Tinc una mala notícia per els catalans: ha arribat el bon temps. En qüestió de setmanes els carrers i les platges seran envaïts per una espècie en expansió; els guiris. Primer de tot hem de diferenciar el guiri del turista. El guiri és aquell ésser que es comporta igual a Lloret de Mar que dins la Catedral de Barcelona. M’informen que molts, quan van a la Catedral en grup, omplen les ampolles d’aigua a la pica baptismal. També podem identificar als guiris fàcilment gràcies al barret mexicà i les ja clàssiques xancles amb mitjons. Intentar establir una conversa amb ells és inútil, les úniques paraules que coneixen són sangruia (per sangria), pael·la (per paella) i hamónd (per jamón).

La primera decepció que tenen els estimats guiris quan arriben aquí és veure que no anem vestits de toreros i bailaoras pel carrer. Aquest disgust sumat a que molts d’ells veuen per primera vegada el sol fa que es transformin i cantin cançons estranyes amb una gerra de cervesa de 8 litres a la mà. Quan estan borratxos, és molt difícil saber d’on són. Tots parlen igual. De fet, jo crec que quan estàs molt borratxo parles anglès. Després quan tu vas al seu país, si esternudes massa fort el mateix guiri que aquí anava color gamba et diu “Silence please, is the tea time”.

Un altre guiri clàssic és l’italià guay. A aquests els odio especialment. Tots van amb les mateixes ulleres de sol, aquelles que ocupen tota la cara tipo mosca o el 'chaval de la peca'. Jo crec que darrera les ulleres no tenen ulls, els seus fills ja naixeran amb les ulleres incrustades. A més, porten motxilles ‘multicolori’ que són horribles. Fixeu-vos-hi si us plau. Si veieu una acumulació de motxilles Seven estil 'Abeja maya' sabreu d’on venen. Ara que penso, hi ha molts estils de guiris. Podrien fer un col·leccionable: “Guiris del mundo: con el fasciculo uno la holandesa gamba y el borracho inglès”. Podria fer-ho Planeta de Agostini, per allò que tots venen aquí a l’agostini. Perdó per aquesta broma.

PD: Demà al Res a veure parlem del gimnàs. No us ho perdeu.