diumenge, de desembre 31, 2006,12:49 a. m.
Les 10 incògnites de desembre
01. Per què als forats dels contenidors de reciclatge hi ha aquells raspalls negres asquerosos?02. Per què el que acciona l'automàtic de les càmeres de fotos mai se n'adona que l'ha activat, sinó que han de ser els altres els que l'avisen?
03. Els Ferrero Rocher de la priàmide de l’anunci estan enganxats a la safata?
04. Per què els amos que posen jerseiets als gossos no veuen que és molt ridícul?
05. Per què el Toblerone sempre se t’enganxa als queixals?
06. Qui es menja el carbó de sucre que porten els reis?
07. Com pot ser que de petit cregués que tres camells entraven al menjador de casa meva si amb prou feines i cap el sofà?
08. Com aconsegueixen arribar a totes les cases els reis mags si a cadascuna es prenen una copeta d’alcohol? No s’emborratxen?
09. Per què a les campanades de cap d’any no es treuen els quarts i s’eviten així equivocacions?
10. Per què hi ha gent que encara fa propòsits d’any nou sabent que és impossible que els compleixi?
Bon any nou a tothom!
Publicat per Itf
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤
¤
Arriben els reis i tothom a córrer. Per què no ho comprem tot al setembre? L’any passat, jo ja sabia què volia regalar tres mesos abans però pensava “encara falta molt, ja ho compraré”. El dia 5 de gener anava de cul buscant un pijama blau cel fins que al final, desesperat, vaig acabar comprant una llanterna verda del Coronel Tapiocca. Això sí, al Coronel Tapiocca del Portal de l’Àngel, eh? Sembla que a Barcelona només hi hagi botigues de Plaça Catalunya cap abaix.
En època nadalenca, no pots aturar-te a mirar un aparador perquè t’arrosseguen. Als centres comercials, com si no hi hagués prou gent, contracten a ex-drogoaddictes per disfressar-se de Pare Noel. Alguns fan una pena... És clar que no només contracten Pare Noels, també agafen dependents, la majoria dels quals no tenen ni idea de res: “Toalla, ¿que es una toalla?”. Per no saber, no saben ni embolicar; et foten més celo que paper de regal i tu, mentre veus que t’empaqueten l’article amb aquell horrible paper verd fosc del Corte Inglés, penses: “quan arribi a casa ho desembolicaré i ho fotré jo”.
Clar que tot això que explico passa si saps què comprar. Si, per exemple, has de fer un regal per l’amic invisible a la empresa, preparat per passar hores i hores buscant. No et preocupis que al final, veuràs com el teu curro pel regal del company de feina es veu recompensat amb un ànec de porcellana comprat al bazar chino de la cantonada. Els regals estrella quan no saps què donar són les espelmes, l’encens, les bufandes o les pastilles de sabó. Per cert, què bé dissimulem quan ens regalen alguna cosa que no ens agrada, eh? “Hòstia que bé! Una bufanda verda!” quan en realitat penses, “Una altra puta bufanda verda, ja en tinc quatre”. Quan t’obsequien amb coses horribles, el truc està en fer veure que ja ho tens: “Oh! Llàstima. Es que jo ja tinc ‘los grandes éxitos de Bertin Osborne’”, així et donen el tiquet per que el canviïs i et compres el que vols...
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤
dijous, de desembre 28, 2006,8:50 p. m.
"Si no t'agrada es pot canviar"
Arriben els reis i tothom a córrer. Per què no ho comprem tot al setembre? L’any passat, jo ja sabia què volia regalar tres mesos abans però pensava “encara falta molt, ja ho compraré”. El dia 5 de gener anava de cul buscant un pijama blau cel fins que al final, desesperat, vaig acabar comprant una llanterna verda del Coronel Tapiocca. Això sí, al Coronel Tapiocca del Portal de l’Àngel, eh? Sembla que a Barcelona només hi hagi botigues de Plaça Catalunya cap abaix.En època nadalenca, no pots aturar-te a mirar un aparador perquè t’arrosseguen. Als centres comercials, com si no hi hagués prou gent, contracten a ex-drogoaddictes per disfressar-se de Pare Noel. Alguns fan una pena... És clar que no només contracten Pare Noels, també agafen dependents, la majoria dels quals no tenen ni idea de res: “Toalla, ¿que es una toalla?”. Per no saber, no saben ni embolicar; et foten més celo que paper de regal i tu, mentre veus que t’empaqueten l’article amb aquell horrible paper verd fosc del Corte Inglés, penses: “quan arribi a casa ho desembolicaré i ho fotré jo”.
