Sé que he pres el camí fàcil, o almenys això és el que diu tothom. M’ha costat molt decidir-me però al final em suicido. No encaixo ni encaixaré mai en aquesta societat, sóc completament diferent a tothom i em sento desplaçat: sóc massa feliç.

M’agrada la meva feina, el meu jefe és la hòstia de bon tio i no dubte en donar-me dies lliures cada setmana perquè la feina no es gran cosa, no vaig estressat i cobro quasi 4.500 euros al mes, dels quals la meitat els dono a ONGs perquè vaig sobrat de diners. Tinc una dona que m’estima amb la que he tingut 2 fills que tenen matrícules d’honor, son obedients i amés no son uns empollons de merda que es passen el dia tancats a l’habitació llegint llibres sinó que treuen bones notes sense estudiar, només perquè són molt llestos.

Visc en un àtic de Sant Gervasi amb terrat, a on els caps de setmana convido a tots els meus amics i xerrem fins a les tantes i riem i ens ho passem de puta mare. Tot és una merda. Per què no puc ser un puto amargat? Jo vull ser odiat, que em tractin malament, no tenir vida social i anar de cul al treball, que la meva dona em foti les banyes, que els meus fills siguin uns drogaaddictes i que deixin els estudis abans d’acabar la ESO, que els meus pares es divorciïn... és a dir, ser una persona normal. La gent em discrimina per ser feliç, no m’entén i ja estic cansat.

Si us plau, quan ja no hi sigui, no em recordeu com una persona valenta i que ho va donar tot per tothom, sinó com un covard que va deixar la seva família tirada i que només s’interessava per si mateix. D’aquesta manera, per fi em podré assemblar una mica més a la resta de la societat.

Atentament,



Tornem passat Sant Esteve. Bon Nadal a tothom!