Fa temps que vull parlar dels somnis. Sincerament, m’intriga molt el tema. Per exemple, aquell somni que molts hem tingut alguna vegada que sortim de casa i ens hem oblidat els pantalons o anem directament despullats estil nudista. És curiós que no ens adonem del nostre equívoc al mirall de l’ascensor, ni després al carrer quan notem que passa més aire de l’habitual... ens adonem quan estem a la classe. En comptes de tornar a casa ràpidament, ens quedem com si no passés res. Això està molt bé. Tu dissimula, encara que sigui evident que vas vestit com Winnie The Pooh.

Un altre somni recurrent és el de caure. Ensopegues i tu, al llit, fas un vot com si estiguessis a punt de caure. A mi em passa molt això i ho passo malament. Estic més a terra que Fernando Torres o Sete Gibernau. El del precipici. Ah! Aquest és un dels meus preferits. Fa ràbia despertar-se just quan t'estàs a punt de morir, eh? Jo crec que, com que no saps ben bé que hi ha, la teva ment no és capaç d’imaginar-ho. Sempre recordaré un dia que vaig morir després de ser tirotejat pel quiosquer i mentre em dessagnava a terra pensava; realment morir-se és com estar adormit. Aleshores em vaig despertar i aquell dia no vaig anar a comprar el diari.

Però si per alguna cosa destaquen els somnis és per la incoherència contínua de les histories. De sobte, pots reunir al menjador de casa teva a George Bush amb la veïna jubilada del segon i a la que et distreus una mica, George Bush ha estat substituït per el Bachi i la veïna jubilada per Ronaldinho (tot i que aquest últim canvi només es nota per la grandària de les dents; actualment tots dos estan en el mateix estat de forma). Un dels moments clau dels somnis és quan et despertes. Normalment és el moment més interessant de la nit. Fan com a El Cor de la Ciutat, que quan més ganes tens de veure si el Peris acaba morint-se, surten les lletres (ta-rarararà rararà rarààà...). Potser és per això que tenim son, perquè tenim ganes de veure un nou capítol dels nostres somnis. No, segur que no és per això.

PD: Sí. Sé que aquesta foto ja va sortir en una cançó il·lustrada. Sento repetir-me, però com acostumo a dir: ta-rarararà rararà rarààà...