Clar que tot això que explico passa si saps què comprar. Si, per exemple, has de fer un regal per l’amic invisible a la empresa, preparat per passar hores i hores buscant. No et preocupis que al final, veuràs com el teu curro pel regal del company de feina es veu recompensat amb un ànec de porcellana comprat al bazar chino de la cantonada. Els regals estrella quan no saps què donar són les espelmes, l’encens, les bufandes o les pastilles de sabó. Per cert, què bé dissimulem quan ens regalen alguna cosa que no ens agrada, eh? “Hòstia que bé! Una bufanda verda!” quan en realitat penses, “Una altra puta bufanda verda, ja en tinc quatre”. Quan t’obsequien amb coses horribles, el truc està en fer veure que ja ho tens: “Oh! Llàstima. Es que jo ja tinc ‘los grandes éxitos de Bertin Osborne’”, així et donen el tiquet per que el canviïs i et compres el que vols...
Publicat per Itf
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤
¤
Sé que he pres el camí fàcil, o almenys això és el que diu tothom. M’ha costat molt decidir-me però al final em suicido. No encaixo ni encaixaré mai en aquesta societat, sóc completament diferent a tothom i em sento desplaçat: sóc massa feliç.
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤
diumenge, de desembre 24, 2006,12:49 p. m.
Adéu a tothom
Sé que he pres el camí fàcil, o almenys això és el que diu tothom. M’ha costat molt decidir-me però al final em suicido. No encaixo ni encaixaré mai en aquesta societat, sóc completament diferent a tothom i em sento desplaçat: sóc massa feliç.M’agrada la meva feina, el meu jefe és la hòstia de bon tio i no dubte en donar-me dies lliures cada setmana perquè la feina no es gran cosa, no vaig estressat i cobro quasi 4.500 euros al mes, dels quals la meitat els dono a ONGs perquè vaig sobrat de diners. Tinc una dona que m’estima amb la que he tingut 2 fills que tenen matrícules d’honor, son obedients i amés no son uns empollons de merda que es passen el dia tancats a l’habitació llegint llibres sinó que treuen bones notes sense estudiar, només perquè són molt llestos.
Visc en un àtic de Sant Gervasi amb terrat, a on els caps de setmana convido a tots els meus amics i xerrem fins a les tantes i riem i ens ho passem de puta mare. Tot és una merda. Per què no puc ser un puto amargat? Jo vull ser odiat, que em tractin malament, no tenir vida social i anar de cul al treball, que la meva dona em foti les banyes, que els meus fills siguin uns drogaaddictes i que deixin els estudis abans d’acabar la ESO, que els meus pares es divorciïn... és a dir, ser una persona normal. La gent em discrimina per ser feliç, no m’entén i ja estic cansat.
Si us plau, quan ja no hi sigui, no em recordeu com una persona valenta i que ho va donar tot per tothom, sinó com un covard que va deixar la seva família tirada i que només s’interessava per si mateix. D’aquesta manera, per fi em podré assemblar una mica més a la resta de la societat.
Atentament,
Tornem passat Sant Esteve. Bon Nadal a tothom!
Visc en un àtic de Sant Gervasi amb terrat, a on els caps de setmana convido a tots els meus amics i xerrem fins a les tantes i riem i ens ho passem de puta mare. Tot és una merda. Per què no puc ser un puto amargat? Jo vull ser odiat, que em tractin malament, no tenir vida social i anar de cul al treball, que la meva dona em foti les banyes, que els meus fills siguin uns drogaaddictes i que deixin els estudis abans d’acabar la ESO, que els meus pares es divorciïn... és a dir, ser una persona normal. La gent em discrimina per ser feliç, no m’entén i ja estic cansat.
Si us plau, quan ja no hi sigui, no em recordeu com una persona valenta i que ho va donar tot per tothom, sinó com un covard que va deixar la seva família tirada i que només s’interessava per si mateix. D’aquesta manera, per fi em podré assemblar una mica més a la resta de la societat.
Atentament,
Un feliç anònim
Tornem passat Sant Esteve. Bon Nadal a tothom!
