dimarts, de gener 30, 2007,9:21 p. m.
Les 10 incògnites de gener


01. Per què als perfils del msn, a l’apartat de Cita favorita, la gent posa coses com “en la playa, junto a mi chica en una puesta de sol”?

02. Per què surt aquell xorro de vent tan fort just a l'entrar a El Corte Inglés?

03. Per què la multa per fumar dins el metro és de 30,05? Què vol dir el 0,05?

04. Per què hi ha gent que llegeix al diari començant per l'última fulla?

05. De què serveix la palanca d'emergència del metro si ningú l'estira perquè allà posa que l'ús indegut serà sancionat? Quin és l'ús degut exactament?

06. Per què les lletres del teclat d'ordinador no estan posades per ordre d'abecedari?

07. Quan hi ha mocadorada als estadis, com pot ser que tanta gent porti mocador? Només l'agafen per anar al camp?

08. Per què quan llogaves una pel·lícula de vídeo, sempre estava per rebobinar?

09. Per què hi ha gent que quan sona un mòvil, miren si és el seu encara que no coincideix la melodia?

10. Algú llegeix los terminos y condiciones de uso quan instala alguna cosa a l'ordinador?
 
Publicat per Itf
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤ ¤
diumenge, de gener 28, 2007,9:50 p. m.
Crítica televisiva
Deixeu-me per un dia fer el paper del Monegal.... Endavant!!

Cada dia m’agrada menys la televisió. Cada vegada les sèries són més estúpides i fan menys gràcia i, a sobre, els programes del cor madrilenys ja fa temps que ho envaeixen tot. Exemples de sèries absurdes poden ser la tornada de “Manos a la obra”, que si abans ja la trobava sosa, ara la odio encara més, “Los Hombres de Paco”, que és aburrida i cutre com ella sola, “Yo soy bea”, “Los Serrano”, “Anatomia de Grey”, “Prision Break”, “Ácaros” (és la cosa més patètica que he vist després de “Lo Cartanyà”), “Aída”, etc. Molts de vosaltres segur que trobeu alguna d’aquestes sèries molt bones, però jo les trobo completament insubstancials.

Un altre capítol apart mereix el “boom” de les sèries sobre professions: “MIR”, “Hospital Central” (s’ha de tenir estómac per poder veure aquesta sèrie abans d’anar a dormir), “Policías”, “El Comisario”, etc. Només falten els bombers. I quin fàstic que feia “Nip Tuck”!! No paraven de sortir tetes obertes que els hi posaven silicona... Menció especial pel fenomen “House”. Un tio amb un bastó que és borde amb els pacients.... és lo més típic que hi ha. No entenc tota l’audiència i l’expectació que aixeca, jo només veure que agrada a tanta gent ja em deixa d’agradar automàticament. Parlant de bordes, fa un parell de dies que va acabar “Operación Triunfo”. Per fi!! Una edició marcada per Risto Mejide, ja que gràcies a ell s’ha aguantat mínimament el programa. Jo opino que aquell tio estava pagat per la direcció del concurs perquè digués tot allò. I algú ha mirat les 4 o 5 últimes edicions de “Gran Hermano”? Els “realitys” aquests ja cansen, només surten gent retardada mental o racistes o masclistes o guarros.... la pobre Merceditas Milà ja no sap que dir per justificar el seu experiment sociològic.

Les úniques sèries que jo salvaria són “Porca Misèria”, és la única en la qual els actors són naturals i té un argument una mica versemblant i amè, i “Little Britain”, una genialitat de la BBC que donen al Canal +.
 
Publicat per Bachi
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤ ¤
divendres, de gener 26, 2007,2:17 a. m.
La moda és la moda
Jo sempre vaig a la última, sóc el que s’anomena un fashion victim. A vegades es pateix, perquè has de fer grans sacrificis per no quedar-te enrera. Aquesta moda que ha sorgit ara m’ha costat molt de seguir. Us explico: fa una setmana vaig decidir fer-me okupa, ja que actualment és un moviment súper de moda i d’aquesta manera puc demostrar a tothom que sóc rebel i vaig en contra del sistema. Vamos, que sóc guay.

