La meva escala de veïns podria ser portada a la televisió amb més èxit que “Aquí no hay quien viva”. Són tots una colla de bojos i degenerats. Per començar, els meus veïns del costat són els típics que es foten a escoltar òpera a tota potència a les 10 del matí del Diumenge, tinc uns veïns gays, unes iaies cascarrabies que sempre s’estan queixant per tot, una família amb uns nens que a les 7 del matí ja estan cridant, el president de l’escala és un gordo fatxa i “tacanyo” que sempre em dóna a mi les culpes de tot, uns brasilers que cada dia fan festes, un gos que es passa la vida bordant... tots els tòpics de veïns estan concentrats al meu edifici (menys la tia bona, justament havia de faltar aquesta).

Ara bé, una cosa té de bo tot això: les reunions de veïns. És un espectacle de circ. Si ja de per si aquestes reunions són especialment interessants, la de la meva escala és espectacular. És una competició per veure qui crida i insulta més a l’altre, sempre encapçalada pel president. A sobre els temes de debat són cada dia més estúpids. Per exemple, l’altre dia s’estaven discutint per canviar la planta de plàstic del rebedor (que jo crec que ja estava allà abans de la construcció de l’edifici perquè és groga i li queden unes 6 fulles): el president deia que era massa car comprar una nova, els gays que era massa passada de moda i que s’havia de canviar i les velles argumentaven que el que passava era que li donava poc el sol, ningú la regava mai i per això s’estava pansint... Senyores, que la planta és de plàstic!!

Evidentment, jo mai baixo a discutir amb aquests energúmens, al viure en un primer, escolto perfectament la conversa des del sofà de casa meva amb unes crispetes. És més interessant que veure els documentals de baralles de rinoceronts de la 2.