Publicat per Bachi
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤
¤
Sincerament, no sé si val la pena dormir davant la Fnac per aconseguir una entrada per a un macroconcert. El dia de l’esdeveniment, previsor, arribes una hora abans perquè no hi hagi disgustos. És aleshores quan veus la resta de fans; la Jenny i el Jefren, la Vane i el Kevin... Quina decepció! Tu que pensaves que el públic seria més selecte. I no parlem dels que van vestits igual que el cantant... Entres a l’estadi i t’ofereixen collarets lluminosos a preu de Caviar Beluga. És clar que no només fan negoci a base de collarets, també és important el merchandasing, que només està a l’abast dels capdavanters del rànquing de la revista Forbes, igual que els entrepans, que costen més que la entrada.
El concert és diferent si vas assegut o a la platea. Si tens seient assignat, per norma, trobaràs algun listillo assegut a la teva localitat que, quan el fotis fora, seurà a les escales i veurà el concert millor que tu i pagant 30 euros menys. Per cert, últimament s’ha posat de moda agafar seient i estar de peu tot el concert. Me cagun la puta! Si pagues seient, seu, collons que els que estem darrera no veiem res! Per altra banda, si tens entrada general i estàs de peu, assumeix que només veuràs el cul de la gorda que es posa sobre els hombros del seu novio, que quan acaba el concert ha de ser atès per la Creu Roja.
Tots els macroconcerts presenten característiques similars. L’artista, per guanyar-se el públic, només ha de dir el nom de la ciutat. “Good night Barcelona!” i la gent es torna boja. Ni que fos tan difícil! Després arriba el típic artista que fa parrafades llarguíssimes en anglès i tothom aplaudeix encara que no ha entès res. Aquesta és una altra, el públic canta les cançons en anglès i ningú sap què volen dir. A mi m’agrada quan el cantant llença l’abric a la gent i totes les fans histèriques lluiten per emportar-s’ho a casa. Al final, una es queda una màniga, l’altre un botó... Per fi acaba el concert, no sense un bis que tothom veia venir, perquè ara fer un bis és obligatori. El pitjor és quan el cantant diu “sou el millor públic del món”. Va home va! El Jefren i la Vane? Ves a cagar!
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤
divendres, de desembre 22, 2006,5:20 p. m.
Macroconcert
Sincerament, no sé si val la pena dormir davant la Fnac per aconseguir una entrada per a un macroconcert. El dia de l’esdeveniment, previsor, arribes una hora abans perquè no hi hagi disgustos. És aleshores quan veus la resta de fans; la Jenny i el Jefren, la Vane i el Kevin... Quina decepció! Tu que pensaves que el públic seria més selecte. I no parlem dels que van vestits igual que el cantant... Entres a l’estadi i t’ofereixen collarets lluminosos a preu de Caviar Beluga. És clar que no només fan negoci a base de collarets, també és important el merchandasing, que només està a l’abast dels capdavanters del rànquing de la revista Forbes, igual que els entrepans, que costen més que la entrada.El concert és diferent si vas assegut o a la platea. Si tens seient assignat, per norma, trobaràs algun listillo assegut a la teva localitat que, quan el fotis fora, seurà a les escales i veurà el concert millor que tu i pagant 30 euros menys. Per cert, últimament s’ha posat de moda agafar seient i estar de peu tot el concert. Me cagun la puta! Si pagues seient, seu, collons que els que estem darrera no veiem res! Per altra banda, si tens entrada general i estàs de peu, assumeix que només veuràs el cul de la gorda que es posa sobre els hombros del seu novio, que quan acaba el concert ha de ser atès per la Creu Roja.
Tots els macroconcerts presenten característiques similars. L’artista, per guanyar-se el públic, només ha de dir el nom de la ciutat. “Good night Barcelona!” i la gent es torna boja. Ni que fos tan difícil! Després arriba el típic artista que fa parrafades llarguíssimes en anglès i tothom aplaudeix encara que no ha entès res. Aquesta és una altra, el públic canta les cançons en anglès i ningú sap què volen dir. A mi m’agrada quan el cantant llença l’abric a la gent i totes les fans histèriques lluiten per emportar-s’ho a casa. Al final, una es queda una màniga, l’altre un botó... Per fi acaba el concert, no sense un bis que tothom veia venir, perquè ara fer un bis és obligatori. El pitjor és quan el cantant diu “sou el millor públic del món”. Va home va! El Jefren i la Vane? Ves a cagar!
