És preocupant perquè ja m’he après de memòria totes les parades que hi ha de camí a la UAB. De fet, a través del paisatge puc identificar a quina alçada del trajecte estem. L’altre dia a la estació de Sant Joan, de tornada a Barcelona, el ferrocarril va ser envaït per desenes de nens amb uniforme escolar. Els que estàvem allà ens miràvem pensant “quina putada”. Per començar, i amb perdó, sóc de la opinió que, al 2007, les escoles on és obligatori lluir uniforme són per pijos gilipolles passats de moda. El modelet és el mateix que fa 100 anys. Allò de renovar-se o morir no ha arribat a aquestes esferes.

De sobte em trobava rodejat de nens que es barallaven per un seient, cridant, saltant, alguns agredint-se. L’olor a patates fregides sintètiques era insofrible. Allò ha de ser tòxic per força. Estava com a la sèrie Rebelde en versió únicament masculina. La vestimenta habitual: americana blau marí, pantalons de franel·la gris fins al genoll (estil pirata), mitjons ben a dalt com els futbolistes, camisa blanca i corbata vermella. Evidentment, no podia faltar l’escut. Jo sempre que els veig penso en Harry Potter; mira, aquests són de Gryffindor.

Bé, seguim amb la història. Això de estar rodejat de nens és inaguantable. Durant el viatge compadia als pobres professors que han d’aguantar-los. A Peu del Funicular els tres nois que tenia asseguts al costat, juntament amb dos que estaven de peu es van posar a cantar “Susanita tiene un ratón” a crit pelat. Calculo que devien tenir uns 15 anys. A continuació, van seguir el seu recital amb “Hola don pepito” i “En el coche de papá”. Jo em volia morir. Era una escena totalment surrealista. Tot plegat em transportava als anys setanta. Aleshores em vaig preguntar, on baixaran tots aquests? No, mentida. Em vaig preguntar “Quan cony baixaran tots aquests?”. A Sarrià hi va haver desbandada general i es van unir amb els d’un altre ferrocarril estacionat al costat, aquests sense corbata i amb americana negre. No hi podia haver més uniformes per metre quadrat. Els pocs que vam sobreviure a l’atac dels nens uniforme ens vam tornar a mirar. Quin descans! Lla pròxima vegada que vagin amb el coche de papá.