dimecres, de març 14, 2007,6:36 p. m.
Un estiu qualsevol
Com cada dia a aquelles hores la televisió estava engegada. Tan sols la llum de les imatges il·luminava els vells mobles de la sala. Embadalits, miràvem la pantalla sense cap atenció especial. Algú va canviar el canal. Va ser en aquest moment quan el vam descobrir; un programa que és difícil de definir amb exactitud. Es tractava de superar diverses proves vestits d’una manera una mica extravagant. Els participants eren habitants de diferents pobles de l’estat i s’enfrontaven en proves que feien riure a la gent del públic, però que a nosaltres ens esgarrifaven. Veiem nadons de 300 kg caure a terra com si es tractessin de sacs de patates i la gent deixava anar rialles que ens gelaven l’ànima. Ben bé semblaven d’un altre planeta. Uns altres obstacles que havien de superar era el llançament d’una pilota gegant vestits com bitlles, unes caputxetes vermelles havien d’escapar de la persecució de llops, havien de saltar per una mena de troncs uqe relliscaven, hi havia pingüins que intentaven agafar peixos caminant per una passarel·la mòbil... en moments era difícil de diferenciar si anaven disfressats o eren els veritables animals. Difícil de diferenciar entre somni i realitat. També hi havia unes senyoretes que cantaven abans de les proves unes cançons estridents que van provocar que ens tapéssim les orelles immediatament. A més, hi havia un personatge al marge de tot, era de les muntanyes del nord, anava vestit de negre i semblava que ho dirigia tot com un tirà als seus súbdits. Però allò més ens va sobtar va ser veure un petit brau anomenat “vaquilla” que tenia fins i tot carnet d’identitat. Perseguia i envestia de manera violenta a tothom que veia, inclosos els pobres nadons obesos que poc podien fer per escapar de la fúria espanyola de la bèstia. Un gran esglai va envair l’obscuritat del menjador fins que, finalment, no ho vam poder aguantar més i algú va apagar aquell diabòlic aparell que ens estava torturant. En silenci, vam pujar les escales sense necessitat d’encendre els llums. No ens vam dirigir cap paraula, no era necessari, les mirades ja explicaven tot el que pensàvem sobre aquells fets. Mai més va sortir el tema. Ja n’havíem tingut prou.
 
Publicat per Bachi
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤ ¤