Publicat per Itf
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤
¤
Empalmant amb l’article anterior (que no s’interpreti malament l’expressió), aquests dies ens estem veient infestats d’anuncis de joguines. És la pitjor època per mirar la tele, perquè dels 45 minuts de durada mitjana de la publicitat, el 85% estan dedicats als anuncis de joguines, el 12% a perfums, el 3% a CIU... ai, perdó, vull dir a productes de neteja i el 1% a l’anunci de “be water, my friend” (el marge d’error de l’estadística és del 1%).
La gamma de productes és molt variada: des del barco pirata de playmobil fins al kit de Magia Borrás, passant per l’Action Man, el héroe más grande de todos los tiempos. Però si jo em quedo amb una joguina és amb el Lego. De petit, sempre em demanava un de diferent per reis, ja que en aquella època la única consola que existia era la Game Boy en blanc i negre. Però si ho penses fredament, els ninotets de Lego podrien protagonitzar una peli de pelaos, és a dir, una peli d’aquestes on surten aliens i mutants que es foten trets i esquitxen molta sang verda, perquè són uns humanets ben estranys: tenen a sobre del cap una mena de nyanyo, la cara és completament inexpressiva (en Montilla podria ser descendent d’un ninot de Lego?), no tenen dits, les dues cames han de ser doblegades alhora, a la planta del peu hi tenen un forat, etc.
Un altre fet típic d’aquestes dates és jugar després dels sopars de família a un joc de taula: el pictionary, el trivial, el monopoly, el party i “nosecuantos” més. A més, sempre que es comença a jugar a aquestes coses, tothom acaba discutint i cridant. Jo, com que ja em conec el tema, quan veig que la cosa deriva a treure un d’aquests absurds i conflictius jocs, m’evito problemes dient que no vull jugar i em quedo rient de com es barallen entre ells per aconseguir el puto carrer Balmes del Monopoly.
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤
dimecres, de desembre 20, 2006,1:42 p. m.
Joguines i jocs
Empalmant amb l’article anterior (que no s’interpreti malament l’expressió), aquests dies ens estem veient infestats d’anuncis de joguines. És la pitjor època per mirar la tele, perquè dels 45 minuts de durada mitjana de la publicitat, el 85% estan dedicats als anuncis de joguines, el 12% a perfums, el 3% a CIU... ai, perdó, vull dir a productes de neteja i el 1% a l’anunci de “be water, my friend” (el marge d’error de l’estadística és del 1%).La gamma de productes és molt variada: des del barco pirata de playmobil fins al kit de Magia Borrás, passant per l’Action Man, el héroe más grande de todos los tiempos. Però si jo em quedo amb una joguina és amb el Lego. De petit, sempre em demanava un de diferent per reis, ja que en aquella època la única consola que existia era la Game Boy en blanc i negre. Però si ho penses fredament, els ninotets de Lego podrien protagonitzar una peli de pelaos, és a dir, una peli d’aquestes on surten aliens i mutants que es foten trets i esquitxen molta sang verda, perquè són uns humanets ben estranys: tenen a sobre del cap una mena de nyanyo, la cara és completament inexpressiva (en Montilla podria ser descendent d’un ninot de Lego?), no tenen dits, les dues cames han de ser doblegades alhora, a la planta del peu hi tenen un forat, etc.
Un altre fet típic d’aquestes dates és jugar després dels sopars de família a un joc de taula: el pictionary, el trivial, el monopoly, el party i “nosecuantos” més. A més, sempre que es comença a jugar a aquestes coses, tothom acaba discutint i cridant. Jo, com que ja em conec el tema, quan veig que la cosa deriva a treure un d’aquests absurds i conflictius jocs, m’evito problemes dient que no vull jugar i em quedo rient de com es barallen entre ells per aconseguir el puto carrer Balmes del Monopoly.
Publicat per Bachi
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤
¤
Jo sóc fan dels anuncis de neteja de la tele. Els gravo en vídeo. M’agrada la típica escena del nen amb la samarreta plena de fang que arriba a casa i la mare li diu “¿Pero dónde te has metido?” i apareix la sogra per allà darrere tocant els collons “Creo que tendrás que frotar”. Llavors és quan la mare mostra el paquet (el paquet de detergent); “No, ¡eso ya no ocurre desde que uso Dixan!”. En definitiva, una escena molt natural que ens passa diàriament a tots.