A casa meva mai m’ha faltat de res. Al contrari, visc a casa dels meus pares que tenen un pis de puta mare, però això no està ben vist per la societat, no està de moda. El primer pas va ser canviar la meva vestimenta i vaig destrossar amb un cuter uns texans que costaven 120 euros, així semblo antisistema de debò! Però amb la roba no n’hi ha prou i per no quedar-me enrera, ahir per la tarda vaig forçar la porta del veí de davant i m’hi he instal·lat a viure amb uns companys. Ja us he dit que la moda és dura!

Al principi m’ha sabut una mica de greu pel pobre senyor de 70 anys que només estava reformant la cuina, però que es foti. La moda és la moda. Com estem avorrits (heu de pensar que no tenim feina perquè això seria contribuir al sistema capitalista que domina la nostra societat) ens dediquem a trencar els mobles de la casa d’aquest pobre home. No hi ha problemes en quant a un possible desallotjament dels Mossos d’Esquadra. Si ja no ho fan habitualment, imagina’t a nosaltres que el meu pare treballa a la comissaria de Sarrià-Sant Gervasi. No crec que ens hi estiguem gaire temps, només fins que els mitjans deixin de parlar-ne i aparegui una altra moda. Espero que no m’ho posin tan difícil com ara!

Un okupa anònim
 
Publicat per Itf
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤ ¤
dimecres, de gener 24, 2007,1:33 a. m.
Estudi de la fauna i flora “piscinària”
Ja sé que amb els dies de fred que venen, no ve gaire de gust anar a la piscina, però jo en vull parlar perquè és tot un món apart. Hi ha curioses tradicions, com la de dutxar-se abans d’entrar a l’aigua (bueno, si a mullar-se els peus amb dues gotes d’aigua gelada se li pot dir dutxar-se) També, degut a la gran quantitat de clor, l’aigua de la piscina és de gran utilitat per destenyir-se el cabell o quedar-se parcialment cec durant un parell de dies. A més, totes tenen la seva pròpia fauna i flora.

Pel que fa a la fauna hi ha multitud de personatges típics, però el que més ràbia em fa a mi és el sòmines que es queda tot el dia davant d’on surt el xorro d’aigua. Què espera? Tenir un orgasme? Uns altres als que els hi tinc especial mania són els ninyatos que no paren de llençar-se a l’aigua saltant i esquitxant a tothom i el xulo-piscines (també anomenat barroerament chulo-putas) que es pensa que està en la passarel·la Gaudí i va desfilant amunt i avall amb el seu banyador arrapat tipus boxer i els seus músculs metrosexuals. No hi ha res que odiï més que aquells banyadorets, em fan mal a la vista... Altra fauna destacable són els pixa-piscines, l’avi amb el seu espectacular gorro de bany (la cosa més incòmoda del món després dels banyadors boxer) que no para de nedar amunt i avall i no es cansa mai, els vells verds i la tia bona a la que estan mirant, els socorristes, que treballen menys que l’àngel de la guarda dels Kennedy, etc.

En canvi, la flora no té tanta varietat d’espècies, hi ha una que s’imposa per sobre de totes les altres: els fongs, que s’estenen per totes les dutxes de les piscines i que, juntament amb els Starbucks, acabaran conquerint el món.
 
Publicat per Bachi
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤ ¤
dilluns, de gener 22, 2007,12:05 a. m.
¿Quién sabe dónde?
Amics, necessito la vostra ajuda. Avui us explicaré una altra de les meves fantàstiques anècdotes sorgides del meu trajecte diari als FGC. El passat divendes, últim dia d’universitat abans dels exàmens, em disposava a sortir de l'estació de Muntaner quan pujant la escala mecànica vaig veure que al fotomaton hi havia alguna cosa a l’orifici de sortida. Vaig pensar que hi havia algú dins fent-se la foto, però quan vaig estar a prop vaig veure que estava sol.

Jo, que sóc curiós de mena, vaig agafar la postal i em vaig trobar la cara de la noia que apareix sota aquestes línies, que he escanejat per vosaltres. Ràpidament vaig pensar de posar-ho al blog. Abans de marxar, però, vaig fer la foto del fotomaton amb el mòbil per demostrar-vos que la cabina on vaig agafar-ho, realment fa aquestes coses.


