01. Per què el botó de reset sempre és tan complicat d’apretar?
Aviso que aquest article pot ofendre als fumadors, però ja n’estic fart de tan fum. Vaig a qualsevol bar i hi ha més boira que a una caravana hippie, arribo a casa amb els ulls més vermells que un anglès borratxo. A mi no em molesta que la gent fumi, em molesta que jo sempre trago més fum que el que fuma. Per exemple, això de la separació entre zones fumadores i no fumadores és una pantomima. Tots els bars són per fumadors i només hi ha algun on hi hagi separació entre les dues zones, i moltes vegades aquesta separació està senyalada mitjançant una enganxina en la taula amb el dibuix de prohibit fumar. Aquesta estúpida separació és inútil perquè a la taula de 50 cm al costat sí que es pot fumar. Pretenen que aquella enganxina faci de para-fums? A més, per què cony el fum sempre va cap als no-fumadors? Un dia al Camp Nou, em vaig asseure entre dos avis que fumaven puros i el fum dels dos anava cap a mi. Com pot ser?! També hi ha fumadors que estan tota la estona amb el cigarro a la mà i no fan ni una calada, sembla que només el posin al teu costadet per fotre. Molts es queixen perquè ara no els deixen fumar al treball... i els cabrons cada mitja hora surten al carrer un moment per fer el cigarro. I els que no fumem no podem sortir? Per què no deixen sortir 5 minuts a jugar al yo-yo o a la xarranca? Al final em deixaran sense descendència perquè en un paquet de tabac vaig llegir que fumar provocava esterilitat... algú a part de jo llegeix aquells missatges? També és irònic que quan els hi preguntes per què no ho deixen et responen que ho podrien deixar quan volguessin... és la gran excusa de tota persona enganxada a alguna cosa.



Segur que els catalanoparlants estan fent boicot perquè el cartell lateral està en castellà.
Tinc una mala notícia per els catalans: ha arribat el bon temps. En qüestió de setmanes els carrers i les platges seran envaïts per una espècie en expansió; els guiris. Primer de tot hem de diferenciar el guiri del turista. El guiri és aquell ésser que es comporta igual a Lloret de Mar que dins la Catedral de Barcelona. M’informen que molts, quan van a la Catedral en grup, omplen les ampolles d’aigua a la pica baptismal. També podem identificar als guiris fàcilment gràcies al barret mexicà i les ja clàssiques xancles amb mitjons. Intentar establir una conversa amb ells és inútil, les úniques paraules que coneixen són sangruia (per sangria), pael·la (per paella) i hamónd (per jamón).
Sóc un espanyol que viu a Catalunya, la pitjor comunitat autònoma de la nació espanyola. Aquí, els espanyols som una espècie en extinció i som perseguits per la societat catalana. Cada cop que surto al carrer em persegueixen desenes... que dic desenes, centenars de persones amb bats de beisbol per apallissar-me només perquè parlo en espanyol. A sobre, sempre em perdo pels carrers perquè tot està escrit en el seu idioma regional. Fins i tot, com que els cartells estan en català, un dia em vaig confondre i vaig entrar a la perruqueria quan volia anar a la xarcuteria i, al demanar un pollastre, em van fer una cresta al cap. La culpa no és que jo sigui tonto, és que són paraules molt diferents del castellà i em fan tornar boig. En català, xarcuteria i perruqueria sonen exactament igual. Tampoc puc parlar amb la policia autonòmica perquè cap mosso sap castellà, absolutament cap. Tots parlen català! I què esperen? Que aprengui el seu idioma? Tot porta el seu temps i jo tan sols porto 50 anys vivint aquí. Quan vaig a l’administració pública, he de portar un traductor perquè allà ningú m’entén.
Fa temps que vull parlar dels somnis. Sincerament, m’intriga molt el tema. Per exemple, aquell somni que molts hem tingut alguna vegada que sortim de casa i ens hem oblidat els pantalons o anem directament despullats estil nudista. És curiós que no ens adonem del nostre equívoc al mirall de l’ascensor, ni després al carrer quan notem que passa més aire de l’habitual... ens adonem quan estem a la classe. En comptes de tornar a casa ràpidament, ens quedem com si no passés res. Això està molt bé. Tu dissimula, encara que sigui evident que vas vestit com Winnie The Pooh.
Per sort o per desgràcia, he tornat! Es fan molt curtes les vacances de Setmana Santa... En general, totes les vacances passen ràpid. El primer dia de feina o universitat, sempre trobes al pringat que et diu: “ja tenia ganes de tornar a treballar. Al final no sabia que fer”. Això passa molt a l’estiu, aquelles mares que surten entrevistades als telediaris: “Els nens haurien de tenir menys vacances. Al final estan tot el dia avorrits a casa”. I què? No és millor estar avorrit que treballar com un desgraciat? El que passa és que no saben què fer-ne.