Però a diferència del que molts creuen, no tots els anuncis de detergent són iguals. Allà estan els que entren a l’interior dels llençols. Un dia t’apareix un tio i et diu “Vamos, acompáñeme”, fot la pota a les estovalles i cap a dins. “¿Lo ve? Aún hay restos de suciedad. Sólo cuando está limpio por dentro esta limpio por fuera”. A mi m’agradaria entrar dins de la roba, és un dels meus somnis.
També estan els de Neutrex, que apareix una tia del futur amb el cabell blanc per portar-te un detergent. Ja té collons que algú vingui del futur només per rentar-te una camisa. Els pitjors són els del Kalia oxyaction, aquells que van vestits de rosa i van tacant la gent a traïció pel carrer. Si un dia em ve un d’aquests i em tira ketxup a la samarreta li trenco la cara.
Parlant de Kalia oxyaction, quins noms més raros no? Omino Bianco, Cillit Bang... Què vol dir Cillit Bang? I a qui li pot interessar netejar una moneda? Després, quan obres el producte és tan corrosiu que se’t cauen els ulls a terra. Un nom maco és Don Limpio que, per cert, és un clar exemple de la integració dels immigrants a la nostra societat, recordeu que abans es deia Mr. Proper. Els lavabos i les cuines dels anuncis estan de puta pena. Mai a la vida n’he vist de tan bruts. Aquesta gent renta una vegada a l’any o què? Això si, passes la fregona una sola vegada i el terra reflexa la llum del sol que et quedes cec. En fi, que m’agraden molt els anuncis de neteja.
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤
dilluns, de desembre 18, 2006,2:17 a. m.
Anuncis de neteja
Jo sóc fan dels anuncis de neteja de la tele. Els gravo en vídeo. M’agrada la típica escena del nen amb la samarreta plena de fang que arriba a casa i la mare li diu “¿Pero dónde te has metido?” i apareix la sogra per allà darrere tocant els collons “Creo que tendrás que frotar”. Llavors és quan la mare mostra el paquet (el paquet de detergent); “No, ¡eso ya no ocurre desde que uso Dixan!”. En definitiva, una escena molt natural que ens passa diàriament a tots.Però a diferència del que molts creuen, no tots els anuncis de detergent són iguals. Allà estan els que entren a l’interior dels llençols. Un dia t’apareix un tio i et diu “Vamos, acompáñeme”, fot la pota a les estovalles i cap a dins. “¿Lo ve? Aún hay restos de suciedad. Sólo cuando está limpio por dentro esta limpio por fuera”. A mi m’agradaria entrar dins de la roba, és un dels meus somnis.
També estan els de Neutrex, que apareix una tia del futur amb el cabell blanc per portar-te un detergent. Ja té collons que algú vingui del futur només per rentar-te una camisa. Els pitjors són els del Kalia oxyaction, aquells que van vestits de rosa i van tacant la gent a traïció pel carrer. Si un dia em ve un d’aquests i em tira ketxup a la samarreta li trenco la cara.
Parlant de Kalia oxyaction, quins noms més raros no? Omino Bianco, Cillit Bang... Què vol dir Cillit Bang? I a qui li pot interessar netejar una moneda? Després, quan obres el producte és tan corrosiu que se’t cauen els ulls a terra. Un nom maco és Don Limpio que, per cert, és un clar exemple de la integració dels immigrants a la nostra societat, recordeu que abans es deia Mr. Proper. Els lavabos i les cuines dels anuncis estan de puta pena. Mai a la vida n’he vist de tan bruts. Aquesta gent renta una vegada a l’any o què? Això si, passes la fregona una sola vegada i el terra reflexa la llum del sol que et quedes cec. En fi, que m’agraden molt els anuncis de neteja.
Publicat per Itf
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤
¤
Vaig pel carrer insultant a la gent perquè fa fàstic que tothom s’estimi tant en aquestes dates. Jo sóc el contrapunt. Podria dir mil coses que odio del carrer: aquelles corretges de gos que mesuren 20 metres (a sobre, el gos mesura mig pam) i no et deixen caminar per l’acera, aquell polset groc de la base de les faroles que no serveix de res perquè els gossos (i algunes persones) hi segueixen pixant (conec a un que s’esnifa aquell polset), etc.
