Dissabte va ser el pitjor dia de la meva vida com a barcelonista. Ja ho diuen que la vida pot canviar molt en qüestió de segons, vam passar de l’eufòria absoluta a l’enfonsament col·lectiu. Però la veritat és que el partit va ser un resum de tota la temporada del Barça. Un campió d’Europa no es deixa empatar a l’últim minut, és penós.

Jo crec que el principal culpable de l’empat va ser Rijkaard. Les seves tàctiques sense cap ni peus ens han comdemnat. A sobre, té uns ajudants com la mòmia del Neeskens i el pobre pringat de l’Eusebio, que no fan gaire. Com pot ser que tothom veies que el De la Peña estava sol des del minut 5 i ell no? Són coses que no m’explico. Per no recordar tàctiques suïcides com el 3-4-3 contra el Madrid al Camp Nou... i encara sort de Messi. Aquesta és un altra, si no fos pel Messi no hauríem arribat amb possibilitats a l’última jornada. Ha marcat la majoria dels gols decisius i s’ha convertit en el jugador més important de la temporada, quina pena que els seus companys no l’han ajudat.

Un altre que ha contribuït a tot aquest merdé ha estat el meu estimat Ronaldinho amb les seves repetides absències als entrenaments i el seu rendiment aquests últims mesos, però no haver anat al camp ni a donar ànims als companys en el partit de Lliga més important de l’any ja és la gota que vessa la bota. És molt trist que hi siguin Edmílson i Saviola i no Ronaldinho, el que en teoria és un dels capitans. A més, després d’aquesta temporada, Ronaldinho ja ha passat a ser el tercer millor jugador del Barça, després de Messi i Eto’o.

També té part de culpa aquesta directiva que no parla i carrega totes les responsabilitats en els mals moments a Carles Puyol. Una directiva que s’ha de posar les piles per fer una renovació del vestidor i que fotin fora d’una vegada a Mottes i Giulys, és a dir, a coixos. Esperem que vingui, tal com sembla, Henry, perquè si una cosa t’assegura és que es deixa la pell al camp i sua la samarreta, no com molts altres.

Dit tot això, jo encara crec en el miracle. No sé si és per tenir una mica d’esperança i no suïcidar-me, per la teoria aquesta del síndrome insular o perquè, però jo encara confio en el Mallorca. Ja va ser capaç de fer dimitir a Florentino Pérez i ha guanyat més d’un cop al camp merengue. Evidentment no espero un 0-3, però com a mínim, espero que els hi fotin una mica la por en el cos, començant pel Gaspart del Madrid, el Ramón Calderón. Un home que es va colar al “palcu” de familiars i autoritats de Roland Garros per poder abraçar a Rafa Nadal i fer-se la foto amb ell. Espero que Maxi tingui la canya a punt per fer callar a tot el Bernabéu amb la gallina... us ho imagineu?