 10 estrenarem el Res a veure, un programa de mitja hora on tractarem alguns temes de la vida quotidiana amb humor. Allò tan típic que queda tan bé de dir. Mantindrem l’estil del blog afegint l’opinió de la gent del barri (de sants), que ens portarà Belén Alaiza, i algunes imitacions que intentarem fer amb més o menys encert, ja es veurà.

Recapitulem: els dissabtes de 20 a 20’30, Res a veure a Sants 3 Ràdio. Quina sintonia és? 103.2 FM, però mireu si us arriba la cobertura. Si no, podeu escoltar-nos per internet. Com? Entrant a www.sants3radio.cat i clicant al botó EN DIRECTE que apareix a la part superior esquerra. Funciona molt bé això de escoltar-lo per internet. Normalment és complicat que soni però aquest és molt fàcil, així que us ho recomanem. També tenim un blog del programa que actualitzarem una vegada per setmana.

Gràcies a tots per aguantar aquesta publicitat tan descarada.
 
Publicat per itf & Bachi
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤ ¤
diumenge, de març 04, 2007,10:43 p. m.
Cançó il·lustrada (III)


Es tracta en relacionar la lletra de la cançó "Cuentame un cuento" de Celtas Cortos amb les imatges que he seleccionat. És el que podríem anomenar, tal i com he escrit al títol, "cançó il·lustrada". Espero que s’entengui i que us agradi, evidentment.




 
Publicat per Itf
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤ ¤
divendres, de març 02, 2007,5:10 p. m.
Súper
No us confongueu. Amb aquest títol sembla que vagi a parlar de les pijes que envaeixen el meu barri, però no... ja sé que a molts de vosaltres us hagués agradat, però no vull que em denunciïn al tribunal constitucional (ara que està tan de moda) per injuries. Bueno, al que anava, avui parlaré dels supermercats.

Jo vaig habitualment al Consum o al Caprabo, que jo crec que són un supermercats prou decents, però hi ha súpers que foten vertader fàstic. Prop de casa hi ha un Dia, que es cau a trossos i que em sembla que porta allà des d’abans de la guerra, i un Condis, en el qual se t’enganxen els peus al terra perquè està enganxós de la merda que hi té incrustada. Deixant això de banda, quan vaig al súper m’agrada observar la gent que el freqüenta i m'he fixat que sempre hi ha la mateixa: el mateix vell que s’està tres quarts d’hora llegint totes les etiquetes del que va a comprar i dues hores per pagar, perquè va contant monedeta a monedeta, moltes vegades també trobo al clàssic marit que porta la llista de la compra que li ha fet la dona i que no s’entera d’on estan les coses ni de res, a la mare amb el seu fill al carrito que no para de llençar-ho tot, al solter que només compra pizzes i cerveses, al tio que l’enxampes fotent-se una caixa de condons a la butxaca, el nen que corre amb el carrito i et trenca l’espinilla, etc.

Però si hi ha una cosa que m’irrita especialment, és que cada quatre dies em canviïn la ubicació dels productes. Després estic buscant on cony han fotut la melmelada i, quan aconsegueixo trobar-la, sempre hi ha el típic “reponedor” que justament en aquell moment està canviant coses d’aquell estant i li he de demanar que s’aparti. L’altre cosa que no m’agrada del meu súper són les caixeres. Per què són totes unes pelades i unes bordes? I a sobre lletges. Hi ha una que està tan gorda que sembla que s’hagi tragat la caixera anterior. Des d'aquí vull fer una crida perquè alguna caixera decent vingui al meu súper. Estic fart que em digui: "algo más quillo?"
 
Publicat per Bachi
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤ ¤