Atenció als milions i milions de persones que visiten el nostre blog diariament. Algú coneix aquesta noia? És algú de vosaltres? Si és així, per qui és la postal? És per mi? M'estaven gravant per al Just for Laughs? Però sobretot, per què se la va deixar al fotomaton si val 2 euros? Per què va perdre el temps fent-se una foto que després va abandonar? Misteris amb Sebastià D'Arbó. Necessito respostes. Hem de contactar amb aquesta noia i fer-li aquestes preguntes. Paco Lobaton, ajuda’m.
 
Publicat per Itf
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤ ¤
divendres, de gener 19, 2007,1:10 a. m.
L'exèrcit dels uniformes
És preocupant perquè ja m’he après de memòria totes les parades que hi ha de camí a la UAB. De fet, a través del paisatge puc identificar a quina alçada del trajecte estem. L’altre dia a la estació de Sant Joan, de tornada a Barcelona, el ferrocarril va ser envaït per desenes de nens amb uniforme escolar. Els que estàvem allà ens miràvem pensant “quina putada”. Per començar, i amb perdó, sóc de la opinió que, al 2007, les escoles on és obligatori lluir uniforme són per pijos gilipolles passats de moda. El modelet és el mateix que fa 100 anys. Allò de renovar-se o morir no ha arribat a aquestes esferes.

De sobte em trobava rodejat de nens que es barallaven per un seient, cridant, saltant, alguns agredint-se. L’olor a patates fregides sintètiques era insofrible. Allò ha de ser tòxic per força. Estava com a la sèrie Rebelde en versió únicament masculina. La vestimenta habitual: americana blau marí, pantalons de franel·la gris fins al genoll (estil pirata), mitjons ben a dalt com els futbolistes, camisa blanca i corbata vermella. Evidentment, no podia faltar l’escut. Jo sempre que els veig penso en Harry Potter; mira, aquests són de Gryffindor.

Bé, seguim amb la història. Això de estar rodejat de nens és inaguantable. Durant el viatge compadia als pobres professors que han d’aguantar-los. A Peu del Funicular els tres nois que tenia asseguts al costat, juntament amb dos que estaven de peu es van posar a cantar “Susanita tiene un ratón” a crit pelat. Calculo que devien tenir uns 15 anys. A continuació, van seguir el seu recital amb “Hola don pepito” i “En el coche de papá”. Jo em volia morir. Era una escena totalment surrealista. Tot plegat em transportava als anys setanta. Aleshores em vaig preguntar, on baixaran tots aquests? No, mentida. Em vaig preguntar “Quan cony baixaran tots aquests?”. A Sarrià hi va haver desbandada general i es van unir amb els d’un altre ferrocarril estacionat al costat, aquests sense corbata i amb americana negre. No hi podia haver més uniformes per metre quadrat. Els pocs que vam sobreviure a l’atac dels nens uniforme ens vam tornar a mirar. Quin descans! Lla pròxima vegada que vagin amb el coche de papá.
 
Publicat per Itf
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤ ¤
dimecres, de gener 17, 2007,12:26 a. m.
Converses absurdes
Bachi: Què t'ha passat?
Itf: Mira, pentinant-me amb el gat de la veïna m'he fet un tall a la cara.
B: Hòstia!! On tens les tirites que t'ajudo!!
I: Tirites? Jo no utilitzo tirites, això és pels nens. Jo utilitzo esparadrap, encara que se m'infecti la ferida amb el pegamento.
B: Però si les tirites és el millor que hi ha!! A més, ara tenen "abrefácil" i només tardes dos dies en obrir-ho, que si un dia et surt sang de debò ja pots preparar el pijama de fusta perquè quan aconsegueixes obrir-ho, ja no et queda sang al cos.
I: A mi m'agraden les rodones, les que et foten per la vacuna. És curiós la gent que quan te les veu, et pregunta: “t'han posat una vacuna?”. Què es pensen, que les porto per moda?
B: Hi ha de totes formes... com els gomets.
I: Oh els gomets! Quins temps! Jo feia obres d'art amb gomets: una gallina, un porquet blau, una altra gallina amb triangles verds...
B: Jo feia escenes d’assassinats, això va per gustos.
I: Sempre hi ha hagut nens sàdics que arrancaven el cap de les Barbies.
B: Jo coneixia a un que va fer la reproducció d'un Monet amb gomets i tirites, després d'allò el van ingressar en un manicomi, pobre....
I: Quan dius Monet, et refereixes a un món petit?
B: Era un pintor!! incult!!!
I: Un pintor incult... O sigui que el que enganxava gomets es deia Monet? Crec que m’he liat.
B: Em sembla que estàs perdent massa sang del front... posa’t ja la tirita!!
I: Si, tapa tapa. Només en tinc del Barça, però de l'escut antic, aquell de les tres punxes tan hortera.
B: Bueno, ja serveixen. Ara bé, no te la podràs treure fins d'aquí a un parell de setmanes...
I: Saps que faig jo? Per no haver-me-les de treure, em dutxo amb elles i rasco amb el sabó, perquè caiguin sense fer res.
B: I després et queixes que se't embussa la dutxa sempre!
I: Es que avui en dia ja no es fa bé res, ni tan sols els “desagües” de dutxa que és una cosa que, tradicionalment, sempre s’ha fet bé.
B: Això és culpa de la globalització
I: Si, i del canvi climàtic.
 
