El Barça va apallissar al Atlético amb un 0-6 més propi d’un partit de tennis (com el 6-0 que li va fotre el Federer al gilipolles del Nadal) que de futbol. La pena és que hagi trigat tan en recordar com es jugava a aquest esport: marcant gols. Fins ara tot era taconets i fer el subnormal quan només anàvem 1-0 i passava el que passava, és a dir, patir. Ahir, tampoc va jugar espectacularment, recordo partits millors, només que van voler marcar més gols i deixar de fer mariconades. Això sí, al senyor Pichu li hem de fer una estàtua al Camp Nou per la seva inestimable ajuda. Al final em sabia una mica greu i tot... algú li deuria d’haver dit que amb aquest nom no es pot ser bon porter.

I el Madrid... ai, ai, ai... patint amb el Recre. Tenen una flor al cul que nos se l’aguanten. El Recre es va pensar que podien guanyar, es van anar a dalt i la van cagar. A més, havia de ser el puto Roberto Carlos qui marqués... Diuen que a la tercera va la vençuda, però jo cada dia sóc una mica més pessimista, perquè ara només tenim l’esperança de Saragossa o tocarà deixar caure uns quants maletins per Mallorca, aviem si l’amic Eto’o els convenç perquè es deixin la pell el dia del Bernabéu.