Però m’agrada el tema del Nadal i vull fer esment de les il·luminacions dels carrers. En alguns, les llumetes són molt maques i tal, però, en altres, es pot arribar a l’horror absolut (si passeu pel carrer Tallers fixeu-vos en l’espectacular enllumenat: són estrelles deformes). Intenten anar de moderns amb figures estranyes i cada any és pitjor. Per no mencionar les llums amb forma d’arbre de Nadal, de regal o amb el nom del carrer, que encara és més trist.
Ja s’ha comentat en l’anterior post el tema dels arbres de Nadal, però jo vull parlar dels pessebres. Al rebedor del meu edifici, enlloc de l’arbre de tota la vida, tenim un pessebre. És la major porqueria de la història. A part del típic riuet mal fet amb paper de plata, la molsa fastigosa i mig podrida i els arbres cutres de plàstic, hi ha un Pare Noel, que encara no sé que hi pinta. A més, cada any hi ha menys figuretes perquè la gent les van robant... jo m’incloeixo, però per una bona causa, que l’any vinent no el tornin a posar per falta de material. També sóc el típic gracioset que canvio de lloc les figuretes: poso el nen Jesús al riu, el caganer en el lloc del nen Jesús, la mula en el lloc de Sant Josep, etc. Lo millor és que la gent em va seguint el joc i també van canviant altres figuretes de lloc, fins el punt que un dia em vaig trobar la “verge” Maria i l’àngel en posició de copulació. Només pensar que encara falta el pitjor: les campanades de Ramón García i la seva capa, em donen ganes d’anar-me’n a dormir i no aixecar-me fins l’any vinent.
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤
divendres, de desembre 15, 2006,3:08 p. m.
Me'n vaig a dormir
Vaig pel carrer insultant a la gent perquè fa fàstic que tothom s’estimi tant en aquestes dates. Jo sóc el contrapunt. Podria dir mil coses que odio del carrer: aquelles corretges de gos que mesuren 20 metres (a sobre, el gos mesura mig pam) i no et deixen caminar per l’acera, aquell polset groc de la base de les faroles que no serveix de res perquè els gossos (i algunes persones) hi segueixen pixant (conec a un que s’esnifa aquell polset), etc.Però m’agrada el tema del Nadal i vull fer esment de les il·luminacions dels carrers. En alguns, les llumetes són molt maques i tal, però, en altres, es pot arribar a l’horror absolut (si passeu pel carrer Tallers fixeu-vos en l’espectacular enllumenat: són estrelles deformes). Intenten anar de moderns amb figures estranyes i cada any és pitjor. Per no mencionar les llums amb forma d’arbre de Nadal, de regal o amb el nom del carrer, que encara és més trist.
Ja s’ha comentat en l’anterior post el tema dels arbres de Nadal, però jo vull parlar dels pessebres. Al rebedor del meu edifici, enlloc de l’arbre de tota la vida, tenim un pessebre. És la major porqueria de la història. A part del típic riuet mal fet amb paper de plata, la molsa fastigosa i mig podrida i els arbres cutres de plàstic, hi ha un Pare Noel, que encara no sé que hi pinta. A més, cada any hi ha menys figuretes perquè la gent les van robant... jo m’incloeixo, però per una bona causa, que l’any vinent no el tornin a posar per falta de material. També sóc el típic gracioset que canvio de lloc les figuretes: poso el nen Jesús al riu, el caganer en el lloc del nen Jesús, la mula en el lloc de Sant Josep, etc. Lo millor és que la gent em va seguint el joc i també van canviant altres figuretes de lloc, fins el punt que un dia em vaig trobar la “verge” Maria i l’àngel en posició de copulació. Només pensar que encara falta el pitjor: les campanades de Ramón García i la seva capa, em donen ganes d’anar-me’n a dormir i no aixecar-me fins l’any vinent.
Publicat per Bachi
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤
¤
En aquestes dates comença una competició ferotge entre els blocs de pisos de tots els barris de Barcelona. Els porters s’esforcen en guarnir les escales el pitjor possible. Per sort o per desgràcia, sempre guanyem nosaltres que sobre l’arbre artificial encara tenim una estrella que posa “Feliz milenio”. Crec que han portat l’arbre a la tintoreria perquè aquest any sembla un d’aquells plumeros verds electroestàtics del teletienda clavat en un test. El pitjor és quan a les juntes de veïns el porter ens pregunta “¿Lo tengo que regar?”, “No Mariano, que es de plástico. ¡Des del año 98 que es de plástico, coño!”, “Es que a mi estas cosas modernas...”.