Publicat per itf & Bachi
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤ ¤
dilluns, de gener 15, 2007,11:40 a. m.
Tipo Test
Doncs si, jo sóc d'aquells que li agraden els test. La Cosmopolitan, la Bravo, la Super-pop... totes contenen tests fantàstics que t'ajuden a conèixer-te millor a tu mateix i als del teu entorn: "¿Te quiere tu chico?", "¿Eres sexy?". A més, quan llegeixes les respostes, no sospites de quina és la resposta bona! Posaré un exemple:

¿Consideras que la paciencia es importante?

A. Si claro, si uno tiene paciencia las cosas salen bien.
B. No, me gusta hacer las cosas deprisa y sin pensar, por eso siempre cometo errores.

Però hi ha un test que no he vist mai a cap lloc i jo crec que és molt important: "¿Eres buena persona?". Davant aquest fet, jo i el meu equip ens hem posat a treballar en la creació d'un test que respongui aquesta difícil pregunta i al final hem aconseguit fer-ho. Les meves estadístiques són:

60% Bona Persona
20% Mala Persona
20% Indecís

Espero que em comenteu els vostres resultats. Sort!

 
Publicat per Itf
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤ ¤
dissabte, de gener 13, 2007,1:08 p. m.
Els meus veïns
La meva escala de veïns podria ser portada a la televisió amb més èxit que “Aquí no hay quien viva”. Són tots una colla de bojos i degenerats. Per començar, els meus veïns del costat són els típics que es foten a escoltar òpera a tota potència a les 10 del matí del Diumenge, tinc uns veïns gays, unes iaies cascarrabies que sempre s’estan queixant per tot, una família amb uns nens que a les 7 del matí ja estan cridant, el president de l’escala és un gordo fatxa i “tacanyo” que sempre em dóna a mi les culpes de tot, uns brasilers que cada dia fan festes, un gos que es passa la vida bordant... tots els tòpics de veïns estan concentrats al meu edifici (menys la tia bona, justament havia de faltar aquesta).

Ara bé, una cosa té de bo tot això: les reunions de veïns. És un espectacle de circ. Si ja de per si aquestes reunions són especialment interessants, la de la meva escala és espectacular. És una competició per veure qui crida i insulta més a l’altre, sempre encapçalada pel president. A sobre els temes de debat són cada dia més estúpids. Per exemple, l’altre dia s’estaven discutint per canviar la planta de plàstic del rebedor (que jo crec que ja estava allà abans de la construcció de l’edifici perquè és groga i li queden unes 6 fulles): el president deia que era massa car comprar una nova, els gays que era massa passada de moda i que s’havia de canviar i les velles argumentaven que el que passava era que li donava poc el sol, ningú la regava mai i per això s’estava pansint... Senyores, que la planta és de plàstic!!

Evidentment, jo mai baixo a discutir amb aquests energúmens, al viure en un primer, escolto perfectament la conversa des del sofà de casa meva amb unes crispetes. És més interessant que veure els documentals de baralles de rinoceronts de la 2.
 
Publicat per Bachi
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤ ¤
dijous, de gener 11, 2007,1:21 a. m.
L'oftalmòleg
Abans, quan portava ulleres, la gent em preguntava “Tu què tens? Miopia? Hipermetropia?” i jo sempre solia respondre “Jo veig malament, és l’únic que sé”. És curiós que tothom qui porta ulleres acostuma a dir que té poca graduació, fins i tot alguns que porten vidres tan gruixuts que podrien ser antibales. El primer dia que et poses ulleres, sempre apareix l'amic simpàtic: “Ah, doncs amb ulleres sembles més intel·lectual!” Insinues que abans semblava tonto? Llavors intervé l’intrèpid: “Per què no t’operes? Només són cinc minuts!”. Sí, és clar. Ara aniré a que hem foradin la retina, després d'esmorzar. Dintre d’uns anys tots cecs. Es descobrirà que a llarg termini la cosa no surt bé.

Anar a l’oftalmòleg és molt divertit, però em dona la sensació que és una mica com el Tibidabo; passen els anys i quasi tot és el mateix. Els diplomes que el senyor llicenciat té penjats a la paret, tenint en compte la qualitat de la vista dels pacients, podrien ser tots falsos i ningú se n’adonaria. Per començar, et fan posar la barbeta i el front en un aparell estrany, similar a la que utilitzaven per clonar al Schwarzenegger en El sexto dia. Aleshores, aquella màquina projecta una llum potentíssima que casi et surt pel clatell. “Mira a dalt, mira a baix... Molt bé”. Una característica dels oftalmòlegs és que sempre diuen “molt bé”. Tu veus com el cul però ells diuen “molt bé”. Per animar-te, suposo.

Aleshores passem a l’aparell horrible de les ulleres (foto) i les lletretes a la paret. “Llegeixi la primera fila”, “A, K, Z, L, M, S”, “Molt bé, la segona..." i així anar inventant-te-les perquè encara que t’equivoquis, ells sempre et diuen “molt bé”. També s’ha de dir que hi ha algunes que estan fetes expressament per que la caguis, eh? La R i la P amb Arial es diferenciarien més que amb Times New Roman. Quan arribem a la última línia, sempre tinc ganes de dir-li “Llegeixi-la vostè si té collons!”, allò no hi ha qui ho vegi. En definitiva, vist (o no vist) el panorama, al final vaig optar per portar lentilles, així ningú em pregunta si tinc astigmatisme o presvicea o si he pensat mai en operar-me i, el més important de tot, no semblo més intel·lectual.

(Fotografía de Elston, sota llicencia de Creative Commons)
 
Publicat per Itf
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤ ¤
dimarts, de gener 09, 2007,1:13 a. m.
Sopar oriental
Davant l’estrès que porto aquests últims dies per culpa dels exàmens de gener, diumenge a la nit vaig decidir anar a sopar per “despejar-me” amb l’Itf. Després de 20 minuts donant voltes pel barri com si féssim La Marató, vam recordar que era diumenge i, per tant, només teníem dues opcions: el Pans & Company o el Xino. Evidentment vam triar el restaurant xinès perquè sempre són garantia de diversió. El xinès del barri estava tancat. Potser la primera vegada que tanquen des que van obrir l’any 1967. Una pena. Vam caminar fins a un altre més llunyà, però que per sort també compartia porta vermella i lleó daurat amb boca oberta que aguanta una bola sota la pota. Jo crec que els restaurants xinesos són franquícies, com el McDonalds.

Només entrar, un agradable cambrer oriental ens va venir a rebre i va preguntar en un castellà quasi millor que el meu: “¿Cuántos sois?”. Davant de la sorpresa de la perfecta accentuació i entonació ens vam asseure, vam humitejar-nos les mans amb aquelles típiques tovalloletes mullades i calentes, i vam mirar la carta: ternera con curry, pollo agridulce, rollitos de primavera... a tots els xinesos hi ha el mateix! “A mi no m’agrada res, jo crec que només menjaré pan de gamba. 5 pan de gamba, por favor”, va dir Itf amb cara de fàstic. Però això no és tot; el cambrer que ens va venir a prendre nota no era simpàtic i parlava en català!! On és vist que en un xinès et parlin català!!