Com heu pogut veure, el Mariano, el meu porter, no destaca per la seva intel·ligència. El dia que plou és el dia que frega i tot li queda ple de petjades que sembla CSI. Quan neteja una escala, ens deixa un cartellet al taulell que diu “Estoy en la escalera derecha”, que en l’idioma dels lladres vol dir “La escalera izquierda está libre, entren a robar”. I la neteja que fa, tampoc es pot dir neteja. Don Limpio es suïcidaria veient el nivell de brutícia de la meva escala. La neteja del Mariano es basa en una espraiada de ambientador olor “rosas silvestres” dins de l’ascensor i s’ha acabat. Sincerament, Mariano, si em llegeixes, prefereixo que no l’utilitzis que sempre que surto de l’ascensor oloro com si tornés del Riviera.
Parlant de tornar, un dia tornant de la universitat me’l vaig trobar amb un ganxo a la mà furgant dintre les bústies. La imatge és impressionant; es com veure a Capitán Garfio vestit amb bata blava mirant el teu correu. “Mariano, ¿qué hace?”, “Saco la publicidad de los buzones antes de que me la tiren ustedes al suelo, que luego el que me agacho soy yo”. No te jode! I m’he de quedar sense la propaganda de MediaMark: “Yo no Soy tonto”? Fins aquí hem arribat Mariano. Les mega-ofertes del 2x1 Telepizza amb ninot del monstruo de tazmania de regal són sagrades! Torni a Aquí no hay quien viva.
(A la foto, Mariano netejant les finestres per fora segons abans d'agafar la baixa)
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤
dimecres, de desembre 13, 2006,10:22 a. m.
El meu porter
En aquestes dates comença una competició ferotge entre els blocs de pisos de tots els barris de Barcelona. Els porters s’esforcen en guarnir les escales el pitjor possible. Per sort o per desgràcia, sempre guanyem nosaltres que sobre l’arbre artificial encara tenim una estrella que posa “Feliz milenio”. Crec que han portat l’arbre a la tintoreria perquè aquest any sembla un d’aquells plumeros verds electroestàtics del teletienda clavat en un test. El pitjor és quan a les juntes de veïns el porter ens pregunta “¿Lo tengo que regar?”, “No Mariano, que es de plástico. ¡Des del año 98 que es de plástico, coño!”, “Es que a mi estas cosas modernas...”.Com heu pogut veure, el Mariano, el meu porter, no destaca per la seva intel·ligència. El dia que plou és el dia que frega i tot li queda ple de petjades que sembla CSI. Quan neteja una escala, ens deixa un cartellet al taulell que diu “Estoy en la escalera derecha”, que en l’idioma dels lladres vol dir “La escalera izquierda está libre, entren a robar”. I la neteja que fa, tampoc es pot dir neteja. Don Limpio es suïcidaria veient el nivell de brutícia de la meva escala. La neteja del Mariano es basa en una espraiada de ambientador olor “rosas silvestres” dins de l’ascensor i s’ha acabat. Sincerament, Mariano, si em llegeixes, prefereixo que no l’utilitzis que sempre que surto de l’ascensor oloro com si tornés del Riviera.
Parlant de tornar, un dia tornant de la universitat me’l vaig trobar amb un ganxo a la mà furgant dintre les bústies. La imatge és impressionant; es com veure a Capitán Garfio vestit amb bata blava mirant el teu correu. “Mariano, ¿qué hace?”, “Saco la publicidad de los buzones antes de que me la tiren ustedes al suelo, que luego el que me agacho soy yo”. No te jode! I m’he de quedar sense la propaganda de MediaMark: “Yo no Soy tonto”? Fins aquí hem arribat Mariano. Les mega-ofertes del 2x1 Telepizza amb ninot del monstruo de tazmania de regal són sagrades! Torni a Aquí no hay quien viva.