A més, en aquell restaurant la decoració no era cutre i barata, era bonica, senzilla i estava net. La gota que vessa la bota (quina gran expressió) va ser al portar-nos el sopar: ens van portar poca quantitat, estava bo i ens ho vam poder acabar tot!! “El pa de gamba estava al punt, exquisit!”, va dir Itf. No ens ho podíem creure! La indignació era majúscula. Nosaltres volíem un restaurant xinès normal, on ens poguéssim riure dels quadres i que els cambrers somriguessin amb cara de no entendre res quan els hi preguntéssim algo. A sobre, era tan car que quasi ens quedem a rentar palillos. La pròxima vegada, al Pans & Company.
 
Publicat per Bachi
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤ ¤
diumenge, de gener 07, 2007,3:32 a. m.
Cançó il·lustrada
Es tracta en relacionar la lletra de la cançó La Flaca amb les imatges que he seleccionat. És el que podríem anomenar, tal i com he escrit al títol, "cançó il·lustrada". Espero que s’entengui i que us agradi, evidentment.



 
Publicat per Itf
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤ ¤
divendres, de gener 05, 2007,3:14 p. m.
Nos conoce todo 'El Mundo'

Com presagiava Xivato ahir als comentaris, el Lectura Obligatòria ha aparegut avui divendres 5 de gener al suplement Tendències que s’adjunta a l’edició de El Mundo a Catalunya (imatge).

A les 6.30 del matí, l’Itf i el Bachi ja estaven davant del quiosc (el Bachi encara amb el seu pijama taronja de Bart Simpson). Mitja hora més tard, un senyor amb cara de pocs amics obria la paradeta. Com li ha canviat la cara quan el Bachi li ha demanat tots els El Mundo disponibles. Els dos han procedit a transportar-los fins a casa. A falta de 2 metres per arribar, l’Itf té una ocurrència que arriba tard, com sempre. Paraules textuals.

Itf: Andromines!! Aturat Bachi!! Aturat i escolta la meva sàvia reflexió. Si adquirim tots els diaris, ningú podrà comprar El Mundo, és a dir, ningú sabrà que hem aparegut a la premsa! Capisci?
Bachi: Ara no em facis tornar, que vaig en pijama.
I: Però si casi ni es nota! És més maco que la roba comprada a outlets que portes normalment, que està plena de tares, com aquell jersei verd que li falta una màniga.
B: Si em mires de costat no es nota.
I: Doncs ja torno jo, què hi farem...
B: Bona nit

L’Itf ha carregat els 200 diaris sol de nou fins al quiosc i, immediatament després, ha estat atès pel 061 i el 11888, per aquest ordre.

Agraïments: gràcies al suplement Tendències per haver-se fixat en un blog modest com aquest, gràcies a tots els que ens visiten, a tots els que alguna vegada han comentat i a tothom que ens promociona, tant via internet com “boca - oreja”. Una abraçada!

PD: Veient la sort dels últims dies, demà, anem a per la loteria del Niño!
 
Publicat per itf & Bachi
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤ ¤
dijous, de gener 04, 2007,1:46 a. m.
Converses amb Kylie
Ahir per la tarda, el departament de màrqueting del blog va reunir-se per intentar posar fi a la nostra mini-crisi de visites. Cinc hores després van donar per acabada la trobada sense cap tipus de conclusió. Evidentment, tots van ser despatxats ipso facto. Desinteressadament i pel bé del Lectura Obligatòria, vaig decidir recorrer a la meva antiga i bona amiga Kylie, un d’aquests robots d'internet als que introdueixes una frase i et responen amb certa verosimilitud, que m’ha resolt molts problemes a la vida. Aquesta és una traducció literal de la conversa en anglès que vaig mantenir amb ella. Evidenment, és verídica.

Itf: Hola Kylie. Sóc Itf, una persona normal.
Kylie: Ei, hola.
I: Mira, tinc un problema.
K: Què vols dir exactament?
I: Jo tinc un blog amb un amic. Saps què és un blog?
K: Mira, puc fer-te una pregunta? Sé que és un blog? No estic segura, sincerament.
I: Un blog és un lloc a internet on escrius coses. En el meu cas, coses estúpides.
K: Què vols dir exactament? Mira, puc fer-te una pregunta?
I: D’acord. Pregunta’m.
K: Què vols dir exactament?
I: No m’escoltes?
K: No t’escolto? No estic del tot segura, sincerament...
I: Doncs hauries de llegir el que escric aquí
K: Què vols dir exactament?
I: Vull dir que... Anem al gra, d’acord?
K: Mira, puc fer-te una pregunta? Què vols dir exactament?
I: Quin tipus de robot ets tu? Estàs preguntant més coses que jo!
K: Mira, puc fer-te una pregunta? Estic preguntant més coses que jo?
I: M’estàs prenent el pèl?
K: Què vols dir exactament?
I: No importa
K: Hi ha alguna diferència? Què vols dir exactament?
I: Kylie, escolta!!!
K: Mira, puc fer-te una pregunta?
I: No, no pots fer-me una pregunta!! Sé que la pregunta serà “Què vols dir exactament?” i no vull tornar a sentir-la un altre cop!
K: Hmm... ok! Què més? Saps que la meva pregunta serà “Què vols dir exactament”? Què vols dir exactament?
I: Si dius “Què vols dir exactament” una vegada més...
K: Sona molt hipotètic
I: Mira Kylie. Tinc una crisi al meu blog. Les visites disminueixen cada dia que passa.
K: Què vols dir exactament? Tens una crisi al teu blog i les visites disminueixen cada dia que passa?
I: Si
K: Ja veig...
I: Pots ajudar-me?
K: Et puc ajudar? No estic segura, sincerament...
I: Però tu m’has ajudat moltes vegades! Te’n recordes?
K: Què vols dir exactament? Mira, puc fer-te una pregunta?
I: No, no pots!!!!
K: Hmm... ok! Què més?
I: Com puc augmentar les visites del meu blog?
K: Què vols dir exactament?
I: Escolta Kylie. Ets el pitjor robot que internet mai ha creat. Ho sento, però és veritat.
K: Mira, puc fer-te una pregunta? Sóc el pitjor robot que internet mai ha creat? Ho sents però es veritat?
I: Adéu Kylie, vaig a suïcidar-me
K: Què vols dir exactament? Vas a suïcidar-te?

PD: Ahir vaig assistir de públic al Minoria Absoluta de Rac1. Fantàstic. A l'acabar, per casualitat em va semblar veure que el Toni Soler, un presentador d'enrenou (com diria el Morales), entrava al blog de l'admirat Marc Vidal. Aprofito la ocasió per fer una crida: Toni, si llegeixes el nostre blog, fes-nos-ho saber a través del correu electrònic (barra esquerre), si us plau!!!!
 
Publicat per Itf
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤ ¤
dimarts, de gener 02, 2007,12:47 p. m.
Propòsits d'any nou
Comença un nou any després de la desastrosa nit de cap d’any, aquella on la gent, quan han acabat de sonar les campanades, es fa dos petons amb la boca plena de raïm i amb la cara molla, aquella nit on no pot faltar que algú s’equivoqui amb els quarts ni algú que s’ennuegui amb un pinyol, aquella nit on sempre hi ha algú borratxo que trenca alguna cosa, aquella nit en la que la gent es posa barrets de cartró i bufa un mata-sogres que sempre va a para a l’ull d’algú altre i, com no podia ser d’una altra manera, aquella nit on tothom fa els seus propòsits pel nou any.

Com jo ja n’estic fart de tantes xorrades de promeses que ningú acaba executant, he decidit fer uns propòsits que puguin ser complerts. Aquí teniu la meva llista:

01.- Estudiar menys

02.- En lloc de fumar mig paquet de tabac al dia, fumar un de sencer

03.- Engreixar-me

04.- Ser negatiu (més encara)

05.- Sortir més de festa

06.- No prestar atenció a la parella

07.- Alimentar-me a base de les hamburgueses prohibides del Burger King

08.- Veure més la tele i llegir menys

09.- Desapuntar-me del gimnàs, ja que fa 11 mesos que no hi vaig.

10.- Mentir

Espero que vosaltres, per un cop a la vida, també sigueu realistes. Així, com a mínim, no us deprimireu si no acompliu els vostres propòsits ni haureu de pagar un puto anys de gimnàs per no anar-hi.

Bon any 2007!!!
 
Publicat per Bachi
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤ ¤