(A la foto, Mariano netejant les finestres per fora segons abans d'agafar la baixa)
Publicat per Itf
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤
¤
No hi ha cosa que més odiï que les nadales. Vas al súper: nadales. Vas pel carrer: nadales. Vas a un sopar a casa d’un amic de la família: nadales. Vas al Corte Inglés: nadales. Són les cançons més estúpides de la història després del “¡a por ellos oe!”. Només cal fixar-se en la lletra per veure que el creador d’aquestes musiquetes infernals no estava en el seu millor moment de lucidesa:
“La Marimorena”
Ande, ande, ande La Marimorena (si és una nadala que l’has de cantar caminant per què he de treure tantes cadires? Qui és aquesta tal Marimorena?)
Ande, ande, ande que la noche es buena (observem un increïble joc de paraules entre “la noche es buena” i nochebuena)
Saca una para mi
y otra "pa" mi compañero
y los que vengan detrás
que se sienten en el suelo (en aquesta estrofa es veu una gran esperit nadalenc de companyerisme: treu per mi una cadira i els altres que es fotin)
Ande, ande, ande La Marimorena
Ande, ande que es la Nochebuena
En el portal de Belén
han entrado los ratones
y al bueno de San José
le han roído los calzones (no faré comentaris fàcils sobre aquesta escena)
Perquè veieu que totes les nadales són exactament igual de incoherents aquí teniu un altre exemple: “Los peces en el río”
La Virgen se está peinando
entre cortina y cortina (quina manera més estranya de pentinar-se. No es fa un lio entre les cortines?)
Los cabellos son de oro
y el peine de plata fina. (L’adjectiu “fina” no té cap significat, només serveix per rimar amb “cortina”)
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤
dilluns, de desembre 11, 2006,6:05 p. m.
Estranyes nadales
No hi ha cosa que més odiï que les nadales. Vas al súper: nadales. Vas pel carrer: nadales. Vas a un sopar a casa d’un amic de la família: nadales. Vas al Corte Inglés: nadales. Són les cançons més estúpides de la història després del “¡a por ellos oe!”. Només cal fixar-se en la lletra per veure que el creador d’aquestes musiquetes infernals no estava en el seu millor moment de lucidesa:“La Marimorena”
A esta puerta hemos llegado (quina porta? La meva? No fotis!! Venen a robar-me?)
Cuatrocientos en cuadrilla (hòstia!! Això sí que és gent! Enriu-te’n de la família reial!)
Si quieres que nos sentemos (no gràcies)
saca cuatrocientas sillas (només en tinc 395)
Cuatrocientos en cuadrilla (hòstia!! Això sí que és gent! Enriu-te’n de la família reial!)
Si quieres que nos sentemos (no gràcies)
saca cuatrocientas sillas (només en tinc 395)
Ande, ande, ande La Marimorena (si és una nadala que l’has de cantar caminant per què he de treure tantes cadires? Qui és aquesta tal Marimorena?)
Ande, ande, ande que la noche es buena (observem un increïble joc de paraules entre “la noche es buena” i nochebuena)
Saca una para mi
y otra "pa" mi compañero
y los que vengan detrás
que se sienten en el suelo (en aquesta estrofa es veu una gran esperit nadalenc de companyerisme: treu per mi una cadira i els altres que es fotin)
Ande, ande, ande La Marimorena
Ande, ande que es la Nochebuena
En el portal de Belén
han entrado los ratones
y al bueno de San José
le han roído los calzones (no faré comentaris fàcils sobre aquesta escena)
Perquè veieu que totes les nadales són exactament igual de incoherents aquí teniu un altre exemple: “Los peces en el río”
La Virgen se está peinando
entre cortina y cortina (quina manera més estranya de pentinar-se. No es fa un lio entre les cortines?)
Los cabellos son de oro
y el peine de plata fina. (L’adjectiu “fina” no té cap significat, només serveix per rimar amb “cortina”)
Pero mira cómo beben los peces en el río
Pero mira cómo beben por ver al Dios nacido
Beben y Beben y vuelven a Beber
Los peces en el río por ver a Dios nacer. (Els peixos de l’època tenien bars en el riu i s’emborratxaven?)
Pròximament, prometo donar la volta a una nadala per veure si existeixen missatges satànics ocults darrere les seves lletres.
Pero mira cómo beben por ver al Dios nacido
Beben y Beben y vuelven a Beber
Los peces en el río por ver a Dios nacer. (Els peixos de l’època tenien bars en el riu i s’emborratxaven?)
Pròximament, prometo donar la volta a una nadala per veure si existeixen missatges satànics ocults darrere les seves lletres.
Publicat per Bachi
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤
¤
Envia aquest article a un amic
